Els contratemps
Ja porto tres sols a Mart i sincerament estic cansat perquè no he parat. Tinc moltes activitats a fer durant les hores de llum i també quan em fico dins de la nau. A la nit ara dormo set hores seguides perquè he demanat a Houston que no em despertin tan sovint com van fer en el primer dia.
Ja sé que no faig cap esforç amb els meus propis músculs, però psicològicament estic cansat. M’ha dit control que el que em passa és totalment normal. També tinc molta gana, encara que insisteixen que em tenen ben alimentat i ben hidratat, però fa tres dies que no sento la sensació de menjar per la meva boca, que a més, està molt resseca. De totes aquestes lamentacions Houston continua dient que s’està ocupant. Espero que sí.
Joanet és un robot realment magnífic. Estic perfectament acoblat a ell i respon fidelment als moviments que he de fer, fins i tot s’anticipa d’una manera molt normal, a certs moviments que vull fer amb els meus braços. La sensació de caminar està substituïda per les sis rodes que tinc, però m’he acostumat molt bé perquè és el mateix, d’anar amb cadira de rodes i motor. Realment, em fa sentir àgil una altra vegada doncs sóc capaç de fer coses que el meu verdader cos no m’ho permetria.
Quan faig treballs a l’exterior, tinc acoblada una gran caixa al meu costat esquerra, on hi ha tot tipus d’eines que per cert utilitzo molt. Des de les més simples i primitives, com pot ser un martell, un pic, una pala, fins a les més sofisticades com trepants mecànics, amb tota mena de broques, també sondes i un potent làser. Com la manipulació que puc fer amb les meves mans és molt precisa, tinc fins i tot petites pinces per recollir granets de sorra molt menuts. Totes aquestes mostres les vaig dipositant dins un dispositiu que automàticament, classifica i col·loca les mostres en petits recipients. Tot un treball que si ho hagués de fer jo, estaria tot el dia obrint i tancant ampolletes que després hauria de classificar i amb el despistat que sóc, segur que podria provocar un autèntic caos.
Ahir per primera vegada, vaig fer una mica més de tres-cents metres en direcció oest des de la nau. És molt impactant la solitud que transmet tot el territori i justament per aquesta sensació de solitud, em vaig emportar un bon ensurt a causa que, com joanet no té sentit de tacte, no vaig percebre el vent que ahir bufava bastant fortet. Una ràfega va arrossegar un grapat de sorra de damunt d’una duna a la dreta del camí. Doncs puc assegurar que aquella sorra que s’arrossegava i s’arremolinava davant meu, em va semblar per un moment, un rèptil marcià.
També veig roques i pedres que depenent de l’angle de la llum solar que les il·lumina, semblen ‘coses’ rares que m’estan observant. Suposo que tot això no és més que una part de les meves fantasies visuals que he tingut durant tota la meva vida, endevinant rostres en roques, núvols i ombres. D’aquest tema com és lògic, no he comentat res als seriosos paios de Houston.
Els paios de Houston, encara que em tenen molt controlat física com mentalment, estic segur que no poden llegir els meus pensaments més profunds. Allò que penso mentre estic observant tot això, el que penso d’ells i el que penso de mi, perquè els pensaments són abstractes, i a més son en català. Bé, almenys això és el que vull creure. Aquí l’únic que sap el que vull és en joanet, que s’anticipa en dècimes de segon als moviments que vull fer, però només son els meus pensaments motrius, perquè quan penso animalades o renego, que per cert ho faig molt sovint, segur que no s’assabenta.
Per cert, en joanet no té boca i no parla. Les meves paraules, quan mantinc converses amb control de Houston, les pronuncia la meva autèntica boca allà a la Terra, on sóc al llit entubat com un conillet d’índies.
