Vaig començar a jugar a golf quan tenia 47 anys, que d’entrada era ja massa gran per aconseguir dominar aquest difícil i complicat esport. Si vols arribar a ser un bon jugador, ja es tard. No obstant això, si ets un tipus hàbil amb un bon físic i entrenes molt, pots arribar a fer un paper una mica acceptable en els campionats d’aficionats. Sempre que t’ho prenguis com un hobby i no et vulguis embolicar professionalment a aquest esport.
El golf és així perquè ofereix la il·lusió de ser atemporal. És la raó per la que l’adora tanta gent, ja que es pot practicar durant tota la vida. Però a l’igual que passa en els altres esports, el golf competitiu és només per als joves i que a més, l’hagin començat a practicar des de ben menuts.
L’edat mitjana de guanyadors de campionats en les ultimes sis dècades és de 32 anys. És un nombre sorprenentment constant en els quatre majors, amb poques alteracions.
Des de 1960, tres quarts dels guanyadors de majors han estat menors de 35 anys. És a dir, és un joc per a gent jove.
Menys del deu per cent dels campionats han estat guanyats per jugadors majors de 40 anys. Últimament passa més en l’Open, però a la resta de campionats la dada és fulminant: només Vijay Singh, als 41, ha guanyat un d’ells des de l’any 2000.
Només dos jugadors en els últims 54 anys (Julius Boros i Jack Nicklaus) van guanyar un major amb més de 46 anys.
Però també és cert i no per això menys important, que el golf ofereix molts altres al·licients a banda de l’estrictament esportiu, que el fa molt atractiu a la gent: començant pel mateix camp de golf, entorn molt cuidat on jugues submergit en plena natura, esport silenciós i educat, clubs de golf on la relació social és molt important, etc., encara que en els últims anys han proliferat moltíssim els pitch & Putt, camps de golf reduïts, que han contribuït a la popularització d’aquest esport en un ambient menys elitista i a més cal afegir-hi que la crisi econòmica i la pandèmia han forçat als grans clubs a reduir les tarifes i eliminar els prohibitius dipòsits a fons perdut, fent-los més assequibles per a tothom.
Al principi, quan fa poc temps que ets federat i comences a submergir-te en aquest món, no només sobrevalores la teva capacitat personal de practicar-lo, sinó que a força d’engolir piles de llibres escrits per famoses figures d’aquest esport, penses que has nascut per al golf i t’obsessiones a baixar el handicap perquè ja se sap, com més baix és, demostra que millor jugador ets i encara que en el golf amateur no s’hi guanyen diners com en el professional, estàs més a prop de l’Olimp, o sigui dels que en saben més. Però res més lluny de la realitat.
Tot i que ja rondava els cinquanta, la meva progressió en el golf va ser bastant continuada, doncs prenia classes amb diferents professors, estudiava el swing dels grans campions gravats en vídeo i també tenia uns bons pals fets a mida i procurava inscriure’m a molts campionats amateurs ja que els bons resultats, feien que el meu handicap s’anés rebaixant, encara que un mal resultat ho fes tornar a pujar.
A part de tot, només el tema professors de golf ja mereixeria un capítol a part. No m’estendré gaire però en síntesi diré que excepte en comptadíssimes excepcions, crec que el món dels professors de golf és una màfia per treure’t la pasta procurant que mai arribis a dominar la tècnica de com fer un bon swing. Ho dic per experiència pròpia, no només de tots els professors que he tingut, sinó d’escoltar el que diuen als seus clients en els camps de pràctiques. Em refereixo sobretot als professors que ensenyen als que vam començar tard aquesta pràctica. L’afany de jugar millor que els teus companys de club fa que segueixis cegament els seus consells mentre el que passa, és que vas col·leccionant vicis i malapteses de les que no et aconseguiràs lliurar mai.
Joana, la meva dona, també es va enganxar al golf i quan fèiem algun viatge, carregàvem amb les emprenyadores bosses de pals per jugar en qualsevol camp de on fóssim. Tenint com teníem, els fills grans que ja campaven la vida pel seu compte, el golf va irrompre en les nostres vides plenament. Fins i tot ens vam vendre una casa de segona residència a prop de Lloret de Mar per comprar-nos un pis a Sant Andreu de Llavaneres, perquè per davant de tot, estava molt a prop del club de golf.
La meva immersió golfística doncs, va durar anys i amb molta fatiga vaig aconseguir rebaixar el meu inicial handicap de 28 a handicap 16,5, encara que el problema a partir de llavors, no va ser continuar rebaixant-lo sinó mantenir-lo. El que fins llavors havia estat una progressió efectiva del meu joc, es va anar transformant a poc a poc en una regressió i és que en el golf, no existeix l’assimilació automàtica. La robotització de moviments com passa quan aprenem a conduir un cotxe o una moto i que a partir d’un determinat moment de la nostra experiència, actuem d’una manera totalment automàtica, en el golf no és així. Quan creus que ja en saps, t’equivoques.
