Avui ha caigut a les meves mans un escrit de Josep Pla narrant les primeres impressions quan va arribar per primera vegada a Palma de Mallorca. M’ha fascinat la frescor, la senzillesa en l’estil i la substància del text. Ara he extret aquest passatge i em prenc la llibertat de publicar-ho al meu bloc.
El dia —malauradament— té una tendència notòria a assolellar-se; ha deixat de ploure; el cel s’esbadella ràpidament. El xicotet que m’acompanya deu ésser un element espontani del turisme, perquè de cop i volta deixa la maleta a terra i em fa una adorable explicació del panorama que tenim davant. Amb el dit em va assenyalant els punts més visibles del paisatge. Es Terreno, que sembla acabat de rentar; Bellver; el barri de Santa Caterina; la Llotja; l’entrada d’Es Born; la catedral, que en l’atmosfera grassa té un deliciós color de rosa; la part alta de la ciutat, que podríem anomenar l’Acròpolis ; les murades sobre els dipòsits de carbó; el Molinar, el perfil del qual es perd en la costa sorrenca i baixa. En el Molinar es veuen, encara, uns vells molins aturats, amb les grans aspes.
A mesura que el dia es va alçant, Palma recobra el color, com si sortís d’un desmai. Va agafant el color de les galtes de les noies de quinze anys.
Ens anem acostant a la ciutat, i de sobte apareix davant de la meva vista l’edifici de la Llotja de Mar. La mirada en queda imantada. S’ha dit: aquest és un gòtic de pa de pessic, de pasta d’ensaïmada. Si els qui formulen aquests judicis ho fan en to despectiu, produeixen, al meu entendre, el millor elogi que del gòtic pot fer-se. Si la correcció m’ho hagués permès i la cosa no hagués sorprès uns ciutadans que prenien un palo a la porta d’un cafè immediat, hauria saludat el gòtic de la Llotja de Palma —i el seu autor, l’arquitecte Sagrera— fent una gran barretada. Davant del Mediterrani el gòtic, en certa manera, quedà dominat. Se n’evaporà una bona part de misticisme i de misteri. Això és visible a València, en aquest gòtic de Palma, en algunes ciutats de Catalunya. L’orgull místic i vertical que el gòtic posa en la pedra fou balancejat pel gust de la normalitat, pel bon sentit (no pas sempre constant) del mar. Esdevingué un gòtic considerat, lligat amb el famós principi del ‘no es pot pas matar tot el que és gras ‘. Sembla mentida que en la historia d’un país —penso— hi pugui haver coses tan agradables i coses tan absurdes i manicomials.
Deixo la maleta a Can Tomeu, al Born, i surto al carrer a vagabundejar. Aquest és el moment més saborós de les ciutats: quan són prou desconegudes per a no contenir cap element de monotonia, per a fer l’efecte, totes elles, de novetat.
Palma té l’aspecte d’una ciutat neta i de molt bon aire. El Born és una delícia urbana, un saló acabat. Es un carrer per a estar. La majoria de carrers són per a passar. El Born és un carrer per a estar. M’imagino que la persona dotada per a la xafarderia no pot pas demanar res mes eficaç. El pla de la ciutat té mobilitat i fa unes pujades i baixades que tenen molta gràcia. Els carrerons son civils, no tenen res de dramàtic. Divagant pels voltants del Born em topo amb tres o quatre grans palaus de gran estampa, d’un ruralisme sòlid, senyorial. Els patis són memorables. Les cases són senyorials perquè els signes de riquesa hi són discrets, molt poc visibles, desproveïts de petulància.
La gent camina a poc a poc sense empentes, va i ve pels seus quefers plàcidament. Els mallorquins parlen generalment en veu alta i de vegades se’n veu algun que acciona amb brusquedat. No és pas rar que un interlocutor, sobretot si constata la proximitat d’un turista estranger, digui a un altre: “No parleu tan alt!”. Els mallorquins, que són generalment gent reposada, tenen de vegades vertaders atacs de brusca violència, i llavors utilitzen interjeccions d’un pintoresquisme frenètic. Els renecs mallorquins són únics en el Mediterrani. Són un crescendo recargolat d’augmentatius atropellats, una massa desbocada de paraules que no els cap a la boca i que comprimeixen per fer-la passar per l’ull d’una agulla, per tal d’aconseguir —sospito— una eficàcia més punxeguda. Per més intens que sigui l’exabrupte mallorquí, no posa mai la pell de gallina, per raó de la dolçor i a la gravetat de la llengua que parlen. Els greus que a les Illes té la llengua són admirables .