Precisament ahir vaig parlar breument amb la Joana mitjançant el control i em va dir que preferiria no tornar mai mes al recinte on estic entubat perquè li va fer molta impressió. Em va dir que pareixia un cadàver parlant amb els ulls oberts, immòbil i com un zombi. Que preferia no veure’m amb aquell aspecte perquè no semblava jo. Ja ens veurem quan tornis, em va dir. D’una banda em va fer riure el comentari però després em va saber greu, perquè vaig imaginar l’escena.
Ahir doncs, vaig estar enfeinat mesurant tot el que es pot mesurar a Mart i perforant totes les roques circumdants que mostraven sediments per tal d’estudiar els diferents tipus de processos geològics que han influït sobre el planeta en diverses eres. També vaig muntar un sismògraf que va transportar la nau, per a registrar l’activitat sismica del planeta. Els sensors, anomenats geòfons, els vaig col·locar a cinc metres de profunditat.
Avui però, tindré de buscar proves de la presència d’aigua subterrània que encara hi pugui haver en el planeta.
El cràter Eberswalde conté un delta exhumat format pel flux d’un líquid, que molt probablement va ser aigua que corria per la seva superfície. La sèrie de valls que condueixen al delta “drenen” una gran àrea de 4000 km². La superfície del delta és de 115 km² i va ser descobert a través d’imatges preses pel Mars Global Surveyor el 2003. El delta Eberswaldeposseeix sis lòbuls de uns 100 metres de gruix. És en un d’aquests lòbuls, que es troba a dos quilòmetres i mig, on tindré que dur a terme treballs amb la perforadora.
Aquesta doncs serà la meva missió d’aquí a uns instants, que ja que no tinc necessitat de respirar oxigen, la meva permanència a l’exterior és il·limitada. L’únic problema és que hi ha un avís del Mars Reconnaissance Orbiter de la possible formació d’una tempesta de pols en la meva latitud, que en cas de ser afirmatiu, caldria suspendre la missió.
Les tempestes de pols marcianes són molt bèsties, poden durar un dia, persistir durant setmanes, inclús fins i tot mesos, i enfosquint tot el planeta poden sorgir de cop i volta del no res, tot i que són més freqüents després del periheli i en l’hemisferi Sud al final de la primavera. Són provocades per vents de més de 150 km h. Així com a la Terra un vent de 50 a 60 km h ja és suficient per aixecar núvols de pols, a Mart, donada l’ínfima densitat de l’aire, només un vendaval d’uns 150 a 200 km h pot produir el mateix efecte. També poden arribar a tenir dimensions planetàries i algunes petites partícules de pols poden portar càrrega electrostàtica i adherir-se a diferents superfícies, en particular, als components mecànics del joanet. La NASA assenyala que la neutralització d’aquestes càrregues electrostàtiques i l’eliminació de la contaminació de pols és un dels principals problemes que han de resoldre els enginyers que dissenyen els equips per l’exploració humana del planeta.
Encara que el joanet és un robot molt compacte, la part més vulnerable a una tempesta de pols són els seus sofisticats braços articulats, pel que m’obligaria a refugiar dins de la nau, esperar que passi i no duri setmanes ni mesos, ja que llavors la missió s’aniria a fer punyetes, així com la data de tornada a la Terra.
Quan feia els entrenaments amb el simulador, vaig demanar als nois de la NASA que sobretot m’avisessin la nit en què la Terra fos visible des de Mart perquè no em volia perdre l’espectacle. Sembla però, que durant els 10 dies que dura la missió, la Terra no és visible en el cel nocturn del meu hemisferi. A més, em van advertir que encara que fos visible, seria bastant difícil trobar una nit diàfana que només es donan a l’hivern.
Una cosa sí és certa, avui el sol està més somort que ahir i el cel té un to una mica més ataronjat, el que vol dir molt mala visibilitat.
. . . .
I tornant al temps present, ara mateix ja m’estic dirigint cap a un dels sis lòbuls del delta Eberswalde a tres quilòmetres de la nau. Com vaig comentar ahir, la meva missió avui és trobar proves de l’existència d’aigua subterrània en aquesta zona.
