VOLANT PER EL GRAND CANYON

Tot l’equip de rodatge, uns quinze en total, viatjàvem des de Houston fins a Page a l’estat d’Arizona, una petita població situada aprop de Glen Canyon Dam, la segona presa més important del riu Colorado de la qual es va originar el llac Powell, just a la state-line que divideix Arizona de l’estat de Utah. El realitzador i jo havíem volat amb línia regular des de Houston a Phoenix, on ens varem reunir amb la resta de l’equip i, amb un petit bimotor llogat,  varem continuar el trajecte fins a Page. Tot això passava a finals dels anys vuitanta perquè no recordo amb exactitud a quin any va ser. Això si, era llavors l’anomenada època daurada de la publicitat, amb constants rodatges d’espots als Estats Units i amb uns pressupostos milionaris. Excepte l’actor americà, tot l’equip era català i ja portaven bastant temps a Arizona, preparant les localitzacions i els càstings. Avui dia, quan una agència de publicitat ha de rodar un espot fora del nostre país, utilitza els anomenats ‘services’ per no incórrer en costos tan desgavellats. Amb un service, viatgen només els indispensables i per a la resta d’equip i infraestructures, s’utilitzen productores locals. Llavors com no existia això del service, viatjàvem una bona colla només per rodar un parell d’espots de 30 segons de durada per a una campanya d’uns nous equips hi-fi de Sanyo. La primera part de l’espot ja l’havíem filmat en el downtown de Houston, enmig d’aquells envidrats i brillants gratacels amb helicòpters i tota la parafernàlia, sense escatimar mitjans. Ara tocava rodar la segona meitat, en el cor del Grand Canyon.
Mai abans havia estat al Grand Canyon i he de dir que la primera visió que vaig tenir des-de la finestreta del aviò, a dos mil peus d’alçada, em va impactar moltíssim. No només per la seva bellesa sinó per la seva mida tan colossal. Aquell fantàstic espectacle vist des d’aquella altitud, justificava amb escreix que es consideri una de les meravelles del nostre planeta.

Page va ser fundada l’any 1957 sobre territori Navajo, com una comunitat d’habitatges per als treballadors i les seves famílies durant la construcció de la presa Glen Canyon al riu Colorado. Un cop acabada la presa, la ciutat va esdevenir porta d’entrada a la zona d’esbarjo de Glen i del llac Powell. Page també ha estat escenari de moltes pel·lícules de cowboys, rodades en tot el seu vast territori que cobreix fins al famós Monument Valley, una gran depressió desèrtica d’un característic color teula, esquitxada amb nombroses arquitectures d’altíssimes torres i altiplans esculpides per la mateixa naturalesa .
Vam aterrar a Page just al sunset i haig de dir que una posta de sol al desert és tan o més bonica que una posta de sol al mar.
L’aeroport molt petit, no tenia massa trafic de vols regulars al dia. La terminal, pràcticament buida, només hi destacaven dos indis navajos amb sengles barrets negres de cowboy, ulleres Ray-Ban, mastegant tabac i escopint-ho dins d’una llauna de Pepsi, mentre observaven amb indiferència, la nostra estrafolària arribada, desembarcant paquets i materials de rodatge. Havíem aterrat en el seu legítim territori.

Els navajos formen la nació indígena nord-americana més nombrosa. Confinats en les seves reserves, viuen repartits pels estats d’Arizona, Nou Mèxic, Utah i Colorado.
No sé com viuen actualment però en aquella època sobrevivien com podien i amb molts problemes d’addicció a l’alcohol i a les drogues. De fet quan vam demanar l’oportú permís per rodar en el Grand Canyon, el Govern Federal ens va obligar per llei a contractar a un parell d’indis com a peons. La quantitat de navajos a contractar, es feia a través de l’oficina d’ocupació federal i depenia de quant nombrosa fos la nostra expedició. Per això al nostre equip, li van correspondre només dos navajos per contratar.

A la terminal ens estava esperant el Tim, un jove pilot que també havia arribat aquella mateixa tarda procedent de Las Vegas amb el seu helicòpter Bell-212, que ens acompanyaria durant la nostra estada al Grand Canyon per rodar, totes les escenes abismals que teníem previstes.

