Tinc molt clar quina va ser la meva segona vivència marítima.
A finals dels anys seixanta vaig haver de complir el servei militar forçat i, naturalment, el meu destí no va poder ser altre que la marina o l’Armada com diuen els castellans. Després de tres humiliants mesos al centre d’instrucció de Cartagena, el meu destí definitiu va ser l’embarcament en el porta-helicòpters Dédalo a la base naval de Rota. El capità ‘chusquero’ de la meva brigada va intentar evitar-ho perquè en llegir en els meus papers que jo havia fet Belles Arts, em va disculpar de nombroses activitats de l’instrucció militar a canvi que li fes un gran retrat a l’oli vestit amb l’uniforme de gala carregat amb totes les medalles i un altre, també a l’oli, de la seva estimada filla. Es veu que tenia previst que passés tot el servei militar, pintant a la resta de la seva família. Com aixó no va poder ser, em vaig haver de treure la disfressa de pintor cortesà i tot vestidet de marineret, amb el petate a l’espatlla, em van traslladar a la base espanyola-nord-americana de Rota a la província de Cadis.
El llavors flamant Dédalo no era altre sinó el USS Cabot CVL-28, un veterà portaavions de la classe Independence, dels anomenats pocket carrier (porta aeronaus de butxaca) que els nord americans van construir ràpidament per afrontar la guerra que mantenia contra els japonesos al Pacífic. En plena batalla naval, el 25 de novembre de 1944, va patir l’impacte d’un kamikaze que li va produir nombroses baixes, tant de mariners com d’oficials així com danys greus en la seva estructura operativa. Com no es va enfonsar va poder tornar, encara que molt malmès, als Estats Units per ser reparat. Mentrestant, la guerra contra el Japó havia acabat i l’USS Cabot, convenientment plastificat, hermèticament tancat i amb el buit al seu interior perquè no hi proliferessin insectes ni rosegadors, va ser posat en estat de reserva, als enormes molls que la Navy te a Philadelphia.
Els anomenats Pactes de Madrid del 1953 que l’Espanya de Franco va signar bilateralment amb Estats Units, segons els quals es van instal·lar en territori espanyol quatre bases militars nord-americanes a canvi d’ajuda econòmica i militar, l’USS Cabot formava part del lot, però en condició de vaixell llogat. Així el 1966, un nombrós grup de mariners, suboficials i oficials de l’Armada, van viatjar cap a Philadelphia per despertar aquell vaixell de la segona guerra mundial de la seva letargia, des-plastificar-lo i convertir-lo una altra vegada en operatiu. Així, el 30 d’agost de 1967, li van canviar el nom per Dédalo, personatge de la mitologia grega i va ser entregat oficialment a Espanya on abandonaria la seva condició de portaavions per passar a ser el primer porta-helicòpters de l’Armada: el PH-01 Porta-helicòpters Dédalo.
Un any després, l’octubre de 1968 jo, marineret de segona i durant la meva segona vivència amb el mar i petate a l’esquena, pujava per primera vegada la passarel·la a bord del Dédalo, on estaria condemnat a viure-hi, els propers dos anys.
Tot i que el vaixell era un pocket carrier, vaig necessitar força temps per orientar-me pel seu interior, en les seves nombroses cobertes, corredors, escales i escotilles. Un autèntic laberint flotant que mentre romaníem amarrats a la base naval de Rota érem 950 tripulants mentre que quan salpàvem a navegar o de maniobres, la tripulació augmentava fins a 1300. Tanmateix això, aquesta intricada arquitectura interior també em va semblar ideal a l’hora d’escaquejar-me dels superiors, ja que per a mi, pobret marineret ras, superiors ho eren tots.
