Dunes
Sóc al sol 7 de la missió, calculada inicialment per a 10 sols, el que vol dir que em queden tres per tornar. La tempesta de pols ha durat un dia i mig i Houston m’ha assegurat que malgrat tot, hi ha hagut sort. Normalment aquestes tempestes de primavera poden durar d’una setmana a quinze dies. El Sol ha tornat a brillar aquest matí i fins i tot afegiria que l’he vist més brillant que de costum. Uns minuts abans de sortir el Sol, he desembarcat de la PMM4 amb problemes. No només perquè l’escotilla no es podia obrir sinó perquè quan finalment ho he aconseguit, m’he trobat amb diverses sorpreses: el paisatge de davant la rampa havia canviat radicalment i la PMM4 estava amb les quatre potes totalment enterrades a la sorra i amb una escora de 13º.
He sentit un cert desànim en descobrir tot allò, encara que després he reflexionat en el que m’ha dit Houston, de que tot plegat, hauria pogut ser força pitjor.
Tot això ho he detallat lògicament als paios de control i els he afegit que escollir un lloc d’aterratge sense dunes era fonamental per a futures missions a causa de totes les dificultats que comporta, tant si hi havia tempesta com si no. M’han dit que efectivament tenia raó, però que unes correccions en el rumb d’aproximació a Mart de la PMM4 en els últims minuts, la va portar a aterrar a dos quilòmetres del lloc prèviament establert.
Ells han pogut veure la situació en què es troba la nau que, amb tota aquella sorra i pols sota la meva rampa de sortida i entrada, en lloc d’estar inclinada cap avall, estava paral·lela al terra. Hem comentat la manera de netejar tot allò, però també m’han advertit, que he de romandre el més relaxat possible i no cansar-me gens ni mica, ja que m’han recordat repetides vegades, que encara estic convalescent de la intervenció rebuda ahir mateix. L’equip mèdic m’ha advertit que encara que les meves extremitats a la Terra estiguin en repòs i sense cap activitat, el meu cervell a Mart rep tot el moviment que faig amb els meus braços biònics com esforç i genera àcid làctic en el meu cos de la Terra, provocant cansament igual que si treballés molt.
Era evident que en aquesta situació a la PMM4 li seria impossible enlairar-se del sòl marcià però si calia endarrerir la tornada, es retardaria.
Ja sé que Houston em podria desconnectar den joanet des de la Terra quan a ells els hi donés la gana, però la missió està concebuda per a la recuperació total de joanet i de la PMM4. La meva missió només acabarà quan per última vegada entri a la PMM4, realitzi tots els procediments per posar en marxa els seus motors, m’enlairi de la superfície de Mart i em situï en la mateixa òrbita del mòdul principal i m’acobli a ell.
Si jo no faig totes aquestes operacions, hi hauria un minim percentatge de possibilitats que Houston pogués completar la maniobra a distància des de la Terra. Millor dit, seria gairebé impossible. Llavors joanet i la PMM4 es perdrien per sempre, i com és lògic, no vull que això passi de cap de les maneres. La meva missió es basa precisament, en la recuperació de la PMM4 i tot el que transporta.
Amb aquestes enormes dunes que s’han generat al voltant de la nau, se’m fa molt complicat moure’m sense que les meves rodes no s’enfonsin a la sorra. Per sort els dissenyadors de joanet van tenir en compte aquest problema i el van dotar d’un sistema per evitar l’enfonsament, on la roda atrapada es desenterra sola pujant verticalment amb moviments de vaivé.
Ara disposo de tres dies per intentar remoure tota la sorra. Houston per la seva banda, també està estudiant el tema i em dirà quina possible solució ha trobat per evitar que jo no em transformi en una esgotadora pala excavadora.