La veritat és que tant els dies de localització d’escenaris com els de rodatge, van ser molt densos i treballàvem sempre de sol a sol. Quan es tracta de fotografiar paisatges tan enormes com els de Monument Valley o el mateix Grand Canyon, els realitzadors busquen sempre la llum màgica que es produeix només en les sortides i postes de sol. Això obligava a estar preparats cada dia a la localització o al helicòpter, molt abans que el sol surtis o es posès, perquè després tot passa molt ràpidament i la llum màgica desapareix.
Em vaig passar moltes hores assegut en aquell maleït helicòpter amb un monitor Combo enmig de les cames, mirant totes les preses que fèiem perquè el realitzador volia que jo les supervisés totes.

Monumentvalley
Monument Valley

Recordo que hi havia un plano bastant complicat de rodar. Havíem de pujar a la part alta d’una d’aquestes torres rocoses del Monument Valley, on l’actor, un atlètic xicot nu de mitja cintura cap amunt i amb una complicada disfressa d’unes enormes ales com les del mitològic Ícar, després d’escodrinyar l’horitzó amb una mà sobre les celles, saltava a l’abisme d’aquella torre rocosa i amb les ales ben esteses. La acció es rodava des de l’helicòpter i en el moment de saltar, el pilot havia de fer un ràpid travelling cap enrere per descobrir el profund barranc. No cal dir que encara que l’actor estigués fortament lligat per la cintura amb un cable d’acer, tots teníem el cor en un puny, desitjant que el pobre noi no ensopegués i es pengés amb tots aquells cables i artefactes improvisats i poc segurs que portava al damunt.
Al cinema llarg no ho sé, però en publicitat els plànols es repeteixen una vegada i una altra fins a la nàusea. No importava que jo li digués al realitzador que segons la meva opinió el plànol bo ja el teníem rodat i més que rodat; ell seguia repetint-los més i més fins que el pilot deia que havia de tornar a Page per posar més combustible.
Era un moment d’alleujament on per fi els tràvelings a cop de rotor de l’helicòpter s’acabaven.
I eren també en aquells moments de descans, quan des del cim de la torre rocosa,  veia l’helicòpter allunyar-se fent el típic soroll de flop-flop-flop fins que tot, quedava en silenci.

En el profund silenci del Monument Valley, al cim d’aquell escull rocós, a 300 metres de terra sense cap possibilitat de baixar, no podies impedir el fet de pensar per un moment: I si l’helicòpter no tornés? Ningú sap que som aquí dalt. En aquells temps encara no existien els iPhones.
El temps passava i crec que els pocs de l’equip que romaníem al cim de la roca, pensàvem el mateix, mentre ens fumàvem tots aquells cigarrets que no havíem fumat durant el rodatge.

A l’cap d’uns 40 minuts, quan ja havies pensat les mil maneres de com aconseguiries sobreviure en aquella enorme roca, un llunyà flop-flop-flop, et fèia sospirar. Era Tim que tornava.

Amb l’elicòpter aterrat a la roca,  començaba una terrible segona tanda de preses de la caiguda subjectiva de l’Ícar. Moments una mica angoixants desitjant que les pales del rotor no freguessin el penya-segat i caiguéssim tots els que anàvem a l’aparell com una pedra.

No obstant aquests moments de neguit, el rodatge va transcórrer sense incidents, encara que hi va haver moments de cert perill, tot va acabar bé. Quan finalment van finalitzar els plans rodats des de l’helicòpter, vàrem gaudir tots, creuant el Monument Valley per la route 163 en camioneta i dormir alguns dies en ple desert, esperant la llum màgica de la sortida del sol. Teníem un cuiner de Tucson en l’equip que a les nits i a la llum d’una gran foguera, ens preparava uns tipics plats country.
El cel nocturn del desert em va recordar l’impressionant i nítid cel estrellat que es veu en alta mar. Una espectacular i lluminosa Via Làctia creuant el cel i una increïble visió de nebuloses a simple vista com Andròmeda i Magallanes, fins i tot Orió.

Vaig recordar que al arribar a l’aeroport de Page, no solament hi havien moltes avionetes Cessna aparcades sinó que em va semblar llegir un cartell on es llogaven per sobrevolar la zona. En aquells temps jo tenia el títol de pilot multimotor i la llicència en tota regla. Em va semblar fascinant poder volar per sobre d’aquells territoris mítics i un dissabte, que no hi havia rodatge, vaig tornar a l’aeroport per informar-me. Efectivament llogaven avionetes però amb el seu pilot inclòs per sobrevolar la zona més turistica.
El tipus que em va atendre va ser molt amable i va resultar ser el pilot i propietari d’una petita empresa d’avionetes de lloguer. Em va dir que el meu títol i el meu permís estaven segurament en tota regla en el meu país, però que era insuficient per llogar un avió als Estats Units perquè el permís no estava homologat. Vaig entendre perfectament la seva explicació i li vaig donar les gràcies. Quan ja em disposava a sortir i estava creuant la porta de la seva petita oficina, va passar el que normalment sol passar sempre en totes les pel·lícules americanes:
-Però potser, podem solucionar aquest petit problema, -em va dir a la meva esquena-.
Em vaig girar i vaig veure que m’estava somrient. El vaig entendre perfectament. Es tractava simplement d’un petit problema de propina.