No obstant he de confessar que una altra vegada i gràcies al currículum de Belles Arts que constava en la meva cartilla militar, vaig aconseguir posicionar-me amb bastants privilegis respecte a molts altres. D’entrada vaig anar destinat a l’impremta de bord, on la meva comesa seria la d’imprimir l’ordre del dia per després repartir-la i penjar-la en tots els punts estratègics del vaixell i a més, reactivar la impressió d’un pamflet informatiu mensual de distribució interna, anomenat Horizonte.
En aquella segona vivència marítima la impremta era com la barberia, no depenia directament de cap oficial ni suboficial i jo era el màxim responsable de la seva operativitat. Aviat em vaig adonar que aquella privilegiada situació es devia al fet que l’organització interna del vaixell, encara no la tenien resolta del tot i no sabien a quin departament assignar la impremta, encara que per les guàrdies, pertanyia la brigada ON d’operacions navals. A més em van posar un ajudant, un entranyable xaval gadità que va demostrar ser una bellíssima persona. Era el Piyayo, totalment analfabet i tartamut per més inri.
Només la diària rutina d’imprimir l’ordre del dia, em donava mobilitat i accés a tots els racons més remots del vaixell i el pamflet informatiu Horizonte que més endavant vaig convertir en una revista a tot color, em va proporcionar molta popularitat, des del segon comandant que escrivia l’editorial, fins als poders fàctics de la màfia de bord, com era el forner, el cap de cuiners, l’encarregat de la cantina i així. O sigui que la meva primera idea d’escaquejar-me i passar desapercebut havia fracassat rotundament.
Ara, metre escric aquests records, em sembla com si hagués estat una experiència interessant fins i tot divertida, però després de setmanes i mesos tancat entre mampares d’acer repintat, aixó tenia molt més de establiment penitenciari que d’experiència nàutica. Suposo que el pressupost de l’Armada per fer navegar la flota no era molt esplèndid perquè transcorrien setmanes i mesos amarrats, en el sempre vist port de Rota sense sortir a la mar . Els residents a la zona de Cadis o del Port de Santa Maria, que eren la majoria de la tripulació professional, cada dia desembarcaven i anaven a casa seva amb l’autobús de l’Armada o amb el seu propi vehicle, però els que no érem residents i que a damunt no teníem un punyeter duro, sortir a passejar era massa humiliant perquè si aconseguies superar el filtre de la supervisió de botes lluentes, pantalons planxats, nus de corbata simètric i cabell ben tallat, a càrrec dels emprenyats oficials i suboficials de guàrdia, quan arribaves al Port de Santa Maria amb la disfressa de mariner ras, no només et senties ridícul i en el escalafó social més baix, no només no et menjaves un rosco, sinó que a més, podies passar tot el puto vespre saludant, amb la mà rígida en la templa a tot guisqui d’uniforme, que eren la gran majoria.
En aquella meva segona vivència marítima, quan el Dédalo finalment sortia a navegar, era una autèntica festa. No importava si era una navegació de sortir i tornar el mateix dia, d’anar a altres ports o anar de maniobres durant una setmana, perquè l’important era que aquell tros de ferro finalment es movia i sortíem a la meva estimada mar. No pensaven el mateix els residents de la província perquè per a ells això significava no anar a caseta seva a dinar i a tenir molta més feina del que és habitual.
Quan un vaixell es fa a la mar, i més si es tracta d’un vaixell militar, tota l’organització interna de la tripulació canvia totalment. Si les guàrdies al port, són cada quatre dies, a la mar les guàrdies són cada quatre hores. Tampoc es pot circular lliurement per escotilles i cobertes, perquè s’activen procediments d’estanquitat del vaixell. Hi ha diversos nivells i el més estricte és l’1 que s’aplica només quan hi ha xafarranxo de combat, on per assegurar la màxima estanquitat, es tanquen totes les escotilles i portes que estan per sota de la línia de flotació. La resta també es tanquen absolutament totes, però poden obrir-se només per casos d’extrema necessitat i això produïa que la circulació per l’interior del vaixell es tornés reduïda i bastant complicada.
