Avui, mentre rellegia el post d’ahir dedicat al bistec tàrtar, no he pogut evitar el pensar per uns instants, en històries de canibalisme. He recordat a Titus Andronicus, tragèdia escrita per Shakespeare en 1593, ja que pel caràcter de les seves situacions caníbals, el tal Titus Andronicus pot considerar-se un precursor del gènere gore.
Canibalisme vol dir menjar a individus de la pròpia espècie, mentre que la antropofagia es refereix a menjar específicament carn humana i la història de la humanitat está plagada, des de sempre, d’aquests dos conceptes.
No em vaig a referir a temps prehistòrics neandertals perquè en aquesta época suposo que menjar-se els uns als altres havia de ser un autèntic festí sinó que em referiré a temps més moderns.
A Fernando de Magallanes, militar, marí i navegant portuguès de noble llinatge se’l van cruspir a la illa filipina de Mactám. I la realitat és que no solament han hagut casos de famosos menjats, sinó que molts famosos també s’han dedicat a menjar al proïsme. Algunes tribus indígenes d’Amèrica es menjaven als presoners de guerra després d’extirpar-los el cor.
Pedro de Valdivia, conqueridor del que després es convertiria en Xile, va ser capturat, torturat, rostit i menjat públicament pel gran toqui araucano Lautaro.
Diuen també que el maquíssim emperador inca Atahualpa Yupanqui primer es va menjar al seu germà i rival Huáscar i després, bevia el pulque servit en el mateix crani de l’ingerit germà doncs havia convertir la seva sesera en calze. Posteriorment a Atahualpa li va arribar la seva hora cuán va ser assassinat per un espanyol mal parit anomenat Pizarro.
En Africa, molts reis han practicat el canibalisme. Des de l’antic rei zulu Mtombazi fins a les inconfesables atrocitats dels contemporanis Idi Amin i Bokassa.
Àtila, rei dels Hunos és considerat com un dels caníbals més pertinaços de la història. No només es va menjar el cor del seu germà Bleda, sinó que es va menjar a dos dels seus nombrosos fillets.
El gran i famós navegant anglès James Cook va trobar un final similar cuán va ser jalat en el dia de Sant Valentí, pels nadius d’Hawaii. Un segle més tard, quan l’última reina hawaiiana Liliuokalani va visitar oficialment Anglaterra, va deixar anar la broma de mal gust en afirmar que portava sang anglesa perquè un dels seus ancestres s’havia crospit al famós capità Cook.
Ja en els nostres dies i potser per excentricitat, el pintor mexicà Diego Rivera va afirmar haver menjat carn humana en un dels seus viatges. L’avió d’esportistes uruguaians que es va estavellar en els Andes i que van sobreviure gràcies a menjar la carn dels cadàvers, ha estat una història portada a la televisió i consensuada per tot el món, doncs es tractava d’un acte de gana i supervivència extrema.
En canvi, menjar-se a una altra persona quan no es pateix gana té l’avantatge moral d’un propòsit superior. La antropofagia pot estar motivada pel desig d’incorporar qualitats del menjat a la personalitat del gourmand, la qual cosa ho converteix en un acte d’amor i admiració. En la Cité Universitaire de París en 1981, el brillant estudiant japonès Issei Sagawa es va menjar amb racions de sashimi a la seva núvia que mantenia en la nevera, per amor. Actualmente Issei Sagawa viu a Tòquio i escriu per a algunes revistes de gastronomia.
La antropofagia, tampoc és aliena a la literatura. En Els viatges de Gulliver, l’obra satírica de Jonathan Swift, el seu personatge principal és gairebé devorat al país dels gegants, alhora que l’escriptor irlandès, per mitjà d’un assaig, plantejava la seva política de sanejament de l’economia anglesa, manifestant que devia vendre’s als fills dels pobres -mentre més tendres millor- per manjar de la taula dels rics. Una solució que plantejada a l’inrevés podria salvar avui dia el gana del món amb tanta proteïna solta com hi ha.
Sense cap dubte, el bistec tartare ha donat per a molt. Tant que només he furgat lleugerament el tema buscan per internet. Fins i tot donaria per dedicar-li un blog sencer i escriure les experiències, tots els dies.
Qui sap, si trobada col·laboradors…
