No hi ha una frontera contundent entre la vida i la mort, la qual cosa ens fa qüestionar-nos la mateixa pregunta de què és la vida i què és la mort i si en realitat són preguntes importants. Potser això sigui una visió totalment materialista –i no per això poc poètica: la poesia de la ciència que es reconeix part de l’evolució i de la immensitat de l’univers– en la qual la informació reemplaça la metafísica de l’esperit o de l’anima. No existeix en la biologia cap principi animista, tot és simplement la complexitat produïda en la combinació i interacció de les parts materials.
Totes les coses “vives” estan fetes de cèl·lules, però les cèl·lules són fonamentalment nanorobots basats en proteïnes que s’autoregulen i fan còpies de si mateixes. Però res en les cèl·lules està viu per se, no hi ha cap punt específic on es consideri com vida, “tot està format per matèria morta que segueix les pautes i lleis de l’univers”, de manera que sorgeix la pregunta: és la vida només el resultat d’aquestes reaccions entre elements?
Alguns arguments per defensar aquesta idea i que he llegit en un article de la revista Science:
Si s’extreu l’ADN de la seva cèl·lula protectora, no pot fer res sol (la vida només existeix com una xarxa entre diferents components materials).
Els virus, que són només material genètic que existeix sense cèl·lules, ¿són vius o morts? Aquests gens sense closca poden, en alguns casos, envair cèl·lules mortes i reavivarlas.
Els mitocondris van ser bacteris lliures que van formar una relació amb altres cèl·lules que les van incorporar “endo-simbióticament” i mantenen la seva pròpia informació genètica, però com a individus estan morts, van canviar la seva “vida” per la supervivència del seu ADN, la qual cosa significa que la vida pot evolucionar cap a la mort sempre que sigui benèfic per a la seva pròpia informació genètica –així que, potser, la vida sigui només informació i els processos d’intercanvi d’informació entre coses “mortes”.
Llavors penso que si tot en l’univers està fet de les mateixes coses, això vol dir que tot en l’univers està mort o tot en l’univers és viu?”. O és llavors irrellevant contestar i diferenciar això, quan tot és part d’un mateix procés d’intercanvi d’informació. “Mai morirem perquè mai vivim, som molt més part de l’univers del que ens pensem”.
Crec sincerament que bàsicament no hi ha un element metafísic dins de les coses vives ja que aquestes estan governades pels mateixos principis universals que les coses mortes. El “viu” és simplement una complexa relació de coses “mortes”. Ara bé, el fet que no haguem situat l’esperit en el fons la matèria, no necessàriament vol dir que no existeixi (és possible que el que anomenem ànima no estigui en cap part en específic, perquè és en el tot). Per a mi la visió materialista és molt convincent, però al cap ia la fi és només una perspectiva o una forma determinada de veure l’univers. Una visió en la qual la matèria mateixa –i no només la vida– és una expressió més densa o més subtil que no pas l’esperit o la consciència, també és coherent i convincent en la seva pròpia formulació.
Necessiten oposar-se sempre aquestes visions de món, o hi ha un principi que les reconciliï?