-Ara, anem a veure que tal pilot ets- va afegir a continuació, mentre s’aixecava de la seva taula i despenjava les claus d’un clauer penjat a la seva esquena.
Vam anar fins a l’aparcament i pujarem a un Cessna 182. Jo em vaig asseure al seient del pilot i ell a la dreta. Vam posar en marxa el motor i vam iniciar el check-in per enlairar-nos.
Llavors em va dir que fes només dues preses i dos enlairaments. Que ja en tindria prou per veure que tal jo ho feia.
Després de volar, al tornar una altra vegada a l’aparcament em diu:
-No tinc cap dubte que ets pilot i saps pilotar un Cessna. No obstant això, si hi hagués el més mínim problema, amb la teva llicència no vàlida, em puc oblidar de cobrar l’assegurança i a més em tancarien el negoci. Afegint a tot això que no coneixes aquesta zona ni els espais restringits en els quals no està permès volar. Però… jo sempre tinc una solució. Una solució bona per a tu i bona per a mi -va afegir-. En lloc de llogar un Cessna, en llogues dos. Jo vaig amb la de davant i tu em segueixes amb la del darrere. Jo conec als de la torre de control. Son amics meus. Total aquí a Page, el cul del món, qui ho sabrà?
Em va semblar una idea francament genial. Li vaig agrair la solució que em va oferir i vam quedar per volar l’endemà diumenge.

Va ser realment una bona solució, doncs aquell passat divendres, havia arrivat el director de marketing de Sanyo, per assistir a la presa de l’últim plano de dilluns i seria una excel·lent excursió poder sobrevolar les zones permeses del Grand Canyon i al Monument Valley.

En el Cessna de l’americà volaria part de l’equip de rodatge i en el meu, el client juntament amb el realitzador.
La idea em va costar el lloguer d’una avioneta de més, juntament amb alguns dòlars extra. Però valia la pena.

L’excursió aèria del diumenge va ser realment inoblidable. L’americà es va ficar per uns canons increïbles volant a molt baixa altura. Jo mai havia pilotat un avió amb aquelles dues enormes parets a banda i banda. Semblava un videojoc. Vam sobrevolar l’enorme presa, el riu Colorado solament per on estava permès i també per un parell de reserves índies.

04 Glen Canyon Dam- Lake Powell- Page AZ
Sobrevolant el Colorado. Page, la presa i el llac Powell, al fons.

Quan vam tornar a l’aeroport de Page, el client estava emocionat. El pilot americà, que no recordo el nom, graciós ell, em va regalar un enorme diploma de títol de pilot, que regalen a tots els turistes que lloguen un passeig en avioneta.

El meu periple per Arizona va arribar a la seva fi i vam tornar de nou amb el bimotor fins a Phoenix, on un avió de línia regular, em portaria fins a Nova York i des-de allà, saltar el toll fins a Barcelona. L’equip es quedaria encara uns dies més per processar tots els negatius del rodatge.

Mirant per la finestreta del bimotor mentre vam tornar a sobrevolar l’immens Grand Canyon, vaig pensar en la gran sort que vaig tenir de poder volar enmig dels canons d’aquell gran laberint. Sense dubtes seria una experiència que no oblidaria mai.

Ara mentre ho recordo i ho escric, penso en l’enorme quantitat de diners que costava organitzar un tinglado com aquell, amb tanta gent involucrada i tants mitjans. M’alegro d’haver-ho viscut, es clar, però crec que avui dia aquest malbaratament seria impensable.


Com annex a aquest post vull dir que el realitzador era molt inclinat a utilitzar sempre helicòpters per fer preses espectaculars i arriscades, doncs llavors no existien els ‘drons’.
Un any després de la filmació d’aquest espot de Sanyo, el mateix equip de filmació i durant un altre rodatge al nord d’Espanya, l’helicòpter es va estavellar al mar Cantàbric, morint quatre dels seus cinc ocupants. L’únic supervivent va ser el realitzador que va aconseguir sortir de l’aparell i arribar malferit i nedant fins a les roques, on va ser rescatat per uns pescadors, dues hores després.

Tags: AVIACIÓ

Entrades similars