EL MAR I JO. PRIMERES VIVÈNCIES

Deia Pablo Neruda que necessitava el mar perquè el mar li ensenyava.

El mar sens dubte m’ha ensenyat molt i potser és per això que també necessito veure’l i sentir-lo sovint. Aquí al Port de Pollença, mentre escric aixó, el tinc ben a prop. A s’hora baixa, en els meus quotidians passejos de jubilat i sempre acompanyat de la fidel Bimba, fem llargues caminades per Voramar i pel passeig de la platja. La badia orientada a l’Est està tan tancada per les muntanyes, que li dóna al mar una aparença de llac.

Penso que aquest ja és el meva darrera vivència marítima. No és un mar actiu i viscut com ha estat en el meu passat sinó un mar de simple observador malenconiós. Això sense comptar les remullades que encara em dono durant els estius.

Els avis, com més avis ens tornem, no recordem ben bé el que vam menjar ahir, però els temps més remots de la nostra vida tornen a la ment totalment diàfans i cristal·lins. Records amb uns detalls i precisió sorprenents, incloses les olors i les sensacions més subtils. Per això recordo molt bé quines van ser la meves primeres vivències amb el mar,  aquí mateix, a Mallorca. No al Port de Pollença on sóc ara sinó el mar de Palma i el mar de Can Picafort, a la badia d’Alcúdia.

Va ser a la meva primera vivència amb el mar on la meva mare es va adonar que jo no hi veia , doncs des de la platja de Can Picafort no veia amb claredat un vaixell de vela que hi havia a l’horitzó mentre que tothom el veia perfectament. Va ser doncs des d’aquell remot estiu de 1954 que duc ulleres correctores per a la meva miopia i que ma mare va descobrir.

Va ser a Mallorca on el meu ‘abuelo’ Juan, retirat carabiner republicà nascut a Badajoz, em va ensenyar a dir cabo en lloc de corda, a distingir entre l’estribord i el babord, entre la proa i la popa i també em va ensenyar a pescar amb volantí. L’abuelo tenia una petita pastera de nom ‘Catalina’ i com ell coneixia les meves dots de dibuixant, a cada vacances d’estiu que jo arribava a Palma, em feia repintar el nom de la barqueta en pintura negre. En aquells temps (els anys 50), aquestes embarcacions totes de fusta, calia treure-les cada any del mar i una vegada a terra, netejar l’obra viva de caragolets i petits crustacis incrustats al casc, reparar les possibles esquerdes i calafatar el casc amb brea per després repintar-les totes de blanc a l’exterior i de verd ‘galliner’ o marrò a l’interior. La arribada a Palma doncs, a mitjans de juny quan començaven les vacances escolars, l’abuelo ja tenia la Catalina fora l’aigua acabada de netejar, reparada i tota ben repintada i això si: amb un pot d’esmalt negre preparat perquè jo rematés la feina i amb bona lletra d’impremta, li repassés el nom a la Catalina. I com en aquell petit varador del passeig marítim, també hi havia altres barques de pescadors i amics jubilats de l’abuelo, em tocava anar repintant d’un a un, els noms i matrícules de quasi totes aquelles petites embarcacions.

També va ser durant aquelles primeres vivències amb el mar, el record d’aquell trajecte nocturn de nou hores del vapor correu que anava des de Barcelona a Palma, perquè llavors els vaixells Ciutat de Palma, Ciutat de Barcelona i Ciutat de Burgos de la Trasmediterránea, que cobrien els trajectes de les illes amb la península, no es deien Ferris com ara, si no vapors correu, encara que els seus motors ja fossin de combustió dièsel.

Els meus pares m’acompanyaven a l’estació marítima de la plaça de les Drassanes, al costat del monument a Colom, i em feien prometre que aniria ràpidament a la cabina i no m’hi mouria, fins a l’arribada a Palma l’endemà al matí on l’abueloJuan m’estaria esperant. Res més lluny de complir aquella promesa, durant tots els anys que van durar els meus itineraris de vacances a Mallorca, mai vaig romandre ni un sol minut a la cabina. Era la meva gran nit i calia aprofitar-la. La passava pujant i baixant les empinades i humides escales del vaixell, mirant totalment hipnotitzat el negre més absolut de les nits al mar sense lluna, escoltant cançons de hippies que també passaven la nit en blanc perquè no tenien cabina on dormir i, finalment, contemplant la increïble alba que ja perfilaven les muntanyes de la  Serra de Tramuntana fins creuar l’illa Dragonera.