Afortunadament, com la impremta pertanyia a la brigada d’operacions navals, les meves guàrdies de navegació eren en el pont de comandament, la qual cosa em permetia viure de primera mà, la navegació de la nau amb directe, les decisions que prenia el comandant i el que era més important: veure el mar. Tenia un amic arquitecte, que al pobret li van assignar una guàrdia que consistia a estar-se quatre hores controlant un termòmetre de pressió, sota de tot, en el més profund del vaixell, només per sobre de la sentina, amb fums de motors i a més de quaranta graus de temperatura. En canvi en el pont hi havia el capità, i quan no hi era, dos oficials de guàrdia, un dels quals exercia de comandant, un suboficial de navegació, un cap primer que feia de matxaca, el timoner, que era sempre un estudiant de la marina mercant i jo, el marineret ras que estava en connexió amb auriculars i micro amb el C.I.C. centre d’intel·ligència i operacions del vaixell. Evidentment el C.I.C. del Dédalo era de la segona guerra mundial i no hi havien pantalles de plasma ni super ordinadors com a les pel·lícules, però disposaven de diverses pantalles grans de radar amb una tripulació de nodrits professionals especialistes (se suposava) en l’art de navegar i en l’art de la guerra naval, fent càlculs amb mapes, compassos, esquadres i cartabons.
Jo llavors, era l’encarregat de transmetre en primera persona al comandant de guàrdia, les dades que el C.I.C. m’anava transmetent al mateix temps que les anava anotant en una llibreta de derrota. Aquí t’adonaves de la inseguretat i falta d’experiència dels joves oficials de guàrdia. Així doncs, cada vaixell, barca o objecte flotant que es trobava a l’abast del potent sistema de radar, es nomenava amb una lletra successiva de l’alfabet. El C.I.C. em comunicava a la distància que es trobava, el seu rumb, la seva derrota així com l’hora i el minut del CPA, és a dir, a quina distància mínima es creuaria amb nosaltres. De tant en tant, molt de tant en tant, es produïen CPAs amb ‘rumb de col·lisió’. Sobretot quan era de nit, aquest avís produïa sobresalts a l’oficial de guàrdia de torn, que nerviós i suat, comprovaba l’avís una i un’altra vegada en el seu repetidor radar, busca’n amb els prismàtics a on era aquest colló de vaixell, mentre em feia repetir un munt de vegades, les coordenades. Com tots els oficials reaccionaven més o menys de la mateixa manera, jo desitjava que es produïssin constants CPAs amb rumbs de col·lisió.
Aquesta podria semblar una anècdota divertida del pont de navegació però també vaig presenciar-ne de desagradables, com el dia que el mal parit del comandant, va destrossar les xarxes d’uns pobres pescadors que pescaven de nit davant de les costes de Huelva, perquè no es van apartar, quan estaven obligats a fer-ho -va dir el crack del comandant- per ser un vaixell de guerra efectuant un exercici de navegació, com indicava una llum al nostre masteler.
Quan el Dédalo no navegava, la impremta es convertia en el punt de reunió i trobada dels pocs catalans destinats al vaixell. Estava l’arquitecte de la sentina, el carter de l’Espluga de Francolí, l’advocat destinat a escriure a màquina documents del ‘detall’, el metge destinat a infermer a l’hospital de bord, el ja capità de marina mercant esperant acabar les seves pràctiques i destinat al pont de timoner, el ‘psico’ que mai ens va dir a què es dedicava però era molt maco i finalment jo.
Érem un reduït grup, mariners de segona tots, molt ben compenetrats tot i que també cal dir-ho, formàvem el nostre propi clan català mafiós per protegir-nos de l’ambient general imperant. No sé ara, però llavors la marina militar era tremendament classista. Oficials només amb oficials, suboficials amb suboficials, caps amb caps i així fins a arribar a l’últim rang de mariners de segona. Mai vaig veure un oficial xerrar amb un suboficial que no fossin les ordres que li transmetia, com tampoc mai vaig veure un simple cap primer tenir amics entre la marineria.
