No recordo exactament quina va ser la meva primera lectura, però si recordo bé aquelles primeres lectures de l’infància.
Vaig aprendre a llegir i a escriure a ca’n Llorach, una petita escola de pàrvuls al barri de Sant Andreu de Barcelona. Llavors el català només existia a casa com a llengua vernacla i en el col·legi només aprenies a llegir i escriure en castellà.
Per això va ser un descobriment per a mi quan removent a les golfes de la casa dels meus avis buscant tresors exòtics, un dia em vaig trobar amb una muntanya de revistes de’n Patufet que l’avi havia anat col·leccionant amb cura al llarg dels anys. Dic acuradament perquè l’avi Josep era un home molt acurat i les revistes es conservaven impecables.
Crec que va ser la primera vegada que vaig veure una publicació escrita en català i encara que em costava entendre alguns articles i mots, el fet que fos escrita en la meva llengua, em va ajudar molt a entendre-la ràpidament i va ser sens dubte, fonamental per aprendre el català escrit, que només era a casa i al barri en forma de vocables.
En Patufet que vaig trobar en piles molt ordenades, eren tots els exemplars impresos, des del primer a 1904 fins a l’últim en 1938. Era una revista infantil que va tenir un gran èxit, que va començar amb només 8 pàgines bicolor i va acabar després de 30 anys amb 32 pàgines, amb una orientació menys infantil i al menys de la meitat de les pàgines, a tot color.
El seu director va ser Aureli Capmany i Farrés i en la redacció de’n Patufet es trobava Josep Maria Folch i Torres com a principal col·laborador, que escrivia les aventures extraordinàries d’el Massagran. A la part de dibuixants havia autèntics mestres com Gaietà Cornet, Joan Llaverias i Joan G. Junceda. També va col·laborar Ricard Opisso, Feliu Elies i Antoni Muntanyola. Tota aquesta informació sobre els col·laboradors lògicament l’he sabut després. Llavors la revista em va entusiasmar tant que vaig arribar a devorar tota aquella muntanya d’exemplars de’n Patufet. Una autèntica immersió linguistica!
Després de la guerra i enmig d’enormes dificultats, algunes revistes infantils catalanes havien aconseguit arribar al carrer. Josep M. Bagunyà va tornar a tirar endavant en Patufet que durant tants anys havia editat el seu avi. Lamentablement, el permís no va arribar. És possible que si Josep M. Bagunyà hagués buscat la cobertura i la protecció de l’Església, tal com ho va fer Cavall Fort i L’infantil, hauria aconseguit el permís d’edició, però ell sempre va resistir-se a aquest tipus de subordinació.
Mentrestant, el senyor Albert Viña, editor del popular TBO, havia entrat a formar part de la Junta Assessora de la Premsa Infantil. Aquest va aprofitar les seves influències per defensar a Madrid la reaparició de la revista del seu impressor. Al començament va rebre moltes negatives perquè es considerava En Patufet com una revista extremista i perillosa. Finalment, després de demostrar que cap partit polític ni cap grup de pressió estava al darrere de la publicació, el senyor Bagunyà va rebre el permís tan sol·licitat. Però d’aquesta segona edició molt descafeïnada de’n Patufet que va ser de 1968 a 1973, no vaig llegir mai ni un sol exemplar.
El meu germà gran Josep Maria, va portar a casa uns llibres d’un aventurer aeri anomenat Bill Barnes. Els llibres estaven signats per un tal George L. Eaton que segurament es tractava d’un pseudònim. En Bill Barnes era un as aeri, que al contrari que altres personatges del mateix estil, les seves aventures no s’emmarcaven en cap conflicte bèl·lic, sinó que era un aventurer per compte propi. Des-de Barnes Airfield, la seva base a Long Island, o viatjant al llarg i ample del món, les seves aventures incloïen enfrontaments contra contrabandistes, espies, pirates aeris, etc. normalment amb les seves pròpies esquadrilles d’avions, per permetre narrar escenes espectaculars de combats aeris fantàstics.
Bill Barnes també es construïa els seus propis avions, el més impressionant el Borinot, era un avió de caça extremadament ràpid i amb diversos trucs sota la màniga, capaç per exemple de volar també com un autogir, a més també tenia hidroavions de càrrega, caces de diversa configuració, etc. Al contrari que altres herois no disposava d’una inesgotable i de vegades indeterminada font de diners, de manera que calien aventures que giressin al voltant de la recerca d’un tresor o una altra font d’ingressos per continuar seguir volant. Aquest llibres van córrer per casa durant alguns anys i la meva afició a l’aviació va fer que m’enganxés en la seva lectura.
