Tot l’equip de rodatge, unes quinze persones en total, vam viatjar des de Houston fins a Page, a l’estat d’Arizona, una petita població situada a prop de Glen Canyon Dam, la segona presa més important del riu Colorado, que va originar el llac Powell, just a la línia fronterera que divideix Arizona de l’estat de Utah. El realitzador i jo havíem volat amb línia regular des de Houston a Phoenix, on ens vam reunir amb la resta de l’equip i, amb un petit bimotor llogat, vam continuar el trajecte fins a Page.
Tot això passava a finals dels anys vuitanta, però no recordo amb exactitud quin any va ser. Era l’anomenada època daurada de la publicitat, amb constants rodatges d’espots als Estats Units i uns pressupostos milionaris. Excepte l’actor americà, tot l’equip era català i ja feia temps que eren a Arizona, preparant les localitzacions i els càstings.
Avui dia, quan una agència de publicitat ha de rodar un espot fora del nostre país, utilitza les anomenades empreses de serveis (services) per no incórrer en costos tan elevats. Amb una empresa de serveis, viatgen només els indispensables i per a la resta d’equip i infraestructures, s’utilitzen productores locals.
Aleshores, com que no existia això del servei, vam viatjar un bon grup només per rodar un parell d’espots de 30 segons de durada per a una campanya d’uns nous equips hi-fi de Sanyo. La primera part de l’espot ja l’havíem filmat al centre de Houston, enmig d’aquells envidriats i brillants gratacels amb helicòpters, sense estirar la màniga. Ara tocava rodar la segona meitat, al cor del Grand Canyon.
Mai abans havia estat al Grand Canyon i he de dir que la primera visió que vaig tenir des de la finestreta de l’avió, a dos mil peus d’alçada, em va impactar molt. No només per la seva bellesa, sinó per la seva mida colossal. Aquell fantàstic espectacle vist des d’aquella altitud justifica de sobres que es consideri una de les meravelles del nostre planeta.
Page va ser fundada l’any 1957 sobre territori Navajo, com una comunitat d’habitatges per als treballadors i les seves famílies durant la construcció de la presa Glen Canyon al riu Colorado. Un cop acabada la presa, la ciutat va esdevenir porta d’entrada a la zona d’esbarjo de Glen i del llac Powell. Page també ha estat escenari de moltes pel·lícules de cowboys, filmades en tot el seu vast territori que cobreix fins al famós Monument Valley, una gran depressió desèrtica d’un característic color teula i esquitxada d’altíssimes torres i altiplans esculpides per la mateixa naturalesa .
Vam aterrar a Page just al sunset i haig de dir que una posta de sol al desert és tan o més bonica encara, que una posta de sol al mar.
El petit aeroport no tenia massa tràfic diari de vols regulars. La terminal, pràcticament buida, només hi destacaven dos indis navajos amb sengles barrets negres de cowboy, típiques ulleres Ray-Ban, mastegant tabac i escopint-ho dins d’una llauna de Pepsi, mentre observaven amb indiferència la nostra estrafolària arribada, desembarcant paquets i materials de rodatge. Havíem aterrat en el seu legítim territori.
Els navajos formen la nació indígena nord-americana més nombrosa. Confinats en les seves reserves, viuen repartits pels estats d’Arizona, Nou Mèxic, Utah i Colorado.
No sé com viuen actualment però en aquella època sobrevivien com podien i amb molts problemes d’addicció a l’alcohol i a les drogues. De fet, quan vam demanar l’oportú permís per rodar en el Grand Canyon, el Govern Federal obligava per llei a contractar a un parell d’indis com a peons. La quantitat de navajos a contractar, es feia a través de l’oficina d’ocupació federal i depenia de quant nombrosa fos la nostra expedició. Per això al nostre equip, li van correspondre només dos navajos per contractar.
A la terminal ens estava esperant el Tim, un jove pilot que també havia arribat aquella mateixa tarda procedent de Las Vegas amb el seu helicòpter Bell-212, que ens acompanyaria durant la nostra estada al Grand Canyon per rodar, totes les escenes abismals que teníem previstes.
La veritat és que tant els dies de localització d’escenaris com els de rodatge, van ser molt densos i treballàvem sempre de sol a sol. Quan es tracta de fotografiar paisatges tan enormes com els de Monument Valley o el mateix Grand Canyon, els realitzadors busquen sempre la llum màgica que es produeix només en les sortides i postes de sol. Això obligava a estar preparats cada dia a la localització o a l’helicòpter, molt abans que el sol surtis o s’amagués, perquè després tot passa molt ràpidament i la llum màgica desapareix.