De la mateixa manera que el pianista necessita exercitar diariàment els seus dits amb hores d’exercici, en el golf passa quelcom de semblant. Tota aquella concatenació d’esdeveniments que se succeeixen en un swing en menys de dos segons, se’n va en orris quan inconscientment es modifica la manera de agafar el pal, la posició de la nostre esquena, la flexió de les cames o qualsevol altra mínima particularitat, sigui per comoditat o sigui perquè la nostra ment ens ho aconsella. Quan aprecies que comets més errors que abans, que els cops han perdut aquella solidesa i distància, comences a perdre la confiança en tu mateix i entres en una espiral de decepció i desànim.
Arribat a aquest punt, penses que el golf és un joc molt cabró que humilia fins i tot a jugadors que han estat reconeguts campions mundials, com va ser el Seve Ballesteros o Tiger Woods, que d’un dia per l’altre, van comprovar com el seu meravellós joc s’esfumava.
A mi, sense haver tocat mai la glòria amb la punta dels meus dits, em sentia enfonsat tot i que continuava pensant que el golf era un dels esports més apassionants del món, mai com a espectador sinó com a jugador.
Quan el meu handicap ja havia pujat fins a 19, vaig deixar de jugar. Hi havia a la meva vida una nova passió que estava renaixent i em va ajudar a fer-me oblidar de mica en mica del golf: la nàutica.
Des que vaig deixar la pràctica del golf i em vaig donar de baixa del club, en complir 65 anys, em vaig jubilar.
Però el cuc va seguir dins i al cap de cinc anys vaig començar a sentir nostàlgia per aquells suaus camps verds, tan silenciosos, tan cuidats i sobretot, aquella sensació de colpejar la bola. Amb el meu amic Mariano vam començar tots els dimecres, a freqüentar el Pitch & Putt de Can Cuyàs. Un Pitch & Putt és com un camp de golf però amb un recorregut molt més curt i on el forat amb més distància no sobrepassa els 150 metres.
No importava perquè la sensació era gairebé la mateixa: l’olor d’herba tallada, oliveres, pins i ametllers envoltant els ondulats carrers, i el silenci. El mateix silenci.
Tot semblava seguir igual però el meu joc també. Aquella manca de confiança o sigui de seguretat, després de tant de temps, semblava mantenir-se intacta.
Semblava mentida però, que després d’aquella llarga pausa, jo continués tenint un joc tant poc regular i un swing tant inestable. Ja fa tres mesos que he complert els setanta i no volia anar a l’altre barri sense recuperar un swing consolidat i un joc a ser possible, de gat vell. Encara que sigui tot plegat una utopia.
Fa menys de 15 dies mentre mirava un dels milers de vídeos que hi han a YouTube de professors impartint classes de golf, que de sobte em vaig adonar. Mai m’han interessat aquests vídeos, però al veure que el professor era un jove sud coreà, em va fer gràcia mirar-ho primer perquè no entenia res del que deia el professor i segon perquè era una pista d’entrenament enorme situada just a costat de l’aeroport de Seül i a la fi del camp d’entrenament es veien creuar els enormes avions com aterraven. I ha estat aquell escanyolit i poqueta cosa de professor coreà qui m’ha fet comprendre moltes coses que jo no sabia.
M’ha fet descobrir que l’ensenyament del famós swing de golf ha evolucionat molt. M’ha fet descobrir que no calen tants discursos ni tanta xerrameca per definir-lo perfectament i m’ha fet descobrir que el complicat moviment de el cos i dels braços per atiar la bola de golf són més simples i intuïtius del que m’havien ensenyat els meus nombrosos professors. En definitiva, el swing de golf és un moviment molt més natural del que en principi jo creia.
No és que el petit coreà en la seva magistral lliçó de swing m’hagi il·luminat i m’hagi fet veure la llum divina de el golf, és que senzillament m’he cabrejat per la meva inòpia pedagògica i reafirmant-me el meu concepte del gran mal que m’han fet els ineptes professors de golf.
Evidentment el cuquet adormit del golf se m’ha despertat.
Avui he tornat a jugar a golf i m’he sentit molt feliç.
Els miracles no existeixen, però el meu recuperat i suau swing als 73 anys, m’ha fet tornar a gaudir d’aquest magnífic esport.
Golf Pollença. Forat 5, par 4. He fet par i per això m’he fet una selfie.