Puc assegurar que en la meva família no hi havia cap pro-nazi, però és cert que el meu pare conservava una bona quantitat d’exemplars Signal, que va ser una revista il·lustrada i de caràcter propagandístic, editada per l’Alemanya nazi durant la segona guerra mundial. La revista, tractava bàsicament sobre el desenvolupament de la guerra en els diferents fronts, a més d’altres temes com la ciència, cultura i societat alemanya de l’època. El realment sorprenent, eren les seves fotografies i impressió d’alta qualitat, excepcionals per l’època, que la feien molt superior a qualsevol altra publicació. Aquesta i no una altra, va ser la raó per la qual el meu pare conservava tots aquells elemplares de Signal, el mateix que va fer amb Scientific American o amb Mecànica Popular nord-americanes.
Signal va ser creada el 1940 pel coronel Hasso von Wedwl, cap de l’oficina de Propaganda de la Wehrmacht, es distribuïa quinzenalment i s’arribaria a difondre en més de vint països, primer en els ocupats per l’Alemanya nazi, però després també als Estats Units, l’Espanya franquista, Orient Mitjà, etc.
Aquella incomparable qualitat de fotografies a tot color em van fascinar. Mai vaig veure fotos de guerra desagradables ni ridiculitzacions dels aliats. Els textos en castellà no em van interessar gaire, ja que només comentaven avenços i èxits del tercer Reich d’una guerra que per a mi ja havia acabat feia anys.
El meu pare era un fan de Jules Verne i a casa també hi havia diversos llibres d’ell que evidentment els vaig devorar. Si el terme ciència ficció encara no existia Jules el va consagrar en les seves fantàstiques aventures que tant em van impressionar. Dels seus crec 55 llibres que va escriure, jo només vaig llegir la volta al món en 80 dies, de la Terra a la Lluna, viatge a centre de la Terra i Miquel Strogoff. Recordo que en el maleït col·legi de La Salle Comtal, on jo estudiava, cada any al sant de l’germà superior que es deia Leoncio, per celebrar-ho tot el col·legi, assistíem a un cinema d’estrena de Barcelona on ens feien una matinal passada especial i privada d’una pel·lícula que estigués en cartell. Un any, el 1956, li va tocar a les vint mil llegües de viatge submarí, la versió cinematogràfica de Hollywood del llibre de Jules i interpretada per Kirk Douglas i James Manson.
No recordo en quines dates però també van arribar a les meves mans llibres que em van deixar la seva empremta com El Petit Príncep, el Vell i el Mar i Robinson Crusoe. A l’escola i a manera de rosari, ens feien llegir cada dia un capítol del Quixot de la Manxa, que confesso que les aventures del cavaller castellà s’em van fer molt pesades.
En aquesta època, un oncle mallorquí, em va fer descobrir la seva col·lecció de llibrets de relats breus Seleccions del Reader ‘s Digest. Una revista-llibre mensual nord-americana il·lustrada de butxaca on hi trobaves articles originals, articles resumits o reimpresos d’altres revistes, resums de llibres, col·leccions d’acudits, anècdotes i de tot una mica. Era la meva lectura d’estiu que llegia amb afany, a la tarda ben dinat, mentre la família feia la migdiada.
Lògicament una part molt important de les meves lectures van ser el mitjà rei de l’època: els còmics o tebeos com realment els hi dèiem. Sempre vaig ser molt especial a trobar els meus dibuixants preferits. Hi havia llavors còmics de personatges famosíssims que jo mai vaig llegir perquè simplement no m’agradaven els seus dibuixos, com va ser el Capitán Trueno o el Jabato. Tampoc m’agradaven els infantils dibuixos de Roberto Alcazar i Pedrin, els herois de l’Espanya franquista que anaven sempre ben vestits.
Un altre còmic que va arrasar va ser Hazañas Bélicas, que el seu dibuixant Boixcar em va semblar sempre poc expressiu, molt tenebrós i fosc. En la seva portada en canvi, hi havia una excel·lent il·lustració d’un soldat nord-americà obra de Jordi Longarón, gran dibuixant i pintor que la seva obra va passar desapercebuda en els còmics espanyols.