El camí és força serpentejat i haig d’evitar impactar amb roques i pedres grans que em trobo pel camí. La navegació l’estic fent amb GPS que m’indica el camí a recórrer i el waypoint d’arribada. Totes les dades de la ruta les estic veient sobre impressionades davant dels ulls. De tant en tant faig paradetes i miro cap enrere. Contemplo les serpentejades empremtes que deixen les rodetes en el polsegós Mart i em dóna una mica de calfreds comprovar que la nau PMM4 ja no es veu.
Penso que encara que tot és d’un color teula, això podria ser molt bé un tros de Los Monegros. Només li falta algun matoll de secà de tant en tant. És sorprenent comprovar el poder d’adaptació al medi que posseeix la ment humana. No porto ni tan sols 70 hores en un planeta que no és el meu i la seva orografia ja em sembla familiar. Els astrònoms diuen que Venus té una semblança amb la Terra més convincent que Mart però jo trobo que aquest paisatge posseeix moltes característiques visuals de llocs que conec a la Terra. Per començar el sol, o dia marcià, és molt semblant al de la Terra. Un dia marcià dura uns 40 minuts més que el dia terrestre i a més, després Mart també té estacions durant l’any.
Les grans diferències estan en la gravetat que només és la tercera part de la Terra, en la terrible radiació solar, en la pressió atmosfèrica que no permet a un humà sobreviure sense un equip de pressió i en la atmosfera, composta principalment de diòxid de carboni, que és un autèntic verí per l’homo sapiens. Quasi res.
Naturalment de tota aquesta llista de problemes jo no en pateixo cap ni un, perquè cap em perjudica: ni l’atmosfera irrespirable, ni la baixa pressió atmosfèrica ni tan sols la radiació solar. Gràcies a tenir un cos de titani i uns òrgans delicats a milions de quilòmetres d’aquí.
Però el futur de la colonització humana de l’Univers comença sens dubte a Mart i tots aquests problemes s’aniran resolent a poc a poc gràcies a les noves tecnologies. Aquesta missió és sense cap dubte, una prova evident del que dic.
-PMM4 Joanet, aquí Control de Houston.
Control de Houston, aquí joanet. Us escolto, endavant.
-PMM4 Joanet, aquí Control de Houston. Pel orbiter veiem que ja has arribat a la destinació. Suposem que tot ha anat bé.
-Control de Houston, aquí joanet. Afirmatiu. Acabo d’arribar al punt indicat, sense novetat i procedeixo a fer un 360°.
-PMM4 Joanet, aquí Control de Houston. Ok. Dirigeix-te a les coordenades 28,3º Lima, 54,6 Alfa. Exactament en aquest punt has d’efectuar diverses perforacions amb el TRM. Tenim les suficients dades com per creure que en aquest punt hi ha aigua subterrània a no més de 17 peus en estat líquid o sòlid.
-Control de Houston, aquí joanet. Ok, rebut. Em vaig a situar en 28,3 Lima, 54,6 Alfa i procediré a perforar en aquesta zona amb el TRM. Us mantindré informats en 14 minuts.
-PMM4 Joanet, aquí Control de Houston. Molt bé. Tenim bones notícies, joanet. A partir d’ara ja no caldrà esperar 14 minuts per a la propera transmissió. El Sol ja no està en posició sinòdica. Entrem en oposició el que significa que les transmissions no trigaran més de 3 minuts a arribar.
-Control De Houston, aquí joanet. Ok, rebut. Realment és una bona notícia. Gràcies Houston.
Si, és una bona notícia perquè en cada període sinòdic, durant la conjunció superior, quan el Sol s’interposa entre ambdós planetes les comunicacions poden trigar fins a 22 minuts. Quan el Sol s’aparta i apareix la visió directa entre la Terra i Mart, o sigui a l’oposició, la rapidesa de les comunicacions milloren moltíssim i ja no cal esperar tant de temps.
