D’entre milers, vas fer eclosió per viure, perquè això de néixer, és cosa de mamífers. Encara que la teva sang no és calenta, va ocórrer un tebi dia d’abril i des d’aquell instant vas saber, que el teu món era blau. Fossis insignificant o fútil, d’aquell infinit mar va arribar la teva consciència. Al contrari que els teus germans, vas romandre sempre prop de la gran roca mare, perquè ells més agosarats, van ser ràpidament devorats per grans i intrèpides criatures. Fidel a l’instint escrit en la teva memòria biològica, la vas anar perfeccionant de mica en mica amb noves i sorprenents experiències. Vas aprendre a assaciar la teva sempre irresistible fam endevinant suculents éssers més diminuts, també a fugir ràpidament, a amagar-te i a camuflar-te entre algues marrons o acròspores de l’escull. I per tot això i molt més, vas aconseguir sobreviure. Llavors la teva espina dorsal es va fer més forta i flexible i, juntament amb les poderoses aletes pectorals, et van facultar per poder navegar veloçment, llançar-te al gran abisme i capturar preses cada vegada més grans i nutritives. En els teus dos costats van aparèixer tres vistoses taques negres que els teus depredadors van creure ulls. En aquell moment vas saber que ja eres adult. La teva memòria biològica va anar minvant gradualment, confiant més en el teu propi instint, encara que aquesta ressorgia sempre amb intensitat quan buscaves amb ardor, femella amb qui aparellar-te.
Durant un solstici d’estiu et vas aventurar en aigües poc profundes, prop de la costa, però rica en cefalòpodes. Va ser allà, a prop de la prohibida superfície, perforada per capritxosos i oblics raigs de sol, on vas veure creuar per primera vegada, grans i sorolloses criatures opaques. I va ser seguint el remolí del deixant d’una sorollosa criatura, que sobtadament va aparèixer davant teu, un colorit i excitant menjar ple de vida.
Sabies com actuar, perquè eres molt àgil i molt ràpid. Vas nedar veloçment cap a aquell vibrant menjar i amb l’orgull d’un depredador experimentat, el vas enxampar just per darrere. D’un mos.
A l’instant hi va haver una forta estrebada i un insuportable dolor. Una força descomunal t’estava arrossegant. Vas lluitar amb valentia al principi i desesperadament al final de les teves forces. Però va ser inútil. Van ser uns moments dramàtics però que es van fer eterns. Després, es va fer el silenci i l’univers va semblar aturar-se.
Un altra estirada et va arrencar de la superfície i una enlluernadora llum blanca va encegar els teus ulls mentre el teu cos semblava cremar. El món blau havia desaparegut i només vas percebre un incomprensible estrèpit. Vas intentar respirar amb desesperació però l’aigua ja no et fluïa per les brànquies. Mentre agonitzaves, blaves escenes de la teva vida van passar veloçment per la teva ment: des de la gran roca mare fins infinits abismes de la mar endins plens de criatures, unes per menjar i altres per fugir d’elles. Llavors, et vas esvair lentament fins a morir, sense entendre molt bé que coi havia succeït.
Des d’aquell instant ja han transcorregut vuit hores. Unes expertes mans t’han escatat, t’han desproveït de l’aleta dorsal, de les pectorals i el teu cap s’ha seccionat a l’altura de les brànquies. Una sàvia incisió perpendicular a prop de l’aleta caudal ha permès al cuiner, arrencar amb cura la pell del teu cos, deixant visible la teva bonica i rosada carn. Un afinadíssim ganivet de 21 centímetres de fulla amb mànec de fusta hinoki, ha tallat, paral·lelament a l’espina dorsal, un parell de filets. Un de cada costat del cos. D’aquests, ha seccionat amb mil·limètrica precisió, petites làmines exactament iguals i les ha col·locat estèticament en una petita safata ceràmica, adornada amb algues wakame, julivert i katsuramuki de nap.
Ara, convertit en un sashimi de palometa, has arribat finalment a la meva taula.
Aquí a la terra seca, més enllà de la prohibida superfície, a la palometa també l’anomenem castanyola, o sabater, o japuta i fins i tot brama-brama.
Mentre estic assaborint lentament aquest delicat plat, se m’acut d’escriure una petita història.
Perquè no tinc cap dubte. Estic convençut que els peixos, tenen molt bona memòria.
