CQ, CQ, CQ DX. ECO, ALFA 3, BRAVO, VICTOR, SIERRA

El Lafayette no era pas un walky talky de joguina, sinó un receptor transmissor molt professional que treballava a l’anomenada banda ciutadana de 11 metres i quan aquella primera nit el vaig provar, utilitzant encara la seva antena telescòpica, vaig quedar molt impressionat.
La casa de pagès estava situada a la comarca del Vallès oriental, entre els pobles de la Roca i Cardedeu i vaig aconseguir rebre emissions de força lluny, de Granollers, de Caldes de Montbui, de Sant Celoni… i el millor de tot, era amb la nitidesa que m’arribaven aquelles veus, gairebé sense interferències (QRM).
Aquella experiència i el fet d’aconseguir mantenir una conversa amb un radioafeccionat de Montornés del Vallès, a uns 11 quilòmetres de casa, em va despertar la afició a la ràdio i que es prolongaria després durant bastants anys.

A partir d’aquell punt la radioafició es va anar transformant de mica en mica en un repte: el de rebre i transmetre cada dia més lluny.
Primer vaig descobrir que el Lafayette tenia una entrada que permetia connectar-hi una antena exterior. A més, parlant per la freqüència amb altres radioaficionats, vaig anar aprenent mica a mica, noves coses relatives a la ràdio, des de com mantenir una conversació, com transmetre coordenades mitjançant el codi Q, així com temes tècnics sobre potència i sobretot d’antenes, des de les comercials fins a les fetes a casa per un mateix. Era un enriquiment constant.
De moment i amb una nova antena exterior vertical d’un quart d’ona que vaig instal·lar a la finestra, aquell Lafayette va semblar enlairar-se. Efectivament com a avantatge, arribava i rebia des de molt més lluny, però com a inconvenient, en escoltar des de més lluny significava que els canals començaven a estar saturats d’aficionats parlant i era molt complicat ficar-se al mig del guirigall.

La solució va ser deixar d’una banda el walky talky i passar a un transmissor millor i més selectiu, amb un micròfon a part i uns auriculars per poder escoltar millor.

I va ser amb aquell nou equipet i l’anteneta vertical de 1/4 d’ona a la finestra de la casa, operant dins la banda d’11 metres, que vaig començar el meu aprenentatge bàsic del món radioaficionat.
Com a tema anecdòtic, vaig descobrir que tenia els veïns d’una casa propera, molt mosques amb la meva antena perquè un dia que anava passejant tranquil·lament cap al bosc proper, en veure’m passar, se’m va acostar el pagès veí per dir-me que estava molt preocupat amb aquella antena, perquè des que la vaig instal·lar, la “radioactivitat” que produïa, estava fastiguejant la llet de les seves vaques.
Encara que li vaig dir que només era a casa els finals de setmana i la feia servir només a la nit, no va quedar gens convençut i ja no em va dirigir mai més la paraula. Tot sigui dit de passada, les seves pobres vaques sempre m’havien provocat molta angoixa. Els pobres animals, mai veien la llum del sol i estaven sempre drets, sense poder jeure i apinyades sobre els seus propis excrements, sempre vaig pensar que aquelles pobres vaques estaven tuberculoses, perquè les sentia tossir.

Amb o sense radioactivitat, també vaig descobrir que hi havia dos nivells de radioaficionats molt concrets: els de nivell professional, que tenien un indicatiu oficial d’emissorista, expedit pel ministeri de telecomunicacions, havent passat uns exàmens i que ocupaven espais d’ample banda de 10 m , 15 m, 20m 40 mi 80 m d’ona curta i després, hi havien els xungos il·legals com nosaltres, que operavem en una banda també  il·legal d’11 m, plena de camioners i que no teníem la més mínima idea de ràdio.
Així tal com m’ho va dir un radioafeccionat dels anomenats ‘bons’ i legals.
A més, -va afegir-, a les nostres freqüències, es fan contactes internacionals, on la imatge que es dóna a l’estranger, a banda de parlar una mica d’anglès, és molt important.

Encara que aquell paio em va semblar molt petulant i mala folla, si jo volia canalitzar la meva afició per fer contactes molt llunyans i de qualitat, era evident que dins la banda ciutadana de 11 m. i com va dir l’amic, plena de camioners, era impossible continuar amb el meu repte.
Així doncs, vaig començar a estudiar els temes per poder passar els exàmens de la propera convocatòria i aprendre de pas, matèries tècniques de les quals estava completament peix.

No recordo ni el temps que vaig passar fins a l’examen ni de quins temes em van examinar. Només recordo que vaig haver d’aprendre el codi morse i una mica d’electrònica. De tot aquest tinglat, en va sortir un ‘apte’ al costat de l’indicatiu de radioafeccionat EA3BVS que seguiria amb mi fins al final del meu periple radiofònic.

Així doncs, EA era Espanya, 3 el número corresponent a Catalunya i BVS el meu indicatiu personal.

