Rellegint el post La Salle (1) m’he adonat que vaig començar a escriure amb l’intenció de que fos una petita crònica d’un determinat període escolar meu i el vaig acabar convertint-lo en una crítica a les pràctiques pedòfiles del col·legi. És com si l’essència de tot un període de la meva vida es basés només en què el hermano Leoncio em toqués el cul un dia i que el hermano prefecto, que es deia Saturnino, somiés a les nits amb els bikinis de Mallorca. Naturalment no tot va ser això. Van ser molts cursos i a partir de segon de batxillerat, és a dir quan jo tenia dotze anys, tots aquests llastimosos episodis van desaparèixer completament. Encara que van aparèixer d’altres, no menys repugnants, com van ser les pallisses que clavaven alguns professors als alumnes.
Tot sumat però, confesso que aquella vivència com a alumne de La Salle Condal no va ser massa feliç. Normalment, quan mirem enrere per recordar la nostra infància, tendim a evocar només aquells episodis alegres i entranyables, però furgant en els meus records d’aquella època, em tornen a la memòria sensacions molt opaques, barreja de temors sobrenaturals i opressions: tota una època fosca de la infantesa.
El col·legi que encara existeix i està situat a Ciutat Vella davant del Palau de la Música, és un edifici modernista de l’any 1906 de l’arquitecte Bassegoda, un dels arquitectes favorits de les congregacions religioses de l’època. D’aspecte molt sobri i amb una decoració que es basa en la combinació del maó vermell amb elements ceràmics, forja i alguns detalls esculturals, és tot un exemple del que la societat catalana buscava en aquell moment: utilitat, racionalitat, modernitat, tradició, progrés i educació. Al 1907 gràcies a la seva contenció decorativa i classicisme, va guanyar el concurs de façanes de l’Ajuntament de Barcelona.
Com deia, els meus records de La Salle són de dies molt foscos, gairebé sense llum durant tot l’any. A les classes el sol no hi volia entrar. Ciutat Vella ja és molt fosca en si mateixa, els edificis dels seus estrets carrers es fan ombra els uns als altres i això obligava a tenir sempre encesa la llum de la classe durant tot el dia. Era l’imperi de la foscor. Jo llavors vivia al barri de Sant Andreu i com no em quedava a dinar els migdies a l’escola, cada dia havia de fer quatre viatges amb troleibús o en metro des de Sant Andreu fins a la plaça d’Urquinaona i viceversa, per anar i tornar del cole.
A classe calia anar amb bata, que portava les nostres inicials brodades. La corbata era peça obligada, així com el cinturó i si no, els tirants elàstics. Per escriure era obligatori fer-ho única i exclusivament amb tinta, pel que era necessari tenir la pròpia ploma estilogràfica, encara que en cada pupitre hi hagués un tinter amb mànec i plumilles. Les estilogràfiques no eren meravelloses pel que moltes vegades es descarregaven dins la cartera o el que era pitjor, a la butxaca de l’americana. Tots teníem els dits sempre entintats en més o menys grau, sobretot el polze i el mitjà que ja eren gairebé tatuats. L’acabat d’inventar bolígraf era considerat objecte del diable i estava totalment desterrat del col·legi. Podien fins i tot castigar-te si et trobaven escrivint amb un maleit artefacte anomenat bolígraf.
A classe, a les quatre de la tarda, cada dia resàvem el rosari. Hi havia nens que malgrat la somnolència que produïa aquell monòton i interminable rosari d’avemaries, encara hi afegien els seus propis ‘sacrificis personals’, molt ben vistos pels professors, que volia dir resar tot el temps de genolls, amb els braços en creu o les dues coses a la vegada. A la classe i per sort, hi havia un company que diverses vegades i sempre coincidint amb el rosari de la tarda, al pobret li agafaven atacs d’epilèpsia. A part de l’enrenou que es produïa, aquells atacs suspenien ipso facto les avemaries i pregàries d’aquell dia.
