És la terra de l’ensaïmada, del pa i oli, del frit i de la porcella. És la terra on la gent es diu Catalina, Antònia, Francisca, Xisco, Biel, Jaume, Toni, Tomeu i Joana. És la terra on qualsevol que no sigui del lloc és foraster. On tot l’univers conegut és l’illa. On recórrer setanta quilòmetres en cotxe sembla ser la fi de l’món. És la terra de les Quelis amb oli o sobrassada, del Laccao, de les Herbes Dolces i del Palo amb sifó o millor encara, amb cassalla.
També és la terra dels malnoms.
Teco, Coco, Mistero, Patxó, Perdut, Caparró, Pancuit, Boveret, Pansa, Rovellona, Pirris, Murtera, Coix, Guixó, Pasta, Lliró, Racó, Cama, Cuixa, Noi, Fraret, Foser, Panada, Garanya, Mio, Inquero, Bassa, Comareta, Guixa, Llonganissa, Laro, Bonjesús, Dimoni, Cortana, Capitana …
El malnom sempre va molt lligat a una comunitat en què la repetició de noms i cognoms fa molt difícil identificar els individus pels seus noms oficials. Així, especialment en les comunitats petites, els renoms o malnoms serveixen per individualitzar i situar les persones; de manera que el malnom esdevé una forma ràpida i directa d’identificació que, a més, té un afegit de significat, perquè no són només designatius, sinó que inclouen la significació afegida d’allò que va originar-lo: una anècdota, una broma sobre alguna característica física, un aspecte del caràcter o una derivació del llinatge o de l’origen.
L’estudi dels manoms ens aporta coneixement sobre la vida i la dinàmica dels pobles i ens ajuda a aprendre a conèixer i tractar els membres de la comunitat des de dins: saber quan, com i a qui es poden dir, segons siguin assumits o no per les persones que els porten, és la frontera que separa els “locals” dels “forasters”.
Amb el temps, molts dels malnoms perden la força del seu origen i acaben funcionant com a cognoms, fins i tot es transmeten de pares a fills i acaben sent patrimoni familiar.
Mallorca es resisteix a perdre la singularitat i gràcia dels malnoms.
Malgrat l’extraordinari augment demogràfic de les dues últimes dècades amb els nous idiomes i costums que això comporta, sobreviuen centenars de malnoms a l’illa. Aquesta peculiar tradició històrica segueix en clara decadència però moltes famílies es mostren orgulloses de les identificacions populars que reben per herència de el passat o bé d’aquest. Al seu torn, molts ciutadans segueixen dirigint-se als veïns directament pel malnom -el que satisfà a un considerable nombre d’afectats posseïdors de el nom en qüestió però també disgusta altres-, per la qual cosa és pràcticament impossible l’extinció.
De la motivació inicial del noms i del seu significat avui no en queda res dins la consciència popular, i l‘única raó per la qual aquests són transmesos de generació en generació és la tradició o el gust dels pares. Però fixem-nos que de noms se‘n creen de nous, i en aquests sí que hi veiem una motivació, que amb el temps també es perdrà: Llibertat, Arena…
Aquests són exemples d’alguns dels malnoms més coneguts de les Balears, segons allò que els va originar:
Derivats de noms i llinatges: en Llucieta, en Felotis (de Fel, hipocorístic de Rafel), na Meliana, Quelutxo (de Quel, hipocorístic de Miquel).
Derivats d’oficis i càrrecs: Bagur es Curandero, Jordi Cacaueter, Tomeu s’Arader, Madò Fossera, Toni es Guarda, es Capitanet, es Generalet, es Sucreret, l’Herrero, Joana des Carabó.
De procedència: de Son Bell-lloc, Paco es Català, Tòfol Murero, Maria Calòritx, Maria Galdana, sa Pollencina
Característiques físiques o trets del caràcter: en Bessó, na Cameta, es Coll de Dama, en Vint-i-un Cabells, es Motlo de Fer Dimonis, es Progressista, na Culot, en Rostit, sa Nyecra
Derivats d’animals o plantes: en Cavall, sa Copinya, Toni Prunaen, en Xec Mosca, es Caragol.
Anècdotes i picardies: en Bep del Cel, en Bon Jesús Negre, es Malcasadís, es Marot, na Mirabraguetes.
I és que la malnominació és tan antiga com la societat mateixa, perquè la necessitat de singularitzar les persones ha existit sempre, i era l‘únic recurs quan no hi havia registre civil que fixàs uns determinats cognoms per a les persones nounades. De fet, malgrat hàgim fet les distincions anteriors en l‘origen dels llinatges, podríem dir que inicialment tot eren malnoms, perquè quan en un moment determinat digueren a qualcú ―en Père (de) Sòller, indicant que venia de Sòller, ja l‘estaven singularitzant amb una denominació afegida. La qüestió, doncs, és que els malnoms són part integrant i essencial de la història: ens han deixat una bona part dels cognoms que actualment tenim com a normals i ens ensenyen, tots els que encara es mantenen vigents, l‘esperit creatiu i enginyós del nostre poble mallorquí.
El recull dels malnoms esporlerins que he llegit de Maria Isabel Ripoll és una mostra esplèndida d‘aquest esperit. Hi trobem des-de malnoms perfectament motivats, de creació regular i significació transparent (per exemple, tots els que fan referència a oficis o càrrecs: en Guillem de s‘aigo, en Tomeu des bombo, Cal Bon Jesús, can Gòmes, en Llorenç de sa roba, en Francisco des llums, etc…) fins a malnoms inexplicables, de creació estranya i significació opaca (can Xindà, sa Patxicanda, Madò Lufa…), dels quals potser mai no sabrem com han sorgit; entre uns i altres, n‘hi ha de còmics (Can Catotxe, Can Xigues, Cas Besso, Na Xaparrita…) i n‘hi ha de tràgics (Es Sordet), de seriosos (Madò Baixa, es Bessonets) i de plens de broma (En Barajas, en Bocasses, en Butza). Tal com és, en conjunt, la societat.