I mirant el fuselatge de la PMM4 constato que després d’un dia i mig patint l’agressió abrasiva de la sorra a 150 km per hora, ha quedat totalment ratllat i mat. També s’aprecien milers de petits bonys que suposo seran dels impactes de pedres. Ara si que s’assembla a una vella cassola de l’àvia. Encara cal veure a més, si les toveres dels motors s’han vist afectades, però tot això no es veurà fins a remoure tota la sorra. La inclinació de 13° prefereixo que Houston m’aconselli que fer. La veritat és que no sé que hauria passat si no arribo a tenir la idea d’amarrar la PMM4 amb els tirants d’acer que li vaig col·locar. Igual hauria bolcat. Que per cert, no m’he oblidar de desmuntar-los.
Com més miro la situació en què està la nau, més crec en una solució que se m’ha ocorregut per desenterrar-la. Penso que aquesta solució podria ser posar en marxa els motors, a potència mitjana o mínima, perquè el raig que surt a dojo per les toveres, expulsés de cop tota la sorra acumulada. Potser això sigui una bona solució. Houston hauria de fer un càlcul de la potència que convindria donar-li als motors, perquè la nau romangués a terra i no sortís disparada cap amunt sense control. No sé, potser és una idea desgavellada però no se m’acut res més, a part de començar a treure sorra amb una pala.
Penso que el dia que arribi a Mart una tripulació humana, tindran unes experiències totalment diferents de les meves. La NASA té com a objectiu enviar una tripulació en el 2030, que arribarà, s’establirà per un període determinat de temps i després tornarà a la Terra. Una gran nau nodrissa s’enlairarà des de la Lluna en lloc de fer-ho des de la Terra i en arribar a Mart, romandrà en la seva òrbita i servirà no només per transportar els astronautes i després tornar-los a la Terra sinó que s’utilitzarà per a transportar les tones de material necessari per fabricar un refugi on viure a Mart.
Després hi ha també el projecte privat de Mars One que està recaptant inversors arreu del món. El seu fundador, el neerlandès Bas Lansdorp preveu colonitzar Mart ja en 2023. Unes 200.000 persones es van presentar voluntàries i el passat 10 de desembre ja es van anunciar els que van passar la primera ronda de selecció. Els seus colonitzadors arribaran a un lloc més o menys preparat amb anterioritat pels exploradors automàtics. Bas Lansdorp té previst que la primera missió no tripulada vagi a Mart aquest mateix any. La nau exploradora que buscarà un lloc apropiat per aterrar i per a l’assentament, serà el 2018 i les naus amb càrrega el 2020, perquè hi hagi tot el necessari abans que la primera expedició humana abandoni la Terra.
Però un cop deixin la Terra, no hi podran tornar, va dir Lansdorp en una entrevista gravada que els de la NASA em van ensenyar, si bé tindran una nau per fer-ho. El problema és la diferència de gravetat, va dir, doncs perdran tanta massa muscular que serà extremadament difícil recuperar-la per poder sobreviure al viatge de tornada i la vida a la Terra. Aquesta és la versió d’en Bas Landorp en les seves entrevistes a tots els mitjans, però segons em va dir la NASA, aquest projecte està condemnat al fracàs, ja que ells diuen posseir molta informació del projecte Mars One. Tanta com que Lansdorp ha hagut de cancel·lar últimament els contractes amb les firmes aeroespacials Lockheed-Martin i SSTL per a desenvolupar les primeres sondes d’exploració. I segons la NASA, sense sondes prèvies, no hi ha exploració posterior de Mart.
Sigui el que sigui, aquests són els dos projectes, diguem ‘públics’ i que coneix tothom.
A aquestes missions a Mart cal afegir-hi les del meu programa secret PMM, que dit sigui de passada, no m’estranyaria que l’última missió PMM6 ja sigui amb tripulació humana i amb secret.
Però no oblidem que el Marc, responsable directe que jo em trobi ara a Mart, va comentar que hi ha diversos països molt interessats per la carrera cap a Mart, dels quals si no recordo malament, va dir que hi havia Rússia, la Xina i el Japó amb uns projectes ja molt avançats. És evident que si la tecnologia està aconseguida, arribar a Mart és només una qüestió de diners i els primers a arribar seran sempre els primers.