Em vaig passar moltes hores assegut en aquell maleït helicòpter amb un monitor Combo enmig de les cames, mirant totes les preses que fèiem perquè el realitzador així ho volia i s’assegurava d’aquesta manera, del meu vistiplau.
Recordo que hi havia un plano bastant complicat de rodar. Havíem de pujar a la part alta d’una d’aquestes torres rocoses del Monument Valley, on l’actor, un atlètic xicot nu de mitja cintura cap amunt i amb una complicada disfressa d’unes enormes ales com les del mitològic Ícar i que, després d’escodrinyar l’horitzó amb una mà sobre les celles, saltava a l’abisme d’aquella torre rocosa i amb les ales ben esteses es posava a volar. L’acció es rodava des de l’helicòpter i en el moment de saltar, el pilot havia de fer un ràpid travelling cap enrere per descobrir el profund barranc a sota l’actor. No cal dir que encara que l’actor estigués fortament lligat per la cintura amb un cable d’acer, tots teníem el cor en un puny, desitjant que el pobre noi no ensopegués i es pengés amb tots aquells cables i artefactes improvisats i poc segurs que portava al damunt.
Al cinema llarg no ho sé, però en publicitat els plànols es repeteixen una vegada i una altra fins a la nàusea. No importava que jo li digués al realitzador que segons la meva opinió el plànol bo ja el teníem rodat i més que rodat; ell continuava repetint-los més i més fins que el pilot deia que havia de tornar a Page per posar més combustible.
Era un moment d’alleujament on per fi els tràvelings i el soroll a cop de rotor de l’helicòpter s’acabaven.
I eren també en aquells moments de descans, quan des del cim de la torre rocosa, vèiem l’helicòpter allunyar-se fent el típic soroll de flop-flop-flop fins que tot, tornava al seu silenci natural.
En aquell profund silenci de Monument Valley i al cim d’aquell escull rocós, a 300 metres de terra sense cap possibilitat de baixar, no podies impedir el fet de pensar per un moment: I si l’helicòpter no torna? Ningú sap que som aquí dalt. Cal dir que en aquells temps encara no existien els telèfons mòbils.
El temps passava i crec que els pocs de l’equip que romaníem en aquell cim, pensàvem el mateix, mentre ens fumàvem tots aquells cigarrets que no havíem fumat durant el rodatge.
Al cap d’uns 40 minuts, quan ja havies pensat les mil maneres de com aconseguir sobreviure sobre aquella roca fins a ser rescatats, un llunyà flop-flop-flop, et feia sospirar. Era en Tim que tornava.
Amb l’helicòpter ja aterrat a la roca, començava una pesada segona tanda de preses de la caiguda subjectiva de l’Ícar. Moments una mica angoixants desitjant que les pales del rotor no freguessin el penya-segat i caiguéssim tots plegats, com una pedra.
Malgrat aquells moments de neguit, el rodatge va transcórrer sense incidents. Quan van finalitzar la filmació, vàrem poder gaudir de l’impressionant paisatge del Monument Valley, tornant per la route 163 en camioneta i dormir alguns dies en ple desert, esperant sempre aquella llum màgica de la sortida del sol. Teníem un cuiner de Tucson a l’equip que a la nit i amb una gran foguera, ens preparava típics plats country.
El cel nocturn del desert em va recordar l’impressionant i nítid cel estrellat que es veu en alta mar. Una espectacular i lluminosa Via Làctia creuant el cel i una increïble visió de nebuloses a simple vista com Andròmeda i Magallanes, fins i tot Orió.
Vaig recordar que a l’arribar a l’aeroport de Page, no només hi havia moltes avionetes Cessna aparcades sinó que em va semblar llegir un cartell on es podien llogar i sobrevolar la zona. En aquells temps jo tenia el títol de pilot multimotor i la llicència en tota regla. Em va semblar fascinant poder volar per sobre d’aquells territoris mítics i el dissabte, que no hi havia rodatge, vaig tornar a l’aeroport per informar-me. Efectivament llogaven avionetes però amb el seu pilot inclòs per sobrevolar la zona més turística.
