Tots els pobles i nacions del planeta tenen els seus propis elements i mecanismes de cohesió que els distingeix i els fa únics.
El català, la llengua catalana, és l’única cosa que ens fa als catalans imprescindibles i únics al món.
Sense llengua, no li hem d’aportar res. Res d’original i únic. Sense llengua no som res.
No és que siguem catalans perquè parlem en català, sinó que parlem en català perquè som catalans.
En aquests darrers anys i a causa d’una de les decisions polítiques més absurdes i suïcides que mai he vist, com la normalització de l’ús de l’espanyol com a atribut, com a característica dels catalans.
Greu error, perquè això ens empeny cap a la marginalitat linguistica.
Si es pot ser igual de català parlant català que castellà, quina raó podem adduir perquè ningú doni valor a fer servir la llengua, una llengua que a més, l’estat espanyol ja s’assegurarà bé de posar-hi dificultats a la vida quotidiana?
No ens confonguem. El problema contra el qual cal reaccionar no és que el meu poble, o el barri o la ciutat de qualsevol de nosaltres no sigui monolingüe. No tinc res contra el multilingüisme, em defenso cada dia en les poques llengües que conec i prou però el fet de lamentar i contra el qual cal reaccionar urgentment és que ens van matant. Que van aniquilant el català de manera sistemàtica. De mica en mica.
I crec que ja n’hi ha prou de callar i d’acomodar-s’hi.