A partir de llavors i els anys successius, la meva afició va anar en augment, el meu equip de ràdio i antena van millorar considerablement i per tant els meus contactes internacionals també van créixer i millorar. Semblava que no existien fronteres al planeta, on les meves ones no poguessin arribar. Vaig adquirir experiència i seguretat en el maneig del micròfon i també vaig fer molts amics, no només a Catalunya i Espanya sinó arreu el món, però bàsicament americans.

I com en totes les aficions, el meu objectiu llavors, ja no era arribar o escoltar emissions de llocs llunyans, sinó de ser l’emissora més potent i clara del país i que el meu senyal radiofònic superés el d’altres radioaficionats. Això es feia evident quan en un concurs de radioafeccionats, havies de fer el major nombre de contactes, o també com passava sovint, aconseguir connectar amb una expedició a una illa remota, sent el senyal més predominant del cacau internacional que s’organitzava per aconseguir el contacte. Eixò es deia pile up i jo tenia serioses dificultats de sobresortir dentre totes les estacions, per la qual cosa sovint, perdia la cobejada comunicació.

Aleshores, una de les estacions més potents d’Espanya era EA3OT operada per Miquel, un antic veí quan de petit, jo vivia a Sant Andreu.
La veritat és que no era una de les estacions més potents sinó la més potent sense cap dubte. Era impressionant quan enmig d’un pile up internacional format per desenes d’estacions intentant contactar amb una determinada emisora, arribava Mike, com ell es feia dir, i els sobrepassava a tots perquè immediatament, només li contestaven a ell. Simplement perquè la seva potència era tan sorprenent que aconseguia aixafar a totes les ràdios que es trobaven a aquella freqüència.

Doncs el dia en que el tal Miquel, em va ensenyar les seves instal·lacions radiofòniques, vaig quedar totalment bocabadat. Vivia en una casa al camp a Palau de Plegamans i només l’antena ja impressionava. Eren dues directives direccionals de mida descomunal, instal·lades sobre un poste de 30 m d’alçada i casa seva, sota aquell tros d’antena, quedava insignificant. Tot seguit, quan em va mostrar la cambra de l’emissora, em vaig adonar i vaig comprendre perquè ell era la veu imperant de les freqüències de radioaficionat. Tenia un amplificador lineal a vàlvules que aconseguia tranquil·lament els 30 quilowatts de potència en RF. I per si això fos poc, utilitzava un micròfon professional amb equalitzador que segurament li devia costar una fortuna. Per tant no només era la potència del seu senyal, sinó també la qualitat característica de la seva modulació.

No obstant, el Miquel portava molts anys ficat a la ràdio i aquella imponent instal·lació era el resultat de tenir molta experiència acumulada en el tema, molta dedicació i també molta inversió, mentre que jo, tot just acabava de començar a caminar en aquell mòn.
Tot i així i una vegada més, vaig comprendre que si vols destacar en qualsevol activitat o hobby, has de posar-te el llistó molt alt per aconseguir l’objectiu de ser dels millors.
Jo sincerament i sortosament tenia altres aficions en les quals també em trobava molt a gust i volia continuar practicant, com en aquella època era l’aviació privada.
Per tant, vaig decidir no somiar truites i col·locar el meu llistó de la ràdio, a una determinada altura: no voler ser el millor per superar el veterà Miquel, però sí ser dels bons. Això significava gran antena, bon equip i excel·lent potència i això volia dir espai, dedicació i inversió.

A partir de llavors, vaig continuar fent els meus “pinitos” d’operador DX, que a l’argot dels emissoristes significa operador de llarga distància i col·leccionant les targetes QSL o targetes de justificació per escrit d’una radiocomunicació bidireccional entre dues estacions de ràdio amateur. Li vaig dedicar moltes hores ja que depenent de l’hora del dia i gràcies a la propagació de les ones de ràdio per la ionosfera, s’obrien finestres per fer contactes molt llunyans com la costa oest dels Estats Units, el Japó, Austràlia, etc.
Tot això a l’espera que m’acabessin una segona residència situada a dalt del cim de la Roca Grossa, una urbanització el ple bosc i davant del mar sobre Cala Canyelles. Un lloc ideal per instal·lar les antenes de la meva propera estació de ràdio i gaudir.

He de dir que per a aquesta nova etapa de la meva afició, EA3OT l’amic Miquel, va ser determinant. Per començar, al mercat no existia cap antena directiva per a 20 m i de cinc elements amb les dimensions que segons ell jo necessitaria, per la qual cosa i deixant-me aconsellar per la seva llarga experiència, em va dissenyar l’antena i també em va dir on aconseguir el material per fabricar-la. Els cinc elements eren d’alumini però el boom que els sostenia era un tub de ferro de 16 m i 9 cms de diàmetre i que com que era tot d’una peça, pesava una barbaritat. Tota l’antena un cop muntada, anava recolzada sobre un rotor elèctric de gran potència per poder dirigir-la cap a tots els punts cardinals. Tot aquest conjunt anava instal·lat sobre una torre telescòpica de 25 m d’alçada i ben amarrada al terra amb 8 vents d’acer.  Aquest enorme artefacte me’l va pujar un camió i el seu muntatge, al costat de casa meva, m’ho van fer uns especialistes, pare i dos fills, a la instal·lació de grans antenes. Tots però, a les ordres de l’expert Miquel que va supervisar tot el muntatge fins que l’antena finalment es va hissar.