El tipus que em va atendre va ser molt amable i va resultar ser el pilot i propietari d’una petita empresa d’avionetes de lloguer. Em va dir que el meu títol i el meu permís estaven segurament en tota regla en el meu país, però que eren insuficients per llogar un avió als Estats Units perquè el permís no estava homologat. Vaig entendre perfectament la seva explicació i li vaig donar les gràcies. Quan ja em disposava a sortir i estava travessant la porta de la seva petita oficina, va passar el que normalment passa a totes les pel·lícules americanes:
-Però, potser podem solucionar aquest petit problema, -em va dir a l’esquena-.
Em vaig girar i vaig veure que estava somrient. Ho vaig entendre perfectament. Es tractava simplement d’un petit problema de propina.
-Ara, anem a veure que tal pilot ets- va afegir a continuació, mentre s’aixecava de la seva taula i despenjava les claus d’un clauer que hi havia a la seva esquena.
Vàrem anar a l’aparcament fins on hi havia una Cessna 182. Jo em vaig asseure al seient del pilot i ell a la dreta. Vaig posar en marxa el motor i vàrem iniciar el check-in per enlairar-nos.
Em va dir que fes només dos aterratges i dos enlairaments. Que amb això, ja en tindria prou per veure que tal jo ho feia.
Després de volar, al tornar una altra vegada a l’aparcament em diu:
-No tinc cap dubte que ets pilot i saps pilotar un Cessna. No obstant això, si hi hagués el més petit problema, amb la teva llicència no vàlida, em puc oblidar de cobrar l’assegurança i a més em tancarien el negoci. Afegint a tot això que no coneixes aquesta zona ni els espais restringits en els quals no està permès volar. Però… jo sempre tinc una solució. Una solució bona per a tu i bona per a mi -va afegir-. En lloc de llogar un Cessna, en llogues dos. Jo vaig amb la de davant i tu em segueixes amb la del darrere. Conec perfectament el personal de la torre de control. Són amics meus. Total aquí a Page, que és el cul del món, qui ho sabrà?
Em va semblar una idea francament genial. Li vaig agrair la solució que em va oferir i vàrem quedar per volar l’endemà diumenge.
Va ser realment una bona solució, perquè aquell passat divendres, havia arribat el director de marketing de Sanyo, per assistir a la presa de l’últim plano de dilluns i seria una excel·lent excursió poder sobrevolar amb ell, les zones permeses del Grand Canyon i del Monument Valley.
En el Cessna de l’americà volaria part de l’equip de rodatge i en el meu, el client juntament amb el realitzador.
La idea em va costar el lloguer d’una avioneta de més, juntament amb alguns dòlars extra. Però valia la pena.
L’excursió aèria del diumenge va ser realment inoblidable. L’americà es va ficar per uns canons increïbles volant a molt baixa altura. Jo mai havia pilotat un avió amb aquelles dues enormes parets a banda i banda. Semblava un videojoc. Vàrem sobrevolar l’enorme presa, el riu Colorado solament per on estava permès i també per un parell de reserves índies.
En tornar a l’aeroport de Page, el client estava emocionat. El pilot americà, que no recordo el nom, graciós ell, em va regalar un enorme diploma de títol de pilot, que regalen a tots els turistes que lloguen un passeig en avioneta.
El meu periple per Arizona va arribar a la seva fi i vam tornar de nou amb el bimotor fins a Phoenix, on un avió de línia regular, em portaria fins a Nova York i d’ allà, saltar el toll fins a Barcelona. L’equip es quedaria encara uns dies més per processar tots els negatius del rodatge.
Mirant per la finestreta del bimotor mentre tornàvem a sobrevolar l’immens Grand Canyon, vaig pensar en la gran sort que vaig tenir de poder pilotar l’aviò enmig dels canons d’aquell gran laberint. Sens dubte seria una experiència que no oblidaria mai.
Ara mentre ho recordo i ho escric, penso en l’enorme quantitat de diners que costava organitzar un muntatge com aquell, amb tanta gent involucrada i tants mitjans. M’alegro d’haver-ho viscut, es clar, però crec que avui dia aquest malbaratament seria impensable.
Com annex a aquest post vull dir que el realitzador era molt inclinat a utilitzar sempre helicòpters per fer filmacions espectaculars i arriscades, perquè llavors no existien els ‘drons’.
Un any després de la filmació d’aquest espot de Sanyo, el mateix equip de filmació i durant un altre rodatge al nord d’Espanya, l’helicòpter es va estavellar al mar Cantàbric, morint quatre dels seus cinc ocupants. L’únic supervivent va ser el realitzador que va aconseguir sortir de l’aparell i arribar malferit i nedant fins a les roques, on va ser rescatat per uns pescadors, dues hores després.
