Quan jo era nano i ningú sabia encara el que era un autoservei perquè ningú l’havia inventat, en el meu barri tothom anava a comprar a la plaça. Era el que calía. Després i més a mà, hi havia la botiga de queviures, la lleteria que feia una forta olor a fems i vaca clausurada, la sempre fumejant i vaporosa botiga de llegums cuits, la sagrada fleca i, com a mare de totes, hi havia la fascinant botiga d’ultramarins.
A la botiga d’ultramarins hi havia de tot i començant pel seu nom, que evocava productes que procedien d’exòtics països d’ultramar i transportats en vapors mercants plens de sacs, amb els seus vells capitans de blanca barba, pell curtida i una pipa entre les dents.
Només entrar i formant fila gairebé al mateix carrer, hi havia els sacs de llegums que desprenien una forta olor a arpillera i deixaven anar un nuvolet d’una mena de polsim blanc. El botiguer clavava en ells la seva paleta de llautó de mànec curt i treia gairebé exacte, una lliura de cigrons, mongetes, llenties o faves seques, perquè quan jo era nano, encara que a Catalunya existís el sistema mètric decimal, per comprar aliments curiosament s’utilitzaven unces i lliures com a unitats de pes, la terça i la lliura carnissera a la carnisseria, el petricó per a la llet, el bot que eren 15 litres i el barral 60 litres (d’aquí ve allò de ploure a bots i barrals) i així molts més que ja gairebé no me’n recordo. I de la paleta de llautó, el botiguer les abocava en un paper d’estrassa col·locat en les balances amb peses de bronze i que, un cop pesades, amb destresa de bon manipulador, et feia un cartutx amb forma de paperina. Això es deia despatxar.
El mateix també es feia amb el sucre blanc que amb el cafè, que si ho preferies, tel molia en un molinet que tenia una gran maneta rodona. Era cafè Trueba y Pardo o Catunambú d’Andalusia especial pels diumenges i festes de guardar doncs el cafè resultava una mica car. Per als dies feiners hi havia la malta, per prendre-la barrejada amb una mica de sucre cremat que li conferia un sabor amarg, com avui dia es fà amb el cafè torrefacte.
Aromes profunds i variats que omplien la botiga i li conferien una atmosfera molt especial. Olors agres de la suor dels barrilets de vinagre que es barrejaven amb l’intensa olor de peix salaó que desprenien les caixes rodones amb simètriques sardines arengades, anomenades guàrdies civils.
Les caixes es col·locaven de peu perquè tinguessin millor vista a l’entrada de la botiga, damunt dels sacs de gra. I en una cantonada del gastat marbre del taulell, hi havia sempre una gran llauna oberta d’olives La Española i sota, hi havia un bidó d’oli d’oliva que s’extreia mitjançant una bomba de vidre, com la de les gasolineres, pujant i baixant la maneta i omplint la garrafeta o ampolla amb tres petricons.
Al botiguer se li deia sempre pel seu nom, per això el Ricard, que portava una bata color ocre i un gruixut davantal gris que el protegia de les taques, s’afanyava a pujar amb la seva escala de fusta fins als productes menys sol·licitats que havia a la part alta de la prestatgeria, com llaunes de préssec en almívar i ampolles de licor.
D’ultramar segurament seria aquell bacallà sec que el Ricardo penjava per la cua en grans peces i que naturalment podies comprar a trossets. I, encara que la xocolata fos d’aquí, la matèria prima venia sense dubtes d’ultramar. Xocolata negra i terrosa en gruixudes rajoles dividides en unces per comprar-les a granel, tot i que també n’hi havia del fi Elgorriaga o La Fama Asturiana en pastilles i amb crom. Després les melmelades, confitures i codony el Quijote de Puente Genil.
I moltes conserves i salaons perquè llavors a casa, les neveres eren de gel i els aliments frescos només aguantaven un dia i calia comprar-los diàriament.
Totes les botigues feien la seva olor particular i característica, però la d’ultramarins s’emportava la palma. En aquella meva infància, només hi havia una altra botiga que competia amb la d’ultramarins en qüestió d’olors i era la drogueria. Però eren aromes molt més químics i per tant contundents produïts per l’acetona, l’aiguarràs i el lleixiu.