El TRM és una perforadora de terreny que porto incorporada a la meva panxa molt semblant a les perforadores que s’utilitzen per buscar bosses de petroli a la Terra, només que en miniatura. Pot arribar a perforar fins a 30 metres de profunditat, amb un sistema automàtic de barrines que es van acoblant una rere l’altra. Per tenir més estabilitat i que el joanet no es mogui ni vibri, s’aixequen les rodes del carret i tot el conjunt queda recolzat a terra en quatre suports, igual com fan les grues. Tot el sistema està assistit per ordinador.
-Control de Houston, aquí joanet. Estic ara mateix a la posició indicada i ja procedeixo a la primera perforació amb el TRM. Faré parades amb intervals de cinc peus, per examinar el tipus de subsòl que vaig perforant.
-PMM4 Joanet, aquí control de Houston. Rebut. Informa’ns si hi ha alguna novetat significativa.
-Control de Houston, joanet. Tinc una qüestió significativa. Aquest matí ja us he comentat la meva sensació de cansament. Estic també una mica marejat i sento malestar al tòrax. Pregunto: podeu donar una miradeta al paio que teniu aquí baix a veure si tot està en ordre? Canvi.
-PMM4 Joanet, aquí control de Houston. Rebut. Des que ho has comentat aquest matí t’hem fet un ECG (electro cardiograma) i una analítica de la sang del nivell d’enzims cardíaques. No sembla que s’hagi detectat cap anomalia. Les constants semblen normals però no obstant, hi ha diversos metges treballant en això. Si els marejos persisteixen, suspèn la perforació.
-Control de Houston, joanet. Ok rebut i gràcies. Continuaré amb la perforació. El terreny és molt tou i les broques entren sense dificultat. Si em trobo pitjor, us ho comunicaré.
La veritat és que estic una mica preocupat per aquesta sensació de fatiga tot i que joanet em fa sentir una altra vegada molt àgil, doncs ni de broma podria fer amb els meus propis músculs els treballs que estic fent normalment. El que no entenc és que si els meus verdaders músculs estan pràcticament immòbils al centre de Control sense fer cap mena d’esforç, per què em sento cansat. Llevat que tot no sigui una fatiga psicològica a causa de que el meu cervell pensi que jo estic fent realment tota aquesta activitat. Per això els he exagerat una mica als de Houston, perquè s’espavilin i em facin una bona revisió ara mateix.
Tot d’una sona una alarma que prové de la perforadora. S’ha parat automàticament i en la meva visió apareix sobreimprès i parpellejant:
Humidity 38%
Subsoil of wet clays
La humitat està augmentant progressivament a mesura que vaig afegint barrines. Amb un petit teclat li demano al sistema que em faci una anàlisi de la composició de les argiles humides que indica el rètol parpellejant.
Phyllosilicate minerals containing variable amounts of water trapped in the mineral structure.
I a continuació escriu una fórmula que lògicament no entenc.
Ho comunicaré als nois de Houston que estaran contents.
Aquest matí quan he comunicat la bona nova a Houston m’han dit que donés per finalitzades les perforacions de la zona. No cal arribar a més profunditat per constatar que efectivament allà baix hi ha aigua. La meva missió en aquella zona era localitzar la presència d’aigua, però en cap cas fer-la brollar. D’això ja s’encarregaran les futures missions humanes que colonitzin el planeta. Es pot dir doncs, que la meva missió fins ara ha estat un èxit. Per ràdio no semblaven saltar d’alegria però suposo que els responsables de la meva missió s’estaran fregant les mans de satisfacció.