La gent vesteix bé, amb una apagada discreció, cosa que realça, per contrast, els enlluernadors casos de saltataulellisme que es donen a Palma. Hi ha cada joven maurista que fa tremolar les estrelles! Els militars no tenen pas un aire excessivament fatxenda. Els que no són del país produeixen la impressió d’haver-s’hi aclimatat. Els capellans tenen un caient més aviat pansit i crepuscular. Els tramvies són còmodes, nets, sorollosos i lents, que és com ha d’ésser. Quan passen fan aquell soroll de ferralla que sempre ve bé a una ciutat. Els cafès tenen una entrada fàcil i universal. El cafè, a Palma, és bo, perquè‚ l’aigua dolça de les vores del Mediterrani no té rival per a fer un cafè‚ negre fort i perfumat.
Malgrat els reiterats esforços que ha fet Palma per esdevenir una ciutat provinciana, em sembla que encara no se n’ha sortit. A la plaça de Cort, davant de l’Ajuntament a la porta d’una barberia, em trobo amb el pintor Gelabert. Per guanyar-se la vida i poder continuar pintant, Gelabert ha muntat una barberia. Dic al meu amic que el considero un home feliç i que la seva escassa propensió al romanticisme el manté en la bona via. Però Gelabert em confessa que tampoc no és feliç. Amb una sinceritat admirable, que sovint es possible de trobar entre els mallorquins, em confessa que els pintors li diuen que pinta com un perruquer i que la seva clientela afirma que afaita i talla els cabells com un pintor.
— Hi veieu alguna solució?— em diu Gelabert amb una bonhomia somrient i maliciosa.
Francament, no hi veig pas solució. El millor —li dic— és tenir la consciència tranquil·la. Quan sent la paraula “consciència” es posa a riure sense contenció. La gent s’atura a mirar-se’1. Gelabert es un tipus que sembla arrencat dels aiguaforts de Goya, un personatge d’aspecte fantàstic: la cara i els pòmuls molt amples, pelut de galtes, calb del cap, una mica deforme, el crani aixafat, el nas de qualsevol manera, les faccions prominents. El periodista Pinya i el pintor Gelabert presenten dos físics considerables, el primer dins del gènere negroide, el segon en rogenc. En tot cas, Gelabert és l’únic perruquer que he conegut amb cara de geni. Entrats en el seu establiment, m’ensenya tres o quatre dibuixos de Picasso molt bons, amb la incisió nerviosa i vivent de Picasso. Deuen valer un dineral.
Arribo als voltants de la catedral. El barri és una meravella. Segueixo la planta de la prodigiosa massa. La pedra té ara un color entre ataronjat i ivorenc. El que impressiona més —potser— d’aquesta catedral gòtica es la manera contundent i definitiva d’estar present sobre la terra, la seva manera estètica d’estar en la terra. Les coses que tenen un emplaçament just i ben trobat semblen arrelar-s’hi. Les aspiracions verticals del gòtic septentrional estan ací, també, corregides per aquest afany d’estar en la terra. Es una catedral tan ben posada que encara que fos mes alta semblaria més arrelada. L’enorme pedra sembla, d’altra banda, l’estructura d’un somni.
Hi entro. Camino lentament per les naus, davant dels altars, pel creuer, per l’absis. No hi ha gairebé ningú. De vegades es veu un capellà que surt per una porta i desapareix per una altra. El silenci, pleníssim, satura l’interior. Sembla que el temps ha quedat empresonat entre les pedres. Prenc seient en un banc. Hi ha una llum diluïda, lleugerament rosada, irisada —com una música remota que flotés en el temps aturat. Aquesta llum i aquesta música es confonen, semblen ésser la mateixa cosa. Aquesta llum i aquesta música barrejades, ¿no serà el mar tan pròxim, corbat en la forma d’un cargol marí nacrat? O són cosa de la catedral mateixa? Surto al pla que la catedral fa sobre el mar. Mirant al sud es veu, a llevant de la badia, el cap Enderrocat, calcari i blanquinós, i a ponent Portopí, Es Terreno, el bosc de Bellver. El dia té una llum de convalescència, una llum tendra, una gamma de colors pueril ingènua. Sota l’ampit que fa el pla de la catedral es veuen les murades, amb aquell color de rata morta —malenconia colonial— que les coses militars tenen en el país i aquella cosa d’abandó que tenen les coses anacròniques i inservibles.
