Diuen que el treballador europeu necessita el descans per seguir produint (és també el descans part d’aquesta producció?). I a aquest treballador estranger, a més, se li ven la necessitat d’unes vacances a la mar com una fugida de la rutina per fomentar que consumeixi platja. Tot és, però, una fal·làcia visual, una construcció ideològica fins i tot, ja que no es viatja a les Balears esperant conèixer pròpiament l’illa, sinó allò que ens han venut com típic. I el típic en unes vacances a les Balears és el sol, la platja i la marxa, tot en un paquet.
La publicitat turística d’avui és una representació idealitzada de la realitat del territori que es vol visitar únicament per atraure com a més millor. I aquesta idealització és igual tant per als que vénen aquí, com pels que volem viatjar cap allà. És global. Les imatges dels fullets turístics, són tan similars i tan planificades que no permeten distingir una platja de Tailàndia amb una de Turquia o d’Eivissa, perquè contenen tots els clixés possibles dels tòpics de platja. Però no només el turista arriba amb una idea anticipada, sinó que el mateix lloc es converteix en això que ell necessita trobar. Com quan Cristòfor Colom va arribar a Amèrica, convençut que era a l’Índia. La seva certesa era tal que tot podia justificar-se, tal com ell va escriure, perquè allò que veia, per molt diferent que fos s’adeqüés a la descripció de l’Índia que portava en ment.
I entre la platja de la foto del fullet i la que t’esperes trobar, hi ha la que realment et trobaràs: una platja de xiringuitos i super massificada, amb milers i milers de guiris en banyador o semi banyador, guiris de tota mena i procedència més o menys tatuats, que criden, xipollegen, juguen sense descans a la piloteta i es pixen al marenostrum de tant en tant. A la poca sorra que queda lliure, a partir de les hamaques i para-sols que ha posat l’ajuntament per treure-li rendiment, l’entapissaran amb tovalloles, cadiretes, ampolletes de plàstic buides, matalassos inflables i ombrel·les de colors.
Tot això passa a la riba perquè si mires cap a la mar, veuràs un eixam d’artefactes que suren uns, que volen altres i suren i volen uns altres més. I tots, a tota pastilla.
Amb aquest panorama, m’he de retractar de la meva bucòlica definició de platja. No crec que la platja sigui el departament de relacions públiques de la mar. Impossible.
Tot aquest apocalipsi amb olor de crema solar (però cert), ho dic perquè aquest any han arribat a Mallorca una barbaritat de turistes, com mai abans jo havia vist, segurament evitant viatjar a altres zones més conflictives de la Mediterrània, i ho dic també a més, perquè és important que reflexionem sobre les imatges que consumim. Res del que se’ns ven en publicitat és innocent. Tot té una intenció determinada i no només és una qüestió de diners, també és una crisi de plantejament i del sistema. Cal tenir precaució amb el que ens expliquen sobre l’Altre perquè d’aquí deriven els estereotips i els clixés. Hem de qüestionar-nos sempre allò que ens ensenyen, el que se suposa que és inamovible, ja que com diu molt sàviament Leonard Cohen, hi ha una esquerda en tot.
Així és com entra la llum.
