EL CITROËN DS

«Realment això és tenir mala punteria», va dir irònicament en Charles de Gaulle mentre sortia del cotxe presidencial, un Citroën DS tot crivellat d’impactes de bala.
El president francès acabava de sobreviure a un atemptat per part de l’OEA, un grup terrorista de dretes.  El cotxe va accelerar a través de l’incessant foc de metralladora i va continuar accelerant tot i tenir dos pneumàtics rebentats. Aquell Citroën DS, un dels cotxes més populars dels anys 50 al 70, havia demostrat una vegada més ser un mestre del disseny d’automòbils, malgrat que els seus enginyers no havien anticipat mai una prova tan dramàtica com aquella.

El 1955 va ser un any carregat d’esdeveniments: Chuck Berry va presentar als seus fans aquell nou ritme anomenat Rock & Roll, en James Dean va fer el seu debut a la pel·lícula a l’Est de l’Eden, en Narinder Kapany va inventar la fibra òptica i la companyia d’automòbils francesa Citroën, va presentar al públic el seu flamant model DS.
El DS va aconseguir el que la majoria dels cotxes de l’època mai van aconseguir: ser aclamat i celebrat per la seva destresa tècnica i pel seu disseny, tan just com es va donar a conèixer. Quan es va presentar al Saló de l’Automòbil de París l’octubre del 1955, es van vendre 12.000 cotxes el primer dia de la seva exhibició, arribant la noticia als titulars dels principals diaris francesos i guanyant més publicitat que qualsevol altre notícia des de la mort de Stalin.
En resum, el DS va ser una sensació instantània.

El 1957, el Citroën DS va rebre el premi al millor disseny Industrial a la Triennal de Milà. Va ser projectat per l’italià Flaminio Bertoni, un dels dissenyadors europeus d’automòbils més influents del segle XX.
El Citroën DS tenia una línia sorprenentment minimalista i elegant. Era extremadament aerodinàmic pel seu temps i al no tenir una graella davantera, evocava l’imatge d’un plat volador. Va ser un vehicle revolucionari a la seva època, no sols pel seu disseny sinó per la seva mecànica innovadora. Tenia una suspensió hidropneumàtica, que li conferia un confort de marxa excepcional i una estabilitat sorprenent. Aquella suspensió, amb un sistema d’auto-anivellació, podía elevar el vehicle al voltant de 18 centímetres en cas de circular sobre un terreny accidentat, una mica menys de cinc per a superfícies regulars i pràcticament tocar a terra quan estava estacionat. No calia gat!

La direcció era assistida per energia auto-cèntrica que assumia sempre una posició en línia recta després que el conductor deixés anar el volant. Els fars autoanivellants van fer que conduir per carreteres serpentejants amb moltes corbes tancades fos més segur, i com que giraven en resposta a la direcció, el conductor podia veure el que l’esperava després de la corba. Les característiques de seguretat addicionals van incloure per primera vegada les «zones de deformació» en cas d’impacte – la zona d’un automòbil que absorbeix l’energia en impactar – també un marc rígid i un panell protector que corria al llarg de tota la part inferior de l’automòbil.

La velocitat, la seguretat i el disseny del DS es van reafirmar fortament quan va començar a guanyar carreres de cotxes com el Ral·li de Montecarlo, el Ral·li del Marroc i el Tour de Còrsega dues vegades. De fet, els anys 60 van veure el DS guanyar gairebé tots els Grand Slams de carreres de Ral·li a molts països, consolidant fermament el seu posicionament com a líder en disseny i funcionalitat.

El filòsof francès Roland Barthes va dedicar un article sencer al DS dient: “És obvi que el nou Citroën ha caigut del cel en la mesura que apareix a primera vista com un objecte superlatiu… No hem d’oblidar que un objecte és el millor missatger d’un món per sobre del de la natura: un pot veure fàcilment en un objecte alhora una perfecció i una absència d’origen, un tancament i una brillantor, una transformació de la vida en matèria (la matèria és molt més màgica que la vida), i en una paraula, un silenci que pertany al regne de Contes de fadas”.

Sens dubte el DS ha estat el millor cotxe que he tingut mai. El vaig comprar on abans jo residia a Milà, l’any 1974 just un any abans que Citroën el deixés de fabricar.
El grau de satisfacció que em va donar aquest vehicle no es pot comparar a la de cap altra marca que he tingut, tant abans com després del DS.
En aquells anys Itàlia va respondre efectivament a la crisi petroliera, instal·lant gas com a combustible alternatiu. Per aquesta raó em vaig fer instal·lar un circuit de gas líquid (GPL), amb un altre dipòsit de 50 litres al maleter i que, des d’una clau situada al panell sota el volant, podia canviar a voluntat durant la marxa, la conducció amb benzina o gas.
La xarxa de subministrament de GPL a Itàlia era pràcticament a totes les estacions de servei, per la qual cosa resultava molt còmode i eficaç, a més el preu del GPL era notablement molt inferior al de la benzina.

Amb aquest Citroën DS vaig viatjar moltes vegades de Milà a Barcelona i vaig aprofitar el meu doble combustible per amortitzar el cost del trasllat. En sortir de Milà ho feia amb el gas, que em durava tot el recorregut fins a travessar la frontera de La Jonquera, on commutava la benzina. A Espanya el gas líquid el feien servir només els taxis, per la qual cosa no m’era possible proveir durant les meves estades i circulava amb benzina.

Li vaig fer molts quilòmetres i vaig viatjar a diversos països. Va ser el darrer cotxe que vaig tenir amb el canvi manual i que el DS el tenia situat sota el volant.
Més endavant quan vaig tornar definitivament a Barcelona, ​​estava tan satisfet amb el meu cotxe, que el vaig importar i el vaig re-matricular. El tindria i el gaudiria mentre el vehicle resistís. Entre Milà i Barcelona el vaig gaudir durant 11 anys, fins que un dia, amb centenars de milers de quilòmetres, el motor es va morir.

No vaig plorar la seva mort, però encara avui segueixo recordant aquell fantàstic automòbil