EL MEU COR ÉS TEU
Dels records musicals que guardo de la meva més remota infància i tret de comptades excepcions, no recordo cap cançó que no parlés de l’amor. De l’amor entre home i dona. Del meravellós i màgic que resulta tot plegat, quan el cupit ens llança la seva fletxa enverinada d’amor. I no només les cançons t’exaltaven els amors i desamors, el cinema i els llibres estaven a vessar d’herois, d’aventurers, de prínceps i princeses que s’enamoraven per després, ser molt feliços i menjar perdius.
També trobo molt curiosa la relació que hi ha entre el cor de la gent i l’amor. Aquest palpitant òrgan bombejador de la sang a tots els racons del nostre cos, sembla ser el responsable de tots els enamoraments i és el símbol per excel·lència de l’amor.
Em pregunto perquè associem sempre l’amor al cor?
Potser que com a experiència subjectiva, quan ens enamorem, sentim unes palpitacions accelerades, una sensació de calor al pit, i descrivim aquestes sensacions com si el cor “ens explotés” d’amor. És una manera poètica i emocional d’expressar una experiència molt intensa.
Després hi ha la cultura i el llenguatge. Al llarg de la història nombroses cultures han representat l’amor a través del cor. Aquesta associació s’ha arrelat en el nostre llenguatge i utilitzem expressions com ara “partir-se el cor” o tenir “el cor trencat” per descriure emocions relacionades amb l’amor.
Apart del cor però, penso que l’amor és una qüestió totalment química.
La dopamina, la serotonina i l’exitocina juguen un paper molt important en les sensacions d’enamorament i amor romàntic. Aquestes substàncies provoquen canvis fisiològics i emocionals que ens fan sentir eufòrics, connectats amb l’altra persona i amb ganes de protegir-la i posseir-la alhora.
Penso que si l’amor és una qüestió totalment química, es podrien manipular els nivells d’aquestes hormones en un laboratori per simular alguns dels efectes de l’enamorament.
Encara que, pensat seriosament, l’amor sembla una emoció molt complexa i multidimensional que involucra no sols aspectes biològics, sinó també psicològics, socials i culturals. Les hormones són només una peça del puzle.
L’amor pot ser intens i apassionat, però l’amor romàntic a llarg termini implica confiança, compromís, intimitat emocional i altres factors que van més enllà de les reaccions químiques inicials.
Les hormones poden desencadenar sensacions d’atracció i afecte, però el context en què es produeixen és crucial. L’amor es desenvolupa en relacions interpersonals dins d’un marc social específic.
Hi ha diverses teories psicològiques de l’enamorament:
La Teoria triangular de l’Amor de Robert Sternberg: Aquesta teoria planteja que l’amor està compost per tres components principals: intimitat, passió i compromís. La combinació d‟aquests elements en diferents proporcions dóna lloc a diferents tipus d’amor, com l’amor romàntic, l’amor company o l’amor fatu.
La Teoria de l’Evolució: Des d’una perspectiva evolutiva, l’enamorament es concep com un mecanisme adaptatiu que promou la unió de parelles per a la reproducció i cura de la descendència. Les emocions i les conductes associades a l’enamorament, com l’atracció física i la recerca de la proximitat, haurien estat seleccionades al llarg de l’evolució per afavorir la supervivència de l’espècie.
La Teoria de l’aprenentatge social. Aquesta teoria emfatitza el paper de l’aprenentatge i l’experiència en la formació de les relacions amoroses. Les nostres creences, valors i expectatives sobre l’amor es modelen mitjançant l’observació de les relacions dels nostres pares, amics i mitjans de comunicació.
Després hi ha la meva Teoria sobre els sofisticats mecanismes del màrqueting pel gran consum. Aquesta teoria defineix la gran influència de tots els mitjans de comunicació perque l’amor és l’última utopia capitalista, però alhora és la gran utopia planetària per alimentar el consum i l’acumulació de capital. La indústria cultural, i sobretot la televisió i el cinema de hollywood, ens ha ofert sempre i constantment històries d’amor reeixides, carregades de personatges idealitzats i trames mitificades que ens fan creure que només a través de l’amor veritable és possible aconseguir la felicitat plena, l’harmonia i l’abundància.
Tot plegat una monumental menjada de coco que mica a mica et va persuadint que el més meravellós que et pot passar en tota la teva existència, és enamorar-te d’algú.
Avui en dia, malgrat que les cançons i pel·lícules ens continuen injectant l’amor romàntic, la mentalitat amb la qual anem a triar parella ha evolucionat bastant perquè afortunadament som un pel més racionals.
Ara que sóc vell, tinc tendència de mirar la vida més cap enrere que no pas cap endavant, i veient tot el que he viscut que no és poc, actualment em sento molt feliç amb la bonica i senzilla història d’amor que estic visquent amb el meu gosset.
Us ho prometo.
