A GEORGE SAND NO LI VA AGRADAR MALLORCA

“Allà on la natura és bella i generosa, els homes són dolents i avars”. 

Aquesta carta la va escriure George Sand a Françoise Rollinat. Va ser subhastada recentment per 23.400 € i el Diari de Mallorca la va fer pública.

Aquí estic de retorn a França després del més desgraciat assaig de viatge que pugui imaginar-se. Després de mil penes i de grans despeses, vam aconseguir establir-nos a Mallorca, país magnífic però inhòspit per excel·lència. Al cap d’un mes, el meu pobre Chopin, que després de París estava tot el temps tossint, va veure com s’agreujava el seu estat i vam haver de trucar a un metge, dos metges, tres metges, cada un més ruc que l’anterior, que van difondre per tota l’illa la notícia que el malalt es trobava en estat terminal. La tuberculosi és rara en aquests climes i passa per ser molt contagiosa. Unida això a l’egoisme, la negligència, la insensibilitat i la mala fe dels habitants, vam ser contemplats com empestats, com pagans, perquè no anàvem a missa. El propietari de la petita casa (Son Vent) que havíem llogat ens va tirar al carrer i va voler iniciar un judici per obligar-nos a esterilitzar un habitatge que creia infectat. La jurisprudència indígena ens hauria plomat com a pollastres.

Atrapats, ofesos i pagant. No sabent que fer, perquè no hi havia manera de tornar amb Chopin a França, vam tenir la sort de trobar en el fons d’una vella cartoixa a un matrimoni espanyol que s’amagava allà per raons polítiques i que tenia una petita cel·la. Aquests refugiats es volien retirar a França. Vam comprar el mobiliari pel triple del seu valor i ens instal·lem així a la Cartoixa de Valldemossa, lloc poètic de naturalesa admirable, grandiosa i salvatge amb el mar en els dos extrems de l’horitzó, muntanyes formidables al nostre voltant, àguiles caçant sobre els tarongers del nostre jardí, un camí de xiprers serpentejant des de dalt del barranc, torrents coberts de murta i palmeres. No és possible imaginar un entorn més bell. N’obstant això, hi ha raó de plantejar-se com a principi que allà on la natura és bella i generosa, els homes són dolents i avars. Vam haver de passar totes les desgràcies del món per procurar-nos els aliments més vulgars que l’illa produeix en abundància, gràcies a la mala fe insigne i a l’esperit de rapinya dels nadius, que ens feien pagar cada cosa deu vegades per sobre del seu valor, tenint-a la seva mercè sota pena de morir de fam. No podíem aconseguir criats perquè no érem cristians i ningú volia servir, a més, a un tuberculós. Malgrat tot, ens vam instal·lar més bé que malament. La cel·la era d’una poesia incomparable. No vèiem ni una ànima vivent. Res interrompia la nostra feina. Després de dos mesos d’espera i 300 francs de contribucions, Chopin va rebre per fi el seu piano i les bigues de la cel·la es van encantar amb les seves melodies. La salut i la força van omplir també a Maurici (fill de George Sand) de forma visible. Jo feia de preceptora set hores a el dia. Treballava pel meu compte al mig de la nit. Chopin componia obres mestres. I esperàvem superar les contrarietats amb aquestes compensacions. Però el temps es va tornar horrible a causa de l’altura de la Cartoixa a la muntanya. Vivíem enmig de núvols i vam passar cinquanta dies sense poder moure’ns. Els camins es van transformar en torrents i no vèiem el sol.

Tot això m’hagués semblat bell si el meu pobre Chopin hagués pogut curar-se. Maurici no patia. El vent i el mar cantaven en un to sublim colpejant els nostres penya-segats. Les bigues immenses cruixien sobre els nostres caps, però els pulmons del meu pobre amic anaven de mal en pitjor. El bon temps no tornava. A punt el sopar i acabat el dia, jo també m’esfondrava de fatiga perquè, a més del meu treball de preceptora, a més del meu treball literari, a més de les cures contínues que exigia el treball del meu malalt i de la inquietud mortal que em causava, estava coberta de reumatismes. En aquest país no es coneix l’ús de les xemeneies. Després de pagar un preu exorbitant, aconseguim una politja grotesca de la qual penjava una mena de calder de ferro amb la qual podíem escalfar-nos pit i cap. Però malgrat això la humitat de la Cartoixa era tal que les nostres robes s’humitejaven sobre nosaltres. Chopin seguia empitjorant. I malgrat totes les ofertes de servei que se’ns feien a la manera espanyola no trobem cap casa habitable a tota l’illa. En fi, vam resoldre sortir d’allà a correcuita, encara que Chopin ja no tenia força ni per moure. Demanàvem un primer i últim favor, una diligència per traslladar-lo a Palma on planejàvem embarcar. Però el servei ens va ser rebutjat, encara que els nostres ‘amics’ tenien tots carruatges i fortunes per dur a terme aquest servei. Ens va fer falta recórrer tres llegües pels camins perduts en un carro.

En arribar a Palma Chopin va escopir sang. Embarquem l’endemà en l’únic vapor de l’illa que feia el transport de porcs a Barcelona. No hi havia una altra manera d’abandonar aquest país maleït. Vam viatjar en companyia de cent porcs els crits continus i olor infecta no ens van deixar descans ni aire respirable. Chopin va arribar a Barcelona escopint la sang en galledes i movent-se com un espectre. Allà els nostres infortunis es van endolcir. Vam ser transportats en un bell vaixell de guerra on un metge, un home valent i digne, va venir de seguida en socors del malalt i va detenir l’hemorràgia del pulmó en quatre hores.

Espanya és una nació odiosa. Un país de devots, d’incultes i de radicals com en els temps de la Inquisició. No hi ha en ella amistat, ni fe, ni honor, ni lliurement, ni sociabilitat. Oh, miserables, com els odi i menyspreu. En fi, ara estem a Marsella. Després de la travessia, Chopin es troba molt feble, però molt millor en tots els aspectes, en mans de doctor Cauvière, un home excel·lent i un metge excel·lent que el cuida paternalment i que respon de la seva recuperació. Respirem, per fi, però després de quantes penes i angoixes.

Adéu, una abraçada amb el meu cor. La meva amistat als teus que em volen i al teu gran pare.

George Sand

Tags: MALLORCA, NEWS

Entrades similars

Menú