Per això mateix, el dia que es va conèixer la meva amistat amb Antoni Muntadas, un nouvingut alférez de navío al Dédalo, es va originar bastant enrenou. Antoni era artista conceptual i ja en aquells temps, molt ben posicionat en el món de l’art. Però ell era oficial i jo era un mariner. Ell em va animar a sortir del vaixell més sovint i com tenia el seu cotxe a l’aparcament davant del Dédalo, em va semblar una idea molt suggestiva. L’Antoni amb el seu uniforme impecable, baixava per la passarel·la d’oficials i jo amb la meva disfressa, baixava per la passarel·la de la marineria. Ens reuníem en terra, pujàvem al seu cotxe i posàvem rumb al Port de Santa Maria.
Aquesta imatge, repetida diverses vegades, va molestar molt al comandament oficial que va cridar severament l’atenció a l’Antoni perquè donava mal exemple a la tripulació. I jo, també vaig haver de suportar un discurs d’advertència per part del sergent i cap de la meva brigada. A partir de llavors, les trobades es van realitzar sempre després de la barrera de control de la base de Rota, fins a la nit abans de les dotze, quan tornàvem cap al vaixell.
No obstant tot a bord del Dédalo, l’Antoni i jo vam aconseguir organitzar la primera exposició de dibuixos, pintures i escultures, realitzades per tota la tripulació que hi volgués participar. Es va dir ‘Dedalart 1’ i va ser un veritable èxit de participació.
Antoni Muntadas va acabar la seva estada al vaixell i se’n va anar llicenciat a casa seva. Els alferes només complien sis mesos.
I a la base naval de Rota, en el meu segon i militar mar, la vida continuava.
Dos anys de servei militar donen per a molt. Per fer diners, ja que seguia sense un duro, em vaig dedicar a pintar retrats de les enyorades i estimades núvies dels mariners. Els cobrava baratets i per això en pintava molts. També pintava bodegons, que el Piyayo, el meu marxant, s’ocupava de vendre per botigues de mobles de Cadis, ja que al ser resident, desembarcava cada dia. Em va vendre bastants pintures i ell s’enduia lògicament, la seva comissió. Malgrat la tartamudesa i la disfressa de mariner, també va aconseguir vendre bodegons a Vigo i a les Canàries. El Piyayo sí que era un autèntic crack. I el comandant del Dédalo que com he dit abans també era un crack, va aconseguir encastar contra les roques de l’entrada del port de Cartagena la proa del pobre Dédalo, just quan anàvem a fer una cerimònia ‘intima’ amb el príncep borbò Joan Carles perquè de ‘tinent de navio‘, que era la seva actual graduació, passés a ser directament ‘contra-almirall’, llògicament per la gràcia de Déu i del general Franco. Un mes de reparacions en dic sec, que va necessitar el vaixell per arreglar-li les destrosses, i a mi, que em va permetre tenir un inesperat permís de quinze dies a Barcelona.
Quan vaig tornar a casa i vaig recuperar encara que breument, la vida civil de la qual m’havien separat, vaig reflexionar sobre la meva experiència de conviure tot aquell temps amb militars i em vaig adonar que l’exèrcit i l’armada eran institucions conservadores en què tant el record del passat, com la seva pròpia estructura burocràtica no estava disposada a acceptar qualsevol tipus de canvi social. Vaig poder comprovar que era una institució tremendament classista, molt tancada i en general reaccionària a qualsevol concepte democràtic i tot allò que signifiqués atorgar poders de decisió a la societat civil.
També aquelles petites vacances van servir perquè la Joana i jo prenguéssim una precipitada i boja decisió: de llavors a tres mesos, jo demanaria un permís especial que atorgaven només per a casos excepcionals i ens casaríem. Així sense més. I sense un duro.