Per això crec que la meva experiència de Mart és única, com la que van tenir el 1969 Neil Armstrong i Edwin Aldrin quan van trepitjar per primera vegada el buit sòl lunar. Amb tanta carrera tecnològica per arribar a Mart, és possible que si torno d’aquí a uns pocs anys, cosa que no crec que passi, em trobi amb un insòlit paisatge ple de McDonalds.
-PMM4 Joanet Aquí control de Houston.
-Control de Houston, aquí joanet. Endavant.
—
Houston m’ha trucat per dir-me que després de realitzar una sèrie de proves i de càlculs, han arribat a la conclusió que el més efectiu és utilitzar la potència de la PMM4 per escombrar la zona de sorra. A la Terra aquesta maniobra podria tenir algun risc, però sembla que la baixa densitat de l’atmosfera marciana ho permet fer sense perill.
Estic content perquè tal com els he dit, jo també havia pensat la mateixa idea. Hem coincidit.
Segons m’han aclarit, les missions PMM van força folgades de combustible perquè no necessiten compensar el pes amb el transport ni de menjar ni d’oxigen per als seus tripulants. L’única cosa que hauré de fer és seguir unes instruccions molt precises per entrar al sistema de propulsió mitjançant el superordinador HNeT i configurar-lo perquè proporcioni una potència específica i constant. Sembla ser que la palanca manual de potència només disposa de tres posicions: una lift-offper enlairar-se, un’altra land per aterrar i una tercera handling per maniobrar a l’espai, però sembla que cap d’aquestes tres potències, que van de més a menys, és la correcta per utilitzar-la com escombradora de sorra, sense perill que la PMM4surti disparada.
Han afegit, que m’envien les ordres per configurar els motors i que, per tal d’aclarir dubtes, procedeixi amb la maniobra el més aviat millor. Creuen a més que al desallotjar la muntanya de sorra que tinc sota de la PMM4, la mateixa nau s’adreçarà per si mateixa dels graus d’inclinació que ara té.
Així doncs, un cop he entrat de nou en la PMM4, pujo la rampa, tanco l’escotilla i connecto la pantalla del HNeT per introduir les dades que he rebut de Houston.
Un cop acabat tot el procés i abans d’encendre motors, he de posar tot el conjunt en posició de simulació. El HNeTexecutarà un programa amb totes les dades introduïdes, més les veritables, com la densitat de l’atmosfera en aquest moment, la pressió atmosfèrica, etc. i realitzarà un simulacre que indicarà si s’ha aconseguit l’objectiu desitjat, quina quantitat de metres cúbics de sorra ha desallotjat i, a més, en quant temps ho ha fet.
El primer que he fet aquest matí en sortir de la nau ha estat deslligar els tirants d’acer que vaig col·locar abans de la tempesta.
Li dono a l’enter i el programa comença a executar-se. En un escriptori ple de columnes amb molts números i atribucions, tot es mou i sembla tenir vida. No entenc res del que estic veient.
Després d’uns cinc minuts tot s’atura i apareix un resultat del qual destaca:
Process finished.
Switch engine off.
Estimated time of operation: 6 minuts 44 seconds
Amount removed: 2.620 m3
Juntament amb altres dades que em mostra la pantalla del sistema, truco al control Houston i els comunico el resultat de la simulació. No tarden molt a respondre’m que els resultats de la simulació demostren que ha estat un èxit i que ja puc procedir amb l’operació verdadera.
-Control de Houston, aquí PMM4. Rebut. Autoritzat a encendre motors i a procedir amb l’operació.
Engegar els motors era una feina que no esperava fer abans del dia de marxar de Mart. És una operació força senzilla però és sempre emocionant, perquè vol dir que te’n vas, amb tota la incertesa que comporta, encara que aquesta vegada no sigui així. Li dono doncs un enter al HNeT i connecto els tres interruptors. Un per cada motor.