I va ser durant les meves estades a Can Picafort, on amb més intensitat vaig sentir la presència d’aquell mar, a admirar-lo i també a tenir-li respecte. Aquell mar que es trobava a només un centenar de metres de la porta de casa. Una caseta que els meus pares llogaven per l’agost molt aprop de la solitària platja, on hi vaig passar hores i hores, sigui caminant per la sorra de la gran badia d’Alcúdia o sigui jugant i redolant per les seves dunes de sorra fina. Recordo molt bé Ca’n Mandilego que igual com en el Far West, era l’única botiga que hi havia en tot el poble i on hi venien tot el necessari per viure, des de sabates de goma, verdures, carn de porc, flit mata-mosques, fins a les ensaïmades dels matins. Això si que eren unes autèntiques vacances, sense ràdio ni televisió, perquè aquesta última, estava a punt, però encara no existia. Només teníem aquelles xerrades familiars de ben sopat, sota una increïble i nítida nit d’agost amb una Via Làctia com mai més l’he tornat a veure. Asseguda doncs tota la família a la fresca de la brisa marina en aquell poc il·luminat carrer, on ens distrèiem amb les artístiques aparicions d’un petit dragonet que vivia sota el rafal. Sortia cada vespre per capturar mosquits i papallones nocturnes que orbitaven obsessionades al voltant de la bombeta situada al damunt de la porta del carrer. Ho feia amb tanta picardia que es guanyava diàriament tot el suport d’una fidel audiència. Recordo que el petit dragonet ens va acompanyar durant diversos estius. Però mai vaig saber si es tractava del mateix o d’un descendent seu.

També en aquelles primeres vivències marines, hi havia nits que no eren tan tranquil·les. Era quan el vent de llevant començava a bufar amb força i sentíem com el mar bramava, doncs allò era l’avís de que el temporal de llevant estava servit. Eren les nits de por de la meva infància, on portes i persianes ja de sí poc hermètiques, cruixien i es colpejaven empeses pels cops de vent, mentre sentíem caure les pinyes dels pins amb fúria sobre la teulada. Nits fantasmagòriques que encenien les meves més terrorífiques fantasies i temors d’infància. I sobretot el mar, altres dies meravellós amb color verd maragda, ara negrós i escumós que tronava amenaçador i semblava que les ones arribarien  tan mateix fins a la porta de casa a qualsevol moment.

La meva mare, el meu germà Josep Maria i jo, en el mitg
La meva mare, el meu germà Josep Maria i jo enmig, a la platja de Ca’n Picafort.

No obstant això, aquella llevantada també significava que l’endemà al matí el temporal hauria acabat i, amb tota la família, faríem una fantàstica excursió caminant per la solitària platja durant diversos quilòmetres i, com si d’un enorme naufragi es tractés, anar descobrint restes de tota mena, que el temporal de la nit havia vomitat a la platja. Hi trobàvem de tot, des-de cadàvers de dofins i petits cetacis fins bótes, pots, boies, salvavides i xarxes de pesca, així com a objectes estranys impossibles d’identificar. El plàstic encara no imperava en el nostre planeta i enmig de tota aquella brossa marítima lògicament no hi havia ni una bossa de supermercat, ampolla d’aigua mineral, ni cap llauna de Coca-Cola.

Però abans d’iniciar aquesta segona meitat de les vacances a Ca’n Picafort junt amb els pares i el meu germà, era quan al principi d’estiu, m’estava un mes i mig tot solet amb els avis al barri de Santa Catalina de Palma.
Eren temps de passejades a mitja tarda per la badia de Palma amb la blanca i verda pastera Catalina, eren temps de pesca i eren temps de moltes altres coses.
Llavors no hi havia cursets de natació d’estiu per a nens i l’abuelo com bon ex militar que era, va decidir que havia d’ensenyar-me a nedar i treure’m d’una vegada la por que em feia no fer fons amb els peus. Així em va lligar una corda a la cintura i em va tirar a l’aigua enmig del port de Palma. Sens dubte va ser un mètode poc ortodox, però em va servir per aprendre a mantenir-me flotant i xipollejant en la superfície d’aquelles meves primeres vivències del mar.

L’abuelo Juan també em va ensenyar la importància de saber fer un simètric nus mariner i a pescar amb volantí. Ell estava orgullós que al seu nét li agradés tant pescar i per això m’ensenyava totes les arts de pesca que ell dominava molt bé. Però ara que no em sent, confesso que la pesca llavors no m’entusiasmava massa. És més, em feia molt “yuyu” treure aquells pobrets peixets a la superfície, arrencar-lis l’ham de qualsevol manera i veure com morien agonitzant al viver que teníem a bord.