Vaig creure que una vegada hissada, quan estigués als 25 m d’alçada, es veuria més petita però no va ser així. L’antena continuava veient-se enorme. A més, la casa estava situada al capdamunt d’un turó, de manera que des del carrer, amb l’antena adossada, feia la sensació d’estar davant d’un centre espacial.

És obvi que instal·lacions d’aquest tipus mai siguin ben vistes pel veïnatge, ja no només perquè la famosa ‘radioactivitat’ pugui alterar la qualitat de la llet de les seves vaques, sinó perquè qualsevol petit problema o interferència a la televisió, sempre es pensarà que prové de la gran antena. Encara que afortunadament casa meva es trobava en una zona poc habitada, vaig ser molt conscient d’aquest tema i vaig procurar en la mesura del possible, evitar horaris de transmissió conflictius. Però la meva preocupació més gran i suposo la de qualsevol radioaficionat, eren les tempestes elèctriques, agreujades per la meva situació envoltat de pins, dalt d’un cim i sobre un turó. Per aquesta raó i abans que res, vaig convertir l’antena en un autèntic parallamps. Vaig connectar la seva base a un profund pou amb una pesada estrella de coure al fons, tot farcit amb material dielèctric i amb un tub de reg que des de la superfície, poder mantenir sempre la humitat al pou.

Aprofitant la gran altura de la torre, li vaig instal·lar dues antenes més tipus dipolo, per emetre a la banda de 40m ia la de 80m. Quant a l’emissora, em vaig fer construir una habitació tipus golfes a dalt de la casa on aïllar-me totalment del món.
L’equip d’ona curta era un Kenwood TS 870s de 100w que alimentava un amplificador lineal TL 922 a vàlvules, que proporcionava una sortida de RF de 1Kw i que alhora alimentava un monstruós amplificador lineal fabricat per l’incombustible Miquel, també a vàlvules, que treia una potència bruta de 20 Kw. Les enormes 4 vàlvules semblaven un autèntic braser pel que havien d’estar refrigerades constantment per un gran ventilador, força sorollós per cert. A l’hivern si estava molt bé al costat de l’amplificador que més aviat semblava un forn, però a l’estiu era terrible perquè la habitació de ràdio no disposava d’aire condicionat. Tot aquest tinglado per cert, era totalment il·legal ja que un radioficionat no podia superar la potència en ona curta de 100 w.
Lògicament vaig haver de contractar més potència elèctrica per alimentar el meu monstre i reforçar el cable que li arribava directament dels comptadors.
Una potència en ràdio freqüència d’aquest calibre, no pot fer servir el cable coaxial estàndard per alimentar l’antena ja que es cremaria instantàniament, per això es fa servir una mànega coaxial amb una malla que realment és un tub de coure. En fi, semblava tot una autèntica bogeria.

No obstant aquella bogeria, he de dir que van ser uns anys on vaig gaudir molt fent ràdio. Evidentment només els finals de setmana i durant les vacances, ja que jo vivia a Barcelona i tots els meus equips eren a la segona residència. No vaig arribar ni de bon tros al nivell d’EA3OT Miquel però la potència de las meves senyals em van permetre ser molt respectat en les freqüències. Em van venir a visitar diversos amics nord-americans i com en aquells temps, per la meva feina, jo viatjava sovint als Estats Units, i sempre, a cada viatge, fora a Nova York o fora al Sud, sempre tenia un col·lega de la ràdio, que em convidava a visitar-lo i així ensenyar-me els seus equips de ràdio i presumir de les seves antenes.

Mai més vaig tenir cap problema als pile ups, ja que la meva potent senyal també sobrepassava a les de la multitud.

Jo càlcul que si vaig començar la ràdio una mica de debò cap el 1980, doncs ja a la prehistòria d’internet a Espanya, cap el 1992, va ser quan quan la vaig deixar definitivament. En total vaig estar uns dotze anys donant-li canya al micròfon ia l’antena. I ara, mentre escric aquest post he anat fent memòria perquè hi havia coses de què m’havia oblidat totalment. Evidentment hi van haver moltes anècdotes per explicar, però ho deixaré aquí. Ja no tinc indicatiu i l’equip de ràdio, juntament amb l’amplificador TL 922 el vaig regalar al meu germà petit. L’amplificador monstre fabricat pel Miquel, el vaig regalar també a un radioafeccionat amic. Tampoc tinc aquella segona residència, que vaig vendre a uns alemanys i em vaig traslladar a Sant Andreu de Llavaneres, on em va donar pel golf i la nàutica. De l’amic Miquel tampoc he sabut res més des d’aleshores, però crec que també va abandonar la ràdio, perquè per connectar-te amb les antípodes, avui ja no cal ni tanta antena ni tanta potència.