L’AMOR ESTÀ COMPOST PER DOPAMINA, SEROTONINA I OXITOCINA

BOIX PER TU

Dels records musicals que guardo de la més remota infància i tret de comptades excepcions, no recordo cap cançó que no parlés de l’amor. De l’amor entre l’home i la dona. Del meravellós i màgic que resulta tot, quan el cupit et llança la seva fletxa de l’amor. I no només les cançons t’exaltaven els amors i desamors, el cinema i els contes estaven a vessar d’herois, d’aventurers, de prínceps i princeses que s’enamoraven per després, allò de fueron felices y comieron perdices.

Tot plegat una monumental menjada de coco que mica a mica et va persuadint que el més meravellós que et pot passar en tota la teva existència, és enamorar-te d’algú. Tard o d’hora passarà perquè d’entre tots els milers de milions i milions de formigues que t’envolten diàriament, de sobte i com una revelació màgica, pum, apareixerà una formigueta, una sola, de la qual t’enamoraràs irremissiblement. Una formigueta que sabràs trobar d’entre els milers de milions. I a partir d’aquí?
-Ah amic, a partir d’aquí ja tot és cosa teva.
Et casaràs amb la formigueta escollida, formaràs una llar, tindràs fills i t’hipotecaràs. Però no necessàriament en aquest ordre.

Si els amants més famosos de la història, Romeu i Julieta, visquessin avui dia pot ser que mai més haguessin decidit llevar-se la vida per amor. Perque avui, tindrian llibertat per casar-se o per viure una relació liberal o per crear un projecte de vida comú. Potser no és desgavellat pensar que, avorrits l’un l’altre, com moltes parelles postmodernes, donarien fi a la relació amb un divorci exprés. La Julieta, motivada pels valors d’autonomia i llibertat vigents, segurament s’ho pensaría dues vegades i buscaria un nou Romeo abans de clavar-se la daga al pit.

Avui en dia, tot i que les cançons i pel·lícules ens continuen injectant l’amor de parella, ha canviat la mentalitat amb la qual anem a triar de qui ens enamorem i ara som un pel més racionals. Això ens porta a seguir buscant contínuament l’amor veritable, aquest mite romàntic que ens venen les pel·lícules i els llibres de la indústria cultural, adaptant-nos durant aquest procés de recerca a les polítiques de consum marcades pel capitalisme.

Crec que l’amor és l’última utopia capitalista, però alhora és la gran utopia planetària per alimentar el consum i l’acumulació de capital. Ja no són el cinema, la literatura o l’art que imiten l’amor, sinó que avui dia són les parelles que imiten l’art, a el cinema o la literatura. Prenem exemple de la indústria cultural, d’aquesta utopia romàntica que ens ofereixen les arts, a al punt que vivim somiant amb coses que a la vida quotidiana mai podrem complir.

La indústria cultural, i sobretot el cinema de hollywood, ens ha ofert sempre i constantment històries d’amor reeixides, carregades de personatges idealitzats i trames mitificades que ens fan creure que només a través de l’amor veritable és possible aconseguir la felicitat plena, l’harmonia i l’abundància.
Busquem emocions fortes i estem famolencs de sensacions ràpides i intenses, de sentiments que ens omplin el buit.
La frustració arriba quan ens adonem que aquest amor veritable, etern i meravellós, que ens fan creure que existeix en realitat, és tan sols un ideal i un adoctrinament global.

I acabo aquí. Perquè realment l´amor està compost per una combinació d´hormones: la Dopamina, la Seratonina i l’Oxitocina. Això vol dir que l’amor es pot produir en un laboratori amb relativa facilitat. No obstant, la sobredosi d’alguna d’aquestes hormones podria derivar en esquizofrènia, paranoia i altres trastorns mentals més.

Però deixeu-me que us confessi un últim pensament.
Ara que sóc vell, tinc tendència de mirar la vida més cap enrere que no pas cap endavant, i veient tot el viscut, prefereixo l’amor d’un gos abans que una dona o un home enamorats.
T’ho prometo.

Tags: NEWS, OPINIÒ

Entrades similars

Menú