Havia de ser en tres mesos perquè era el temps que després d’aquell permís, se suposava que la Joana s’adonaria que estava embarassada i m’ho faria saber.
Vam escriure fins i tot el telegrama que havia d’enviar-me al Dédalo i deia més o menys això:
“Juan, definitivamente estoy encinta. Ven en cuanto puedas. Besos. Juana.”
Així preníem les decisions en aquells temps la Joana i jo. Érem molt joves, jo tenia 23 anys acabats de fer i Joana només 21. Però, era el nostre estil.
Ja imaginava la cara que posaria l’oficial de guàrdia en entregar-me el telegrama, perquè llavors els telegrames, eren llegits abans de ser lliurats.
I com diuen en els contes, així va ser com va succeir: un impecable oficial amb el seu sable i lluent collarí daurat de guàrdia, escortat per dos suboficials i dos caps, va entrar lògicament sense trucar a la impremta on érem precisament un grupet de catalans. Amb cara d’oficial i veu greu, va preguntar al grup: marinero Juan Puig? (pronunciat Puij).
Confesso que en aquell encara esperat i assajat moment, em van tremolar les cames i em vaig posar molt nerviós. -A sus órdenes!, li vaig respondre aixecant-me ràpidament i amb la veu una mica trencada.
Em va estendre un telegrama i em va dir: –Toma, es para ti.
Es va quedar davant esperant que el llegís en la seva presència i amb les meves mans bastant tremoloses, que li donaven més veracitat a la meva interpretació, vaig preguntar-li:
-Ha pasado algo grave?
–No sé -va respondre- depende de lo que para ti sea grave.
Jo que estava de pasta de moniato, el vaig obrir, el vaig llegir i com no em passava pel cap res a dir, mirant-lo li vaig dir: -Ah.
El segundo comandante quiere hablar contigo. Sube ahora a su cabina.
–A sus órdenes!
Collons, vaig pensar, a veure si ara han esbrinat que és tot una trola i em foten un puro?
Només faltaven sis mesos per llicenciar-me i no volia acabar al penal de San Fernando. Jo havia aconseguit tenir una bona reputació amb el déu que era el segon comandant gràcies a la revista Horizonte. I amb aquella mena de paternalisme fingit d’aquelles altes graduacions militars, vaig imaginar el pitjor.
Bé, vaig haver de suportar la decepció que havia tingut amb mi, que em considerava un català seriós i cabal i ara havia vist que era més dimoni del que pensava. I llavors va ser quan li va sortir la vena masclista-militar i fent-me un somriure de complicitat em va dir:
-Ay pillín, pillín. Bueno, menos mal, que ahora también sé que no eres un catalán mariquita.
Venga, toma mi autorización de permiso. Te doy un mes para que lo arregles todo.
Ah! y no se te olvide regresar.
Aquell paio, segon comandant del Dedalo, que tenia la graduació de capità de navili, l’equivalent a terra de un coronel, no era altre que Camilo Menéndez Vives, l’únic militar de l’Armada que va participar en embolicat i encara avui no gaire clar, intent de cop d’Estat del famós 23 F.
El 4 de juliol de 1970, ens vam casar la Joana i jo, a l’església de Canyet de Badalona.
Al cap d’un mes amb lluna de mel inclosa a Mallorca, vaig tornar al meu mar del Dédalo on encara em quedaven quatre mesos per complir el servei militar a l’Armada espanyola. M’he estès molt en aquest post i m’he deixat moltíssimes anècdotes i acudits per explicar. Crec però, que el que he dit fins ara, ja dóna una idea.
Només vull afegir, que en aquella segona vivència amb el mar, vaig rebre dos telegrames més que no he comentat: el de la mort de l’abuelo Juan ex carabiner republicà i el de la mort del meu avi Josep de Barcelona.
Finalment, després de complir els dos anys en l’armada espanyola, vaig ser llicenciat el novembre de 1970 al port d’Almeria i com era ja un home casat, amb la graduació de marinero de primera.