Per esperar l’hora de dinar faig cap al Casino Mallorquín , que és una baluerna aparatosa i que m’asseguren confortable —cosa que en principi m’emplena de dubtes. Després de pujar una escala declamatòria i de passar per unes habitacions buides enormes, em recullo en un racó de la biblioteca. Es un racó assolellat, encarat al sud, posat davant de la badia. El sol és l’única cosa que deu fer agradable el lloc. El del dia d ‘avui es magre i trist.
En el racó de la biblioteca, hi veig un senyor assegut davant d’una taula on hi ha escampats els diaris de Barcelona. El reconec de seguida. Es don Joan Alcover . Quina il.lusió fa trobar les persones que hom realment admira. Em dono a conèixer, i el senyor Alcover m’allarga la mà amb una barreja d’estranyesa i d’amabilitat. El senyor Alcover em diu que acaba de sortir de l’Audiència —on és relator— i que ha entrat, com cada dia, al Casino a donar una ullada a la premsa. Abans d’anar a dinar, cada dia fa el mateix. Es un senyor que representa uns seixanta anys. reduït, petit, admirablement arreglat, amb un cap fi, dibuixat, afinat, les faccions correctíssimes, amb una impecable barba blanca. Porta un abric fosc i una bufanda de color de cendra. Un barret negre, llonguet. El senyor Alcover fa un esforç per ésser amable, però em produeix la impressió d’un senyor internament fatigat, d’una emotivitat continguda, tímid, que gairebé repapieja. La manera que té de produir-se és exquisida. Es literalment una flor d’aquesta llengua popular i al mateix temps treballadíssima. La seva preocupació permanent és la ingravidesa, no fer soroll, aconseguir que la seva presència sigui absolutament imperceptible. En aquest nostre país de fatxendes i de temeraris, l’aparició és com una llum suavíssima.
Al cap de deu minuts de conversa em causa la impressió d’un home molt prudent, d’una normalitat i un bon sentit portats fins a l’extrem de la tragèdia. Sí, exactament: el bon sentit portat fins als extrems de la tragèdia! ¿Per què en el nostre país la gent que val alguna cosa té sempre aquest aspecte tràgic, internament aclaparat, insatisfet, que de tan insatisfet és extremament rialler? Valga’m Déu! Parlàrem de coses insignificants, de la pluja i del bon temps, i a cada moment se’m descobria la profunda tristesa del senyor Alcover. Era una tragèdia continguda voltada de la més absoluta i inoblidable bona educació. Em digueren desprès que es tractava de desgràcies de família. Em sembla que hi havia alguna cosa més. Jo pensava quan em parlava de les quatre gotes que havien caigut sobre Palma: quin excel.lent conseller seria aquest senyor per a les coses greus de la vida! Però al mateix temps sentia que havia arribat tard per a conèixer el senyor Alcover. Aquella bufanda de color de cendra sobre el coll planxat de vell curial de l’Audiència!
De la vella generació mallorquina de quan jo era adolescent, m’hauria agradat de conèixer tres homes: Alcover, que vaig veure un moment; Miquel dels Sants Oliver i don Antoni Maura. Considero que Oliver fou el català —socialment parlant— més complet del seu temps. De Maura, crec que es pot dir -—quan s’ha parlat de tot— que les aclaparadores desgràcies del final de la seva vida foren degudes al fet que fou un dels pocs polítics que féu el que pogué: fou un home molt més intel.ligent del que cregueren mai els mauristes. Els mallorquins, quan surten bons, són molt distingits i en la seva persona predomina el fet que és sempre més important el que reserven que el que diuen.
A la tarda vaig al Molinar: una part en tramvia i una part a peu. Els vells, enormes molins, tenen una decrepitud malenconiosa. Em passejo una estona, solitari, per la vora del mar. Amb una canya escric unes paraules vagues sobre la sorra humida i grisa. La tarda passa lentament. Palma s’estampeix sobre una posta de sol discreta, esfumada, sense escenografia.