Així doncs, pel que fa als còmics o tebeos es tracta, l’important per a mi va ser sempre el dibuixant. Per ordre de preferència, els meus còmics favorits van ser:
El Príncep Valent. Un còmic creat per Harold Foster, extraordinari il·lustrador que aconseguia que cada vinyeta fos una autèntica obra d’art. Situat a l’època del Rei Artur, narrava les aventures d’un príncep exiliat que buscava Camelot per convertir-se en un dels Cavallers de la Taula Rodona.
Flash Gordon. Un còmic clàssic de ciència ficció obra de el nord-americà Alex Raymond, que va començar com una tira diària de premsa (daily strip). Unes vinyetes meravellosament dibuixades i amb una narrativa totalment cinematogràfica.
Rip Kirby, també dibuixat per l’Alex Raymond. Rip el protagonista, era un detectiu novaiorquès, encara que molt distant dels patrons del gènere. Era un antic combatent de la Segona Guerra Mundial, alt i atlètic, de mitjana edat. Igual que en James Bond, vestia amb elegància, portava ulleres de gruixuda muntura, fumava en pipa i era amant de l’conyac i la música clàssica (tocava el piano). Li agradava també el golf i els cotxes esportius. Vivia en un confortable apartament amb Desmond, un ex-convicte anglès transformat en sofisticat majordom.
Big Ben Bolt. Mai m’ha agradat la boxa però curiosament em vaig enganxar a aquest personatge que era boxejador i periodista, tret també de les tires diàries de la premsa neyorquina. Eren els dibuixos i els enfocaments tan cinematogràfics els que em van fer un fan d’aquest còmic. El seu dibuixant era el també nord-americà John Cullen Murphy mentre que els guions eren d’Elliot Caplin.
Aquestes tires de vinyeta diària, a mi m’arribaven en format còmic on les històries començaven i acabaven en el mateix tebeo.
Com en el cinema hi trionfaven els cowboys, en el món còmic també hi podies trobar els seus propis herois dibuixats. Eren uns còmics en format revista bastant gran i eren traduïts i publicats en espanyol per una editorial mexicana especialitzada en còmics que encara existeix i es diu Novaro.
Hi havia tres personatges que eren molt famosos en aquella època i que jo consumia habitualment:
Eran Roy Rogers, Gene Autry i Hopalong Cassidy. Els tres van ser personatges famosos de sèries de televisió americanes. La seva popularitat els va portar al món del còmic i dels tres, només conec en nom del dibuixant de Hopalong Cassidy que va ser un tal Dan Spiegle.
La influència dels còmics americans en la meva adolescència no acaba aquí. Llavors també hi havia els super herois, des-de Superman, Batman, Aquaman fins a l’home Aranya.
No vaig estar mai massa interessat en els superherois, dels quals només llegia de tant en quant a Superman. Aquest superheroi va tenir en realitat molts dibuixants, i es desconeix quins d’ells van dibuixar a Superman en les diferents èpoques que van durar les publicacions. Només hi ha constància de tres: Joe Shuster, Wayne Boring i Curt Swan. No sé quin d’ells es va ocupar de dibuixar a Superman en l’època de nen i adolescent perquè és la que menys m’agradava. Els dibuixos de Superman-Clarl Kent de l’època adulta eren molt millors.
I dels còmics humorístics espanyols sempre vaig odiar a Mortadelo i Filemó creats per Francisco Ibáñez. Que després al cinema, interpretats per actors de carn i os, vaig acabar odiant-los encara molt més. D’aquells tebeos anomenats Pulgarcito i DDT només m’agradaven els dibuixos de Manolo Vázquez amb les seves divertides germanes Gilda, la família Cebolleta i Anacleto, agente secreto. La resta de dibuixos, com Zipi Zape, Gordito Relleno, La família Ulisses, els detestava.
Curiosament tampoc vaig sentir mai cap atracció pel famós Tintin, personatge de l’excel·lent dibuixant francès Hergé. Ni tampoc del mega famós detectiu Dick Tracy. Els seus dibuixos, creats per en Chester Gould eren realment molt bàsics. Qüestió de gustos, suposo.
Després i de més gran, els meus favorits van anar canviant. Vaig descobrir encara que tardanament a Robert Crumb, un dels fundadors del còmic underground amb la seva increïble revista contracultural dels 60, Zap Comix.
I sobretot, un punt ia part per el gran mestre que va ser del còmic: Moebius.