Al meu germà  Josep Maria, que no li agradava gens ni mica l’illa, era el fill primogènit i els avis de Barcelona l’havien cuidat molt i per això els tenia més afecció que els avis mallorquins. A l’abuelo ex carabiner, tampoc li queia gaire bé el meu germà gran perquè, sempre més sincer que jo, li tirava en cara que tot això de la pesca fotia molt fàstic. En canvi el Xavier, el germà petit, igual que jo, també va tenir molta afició per l’illa on va néixer la nostra mare, però llavors era encara un nadó, deu anys més jove que jo, però també li va donar temps de navegar amb la Catalina, tot i que l’abuelo ja era molt vell per a aquells trots.

Van ser per a mi temps feliços i lluminosos si els comparava amb els de la llavors fosca i gris Barcelona, perquè per afegir-li més mitologia a la iila, a Mallorca vaig coneixer qui fou el meu primer amor de l’infància: una nena veïna que vivia en mateix carrer d’Alós del barri de Santa Catalina i es deia Josefa. Un primer amor que per a mi va durar diversos estius però que es van esvair totalment i de sopte, el dia que em vaig atrevir a fer-li la meva declaració d’amor. Si, jo també li agradava però, em va respondre que encara em veia massa nin perquè jo anava amb calçons curts. Com vaig arribar a odiar aquells maleïts pantalons curts que la meva mare m’obligava a vestir! i precisament perquè jo encara era un nin, em deia.

Abans que sortís el sol en aquell quiet mar de juliol , l’abuelo deia que era quan els peixos més picaven. Pescàvem peix de roca esparralls, mabres, sorells, bogues i alguna aranya i d’esquer utilitzàvem gambeta viva. Tot i que el concepte de la pesca en si, no m’atreia, si que m’atreia tota aquella litúrgia que girava entorn de la pesca. Amb la llumeta de carbur durant la nit, capturàvem les gambes amb un un aparell d’arrossegament anomenat Gànguil. Un infernal aparell de pesca amb un corró metàl·lic que arrossegàvem pel fons marí capturant en un sac de xarxa, tot el que trobava al seu camí i de pas, destruint els fons d’algues amb totes les colònies d’animalons que hi vivien. Pujàvem a bord la xarxa per seleccionar la petita i transparent gambeta per l’esquer, separant-la de la més gran per a l’arròs. I amb les gambes, també pujava de tot el que hi havia al fons, així com desenes de crancs que com podíem, els tornàvem al mar encara que també escollíem i separàvem els més grans per l’arròs. També trèiem moltes espardenyes (holotúries), que llavors no tenien el valor gastronòmic que tenen avui i per això l’abuelo tal com arribaven i amb cara de fàstic, les fotia de nou al mar. En mallorquí es diuen ‘pardals de moro’.

Per pescar calia trobar sempre un lloc aparentment idoni, per fondejar, tirar el volantí i esperar que piquessin. Ficar l’ham pel cul a la gambeta viva fins al caparró era tota una experiència molt especial, com també ho era menjar la gamba crua, o millor dit viva, tot imitant a l’abuelo. No perquè l’avi fos un gourmet del sashimi, era penso jo, una manera de deixar de ser un tiquis miquis i ensenyar-me a ser més machito, desde el punt de vista d’un ex-militar.

L’espectacle de colors i olors a les set del matí, veient sortir el sol en el horitzó marítim des d’una petita barqueta era fascinant. A les vuit arribava el correu de Barcelona i després ho feia el de València. Passada la primera hora del matí, quan el sol ja començava a refermar-se fort sobre la Catalina, l’abuelo desenrotllava un tendal lligat al pal de la pastera i així romaníem pescant fins migdia, o bé en el mateix fondeig o havent canviat diverses vegades de lloc, depenent sempre del fet de si picaven o no.

Passat mitgdía, s’acabava la primera part de la jornada de pesca. Mentre l’abuelo es quedava a l’amarratge netejant i arreglant a la Catalina, jo portava el peix a casa perquè l’àvia Maria, gran cuinera per cert, iniciés la segona part.

Depenent de la quantitat de pesca, uns peixos els regalavem a la família i veïnat i la resta, per al consum propi. Com llavors no hi havien frigorífics elèctrics i les neveres funcionaven amb un tros de gel, perquè l’excés de peix aguantés tota la setmana, l’àvia feia una bona cassolada de d’escabetx que es conservava la mar de bé en el rebost. Amb la resta, aquest dia ens afartàvem d’un exquisit arròs caldós mallorquí amb gambes i crancs, com l’àvia sabia fer.

Aquest i molts més, són una part dels records que conservo avui encara molt vius, del que va ser aquelles primeres vivències amb el mar.

Després, n’arribarien d’altres.

Tags: NAVEGACIÓ

Entrades similars

Menú