Sent un col·legi religiós, la pressió i l’adoctrinament en aquest sentit era molt intens i tots els dijous al matí hi havia missa amb l’obligació de combregar i d’anar aquell dia a l’escola en dejú, doncs en aquells temps es combregava amb la panxa buida, ja que fer-ho havent esmorzat, era pecat mortal segons ens deien. La feina d’escolanet era rotatòria pel que hi havia d’aprendre’s de memòria tota la missa amb llatí i es feia d’esquena al personal.
L’esport per excel·lència a l’hora de l’esbarjo era l’handbol, tot i que jo preferia estar simplement xerrant amb els grupets de nanos que no jugaven a res i on havia establert tot un mercat d’intercanvi de cromos repes, de les col·leccions del moment. No obstant això, a partir dels tretze anys vaig formar part de l’equip de hoquei sobre patins com a porter, que per cert, mai he sabut com em vaig arribar a embolicar en aquest tema.
Un cop l’any i en cada curs, es feien els anomenats exercicis espirituals, quatre o cinc dies de recés espiritual en un monestir, per meditar, resar i disposar l’ànima per tal d’enfortir la fe. La immersió era total per evitar tot tipus de distraccions i com característica important dels exercicis havia l’obligatorietat de guardar silenci a tota hora.
Afortunadament per a nosaltres, la realitat era molt diferent, ja que sempre trobàvem bones ocasions per despistar-nos. El més espavilat de la classe se les apanyava per portar d’estranquis unes quantes revistes Paris Hollywood, amb fotos blanc i negre de senyores grassonetes que exhibien autèntiques cabelleres púbiques i també en l’aixella. Aquells exercicis espirituals a la nit, també servien per compartir algun cigarret a la taulada del monestir.
Com deia al principi, va ser a partir de segon de batxillerat que aquells episodis pedòfils van deixar de succeir però van començar els de la violència sistemàtica per part d’alguns professors, un pervers i degenerat mètode d’interpretar la disciplina. Ja no teníem a tants hermanos donant-nos la classe, al seu lloc hi teníem uns paios de paisà que els substituïen, deien que eren professors, però la majoria eren uns malparits.
Les pallisses repartides a classe eren habituals i mai va passar res, excepte a un professor d’un altre curs, que va ser acomiadat per donar un cop de puny a un alumne de tercer, li va trencar el nas i van haver de posar-li diversos punts al cap, perquè amb la força del cop de puny, va anar a parar de cap contra un pupitre. Els seus pares, d’una família benestant ho van denunciar al director, que va haver de prendre les mesures. I vist des d’avui, tenint en compte la invulnerabilitat de les institucions catòliques d’ensenyament de llavors, crec que va ser una decisió sorprenent.
A la meva classe no hi va haver mai nassos trencats però el terror que sentíem amb el professor de gramàtica, mentre es passejava pel mig dels pupitres de classe, ens produïa molt estrès, sobretot quan el teníem quiet a la nostra esquena perquè d’una manera totalment aleatòria i sense saber molt bé per què, podia descarregar sobre el teu cap una bufetada seca.
També recordo molt bé al professor de geografia, un albí de pell rosada, ulleres fosques i amb una bata color ocre com dels adroguers. L’albí no ens fotia pallisses però tenia un mètode molt dolorós. Feia les preguntes de la lliçó assegut a la seva taula i calia posar-se ferm davant seu.
Et feia sempre només tres preguntes. Si no sabies la resposta a la primera pregunta, havies de posar la mà oberta mirant cap amunt. Amb un regle quadrat lacat en negre i amb les cantonades de metall daurat, et donava una fuetada forta i seca. Aquesta, encara que molt dolorosa, dins de tot era suportable.
No se’t passés pel cap treure la mà en el moment de rebre, com succeïa moltes vegades, perquè el càstig es multiplicava per deu.
A la segona pregunta que no sabies, havies de posar la mà amb les puntes dels dits juntes i mirant cap amunt. El cop es feia just a la punta dels dits.