La PMM4 posseeix tres motors iònics que gràcies a la velocitat més gran de sortida del propel·lent, són deu vegades més eficaços que els convencionals.
Per viatjar per l’espai, qualsevol acceleració es basa sempre en la tercera llei de Newton, segons la qual, «per cada força que actua sobre un cos, aquest realitza una força d’igual intensitat però de sentit contrari». D’aquesta manera, si un objecte expulsa part de la seva massa en una direcció, la resta de l’objecte es desplaçarà en sentit contrari. Aquest és el fonament dels motors a reacció, en ells, part de la massa de la nau (el combustible) és expulsat a gran velocitat en una direcció, ocasionant que la resta de la nau es desplaci en el sentit oposat.
Una vegada que l’indicador m’assenyala que els motors ja han adquirit la temperatura idònia, moc cap amunt la palanca power engines fins al límit, és a dir fins full. La modificació introduïda mitjançant el HNeT no deixarà que els motors aconsegueixin la potència màxima, o això espero que passi. De sobte, com un terratrèmol, tot es posa a vibrar.
Per a mi, la pifia de disseny més gran que té la PMM4 és que només li van posar un ridícul ull de bou a l’escotilla per veure l’exterior i sigui per una cosa o sigui per un’altra mai veig res de res. Doncs estic generant un núvol de sorra i pols tan gran, que no hi ha gens de visibilitat.
És impressionant perquè em dóna la sensació que ens estem elevant. Però no puc tocar res, el programa s’aturarà automàticament quan consideri que ha acabat, igual com va passar amb la simulació.
Amb tanta vibració tinc la mateixa sensació d’estar ballant la conga.
Fins que a la fi, tot s’atura.
Abaixo la palanca de potència, poso tots els interruptors en off i truco a Houston per dir-los que l’operació ha acabat i que en alguns minuts, esperant que el núvol de sorra es dissipi, sortiré a l’exterior per comprovar el resultat.
Quan obro l’escotilla, poso la rampa i trec el cap amb molt de compte, el que veuen els meus ulls de joanet és realment espectacular. Els motors de la PMM4 han generat un autèntic cràter. Tant és així que fins i tot tindré dificultat en travessar les altes parets que s’han format en tot el perímetre del cràter.
Baixo la rampa i efectivament no s’aprecia cap inclinació a la nau, encara que molt em temo, que no m’alliberaré pas de fer servir la pala, doncs ara que estic a baix, tinc la mateixa sensació d’estar dins d’una piscina circular i buida. Les parets del cràter originat pels motors, són molt altes.
A Houston han pogut veure les primeres imatges, a través de la meva visió, de com ha quedat de neta la zona i m’han dit que tots han saltat i aplaudit de contents. M’han felicitat i han afegit que amb la PMM4 ja desenterrada i operativa, a partir de demà podrem preparar els protocols per a l’enlairament i l’acoblament en òrbita amb el mòdul principal que serà demà passat, sol 7, tal com estava previst en el programa.
Només ha passat una setmana des que va començar aquesta missió però tinc la sensació que han transcorregut anys. Una cosa dins meu em diu que ja n’hi ha prou. Ha estat una aventura espectacular però ja tinc ganes de tornar. Més que un astronauta, em sento un Robinson Crusoe. Mart és tan profundament solitari que t’impregna l’ànima de solitud. Potser la meva ment ja vella, ha demostrat a tothom, a tots els que m’observen i controlen, que pot adaptar-se a circumstàncies poc humanes. Que de moment, no només he resistit a aquesta terrible solitud sinó també fora del meu cos, amb rodes en lloc de cames i amb un cap de llautó, sense boca, llengua ni dents.
Ara ja vull tornar a casa i recuperar la meva vida senzilla.
Els meus passejos amb la Bimba per l’eixample de Barcelona o pel passeig de Voramar al Port de Pollença.
Vull seure al bar de la plaça i al migdia, beure un vinet blanc.
Un vinet blanc amb una tapa i jugar-me cada dia, quatre euros al Bonoloto, que mai, mai toca.