Finalment, si fallaves la tercera pregunta, calia inclinar el cap i la fuetada la propinava l’albí just al mig del crani. Aquelles maleïdes regles quadrades amb cantonades metàl·liques, produïen un terrible dolor que ocasionava sempre un ben visible bony. Els rius i afluents europeus, em van donar ocasió de provar diverses vegades les tres modalitats d’aquest càstig.
També vaig tenir l’ocasió de provar la ràbia i la violència del professor de gramàtica àlies el sádico, de qui no recordo ni vull recordar el seu nom, per alguna cosa que vaig fer o no vaig fer i que la meva ment s’ha ocupat molt bé d’esborrar. Però el que no oblidaré mai és la pallissa que em va donar aquell depravat, quan faltaven només deu minuts perquè acabessin les classes i marxar cap a casa. L’única manera de defensar-me va ser tirar-me a terra protegint el cap amb braços i mans en posició fecal, totalment enroscat i desitjar que cap d’aquells cops de peu i cops de puny impactessin en algun òrgan vital. Em vaig quedar allà a terra adolorit i plorant, fins que em vaig adonar que tots havien marxat de classe, inclòs el professor.
Mai en tota la meva vida, vaig tornar a rebre una pallissa tan brutal com aquella, quan jo tenia només dotze anys.
Curiosament, sempre vaig treure bona nota de gramàtica espanyola perquè era una de les poques assignatures que se’m donava molt bé, per aixó em pregunto avui que tindrà de cert aquella dita: la letra con sangre entra.
I per acabar aquest segon post sobre La Salle Condal, tornaré de nou al hermano Leoncio, aquell magnífic director de l’escola que durant el meu curs d’ingrés, em va tocar un dia el culet.
Cada trimestre, s’agafava el resultat de totes les notes obtingudes i es treia la mitjana. D’aquesta mitjana s’establia si havies tret un excel·lent, un notable, un aprovat o un suspens. Per la qual cosa es repartien 3 diplomes: el d’excel·lència, el de notable i el d’aprovat. Els suspensos evidentment no obtenien cap diploma. El repartiment trimestral de diplomes es realitzava a la sala d’actes del col·legi que s’omplia amb les quatre classes, A, B, C i D d’un mateix curs. A l’acte mes o menys solemne hi assistia el director hermano Leoncio, el hermano subdirector, el hermano prefecto i els hermanos i professors encarregats d’aquell curs.
Perquè l’esdeveniment fos amè i una mica divertit, cada classe després del repartiment de diplomes, oferia un petit numeret, així el nen que tingués talent per fer alguna cosa amena, pujava a l’escenari i recitava un vers, cantava una cançó o feia un joc malabar. En aquell temps jo tenia un cert virtuosisme per tocar l’harmònica i per aquesta raó, em feien pujar cada trimestre perquè interpretés alguna peça en representació de la nostra classe.
Per a aquella ocasió ja feia molt temps que estava assajant El Sitio de Zaragoza del compositor Cristóbal Oudrid en 1848, una música força complexa si s’interpretava amb harmònica. Havia fet l’últim assaig a la mateixa classe, davant dels meus companys i del professor, aconseguint arrencar una ovació i forts aplaudiments.
Doncs bé, quan va acabar el repartiment de diplomes, vaig pujar a l’escenari amb la meva harmònica Hohner. Després de rebre un aplaudiment de benvinguda, em vaig acostar al micròfon i vaig dir:
–A continuación y para todos ustedes, voy a interpretar El Sitio de Zaragoza.
Em vaig posar l’harmònica a la boca i just abans de començar, el hermano Leoncio assegut a la llotja, des del seu micròfon em va dir:
–Un momento. ¿Ha conseguido usted diploma?
(una pausa de silenci)
–No. No hermano Leoncio, vaig contestar amb el cap cot.
–Pues… em va dir sense acabar la frase i fent un gest amb la mà perquè baixés de l’escenari.
Va ser una humiliació en tota regla, davant de cent cinquanta companys i professors.
Efectivament aquell trimestre jo no havia obtingut cap diploma i ara amb la meva harmònica Hohner totalment freda a la mà, baixava les escalinates de l’escenari per seure al meu lloc del pati de butaques.