Com a premi he sol·licitat permís per sortir fora de la nau d’aquí a uns minuts, que ja fa tres hores que és de nit per veure el planeta Júpiter que està visible. Serà la meva primera sortida a l’exterior de nit, a les 23:30 hora local marciana i de pas segons m’han dit, també podré veure a Deimos, la més petita de les dues irregulars llunes de Mart.
Això ha estat la part positiva de les notícies, ja que després com gerra d’aigua freda, també m’han dit que per demà queden suspeses totes les meves activitats.
Podré passejar pels voltants de la zona però m’he de mantenir el més relaxat i tranquil possible. Un equip de metges em van examinar i em van fer noves analítiques perquè havien detectat certes anomalies en les que m’havien fet el dia anterior. Els he preguntat a quin tipus d’anomalies es referien i m’han detallat que s’ha localitzat una petita re-estenosi en un dels dos stents coronaris que porto implantats des que vaig patir l’infart.
Davant de la meva ignorància al tema, m’han dit perquè ho entengui, que si una estenosi és una placa o un coàgul a l’artèria, causant de l’obturació del flux de sang al cor i per tant, provocant un infart, la re-estenosi com el seu nom indica, vol dir que dins del mateix stent implantat es torna a generar una nova placa.
A tot això han afegit que estan avaluant la situació i breument em comunicaran quina solució hi ha en aquest inesperat problema.
Encara que han insistit diverses vegades que la situació no és greu, evidentment no deixa de ser un problema just a la meitat de la missió, que em preocupa i em genera bastant incertesa.
Ahir a la nit, després de rebre la notícia del contratemps relatiu a la meva salut, vaig fer la primera sortida nocturna i pràcticament no em vaig moure del costat de la nau. Joanet porta unes bones llums, però de nit i en absència de camins i carreteres, es fa complicat circular entre pedres, roques i dunes. El meu objectiu era contemplar la nit marciana que per cert, em va decebre una mica.
El cel no estava diàfan ni molt menys i aquell espectacle grandiós de la Via Làctia que esperava veure es va esfumar. No hi havia contaminació lumínica per descomptat, però la visibilitat no era bona. Hi havia estrelles si, però només les més grans a causa del poderós pols que assola la seva atmosfera. Un filtre que redueix la brillantor dels astres en el cel i la seva magnitud baixa en no menys de dos punts.
Els cossos celestes més grans que es podien veure eren Júpiter per descomptat, Aldebaran i Rigel. Jo pensava que en estar tants milions de quilòmetres més a prop de Júpiter, es veuria molt més gran, doncs no. Era enorme però igual com ho veiem des de la Terra. El més impressionant de la nit va ser la visió de Deimos, la petita i deforme lluna de Mart, va aparèixer per l’horitzó de l’oest i a gran velocitat, va creuar el cel marcià. Té una òrbita tan baixa, que s’endevina perfectament la seva forma de cacauet.
Òbviament hi havia més estrelles de les que he dit, però amb tot aquell pols en suspensió a la tènue atmosfera de Mart, em va decebre tant que vaig optar per ficar-me una altra vegada a la nau i adormir-me.
Em va costar dormir, li vaig estar donant voltes al problema del cor i em preguntava que m’hauria passat si en lloc d’estar a 711 milions de quilòmetres, estigués passejant tranquil·lament amb la meva gosseta per Barcelona. El fet de no estar sotmès a aquest control tan exhaustiu, m’hauria donat un altre infart passejant? O bé, ha estat tot aquest estrès acumulat i tot aquest gran canvi que el meu físic s’ha ressentit i m’ha provocat aquesta re-estenosi?
Sigui com sigui, els meus estimats stents m’estan jugant una passada.
Aquest matí Houston m’ha despertat i m’han dit que en el transcurs d’una hora, em donaran l’informe mèdic i les possibles solucions al cas.
M’han autoritzat a fer una volta pels voltants i m’han tornat a demanar que sobretot estigués tranquil i no em mogués gaire.
He sortit de la nau just quan es feia de dia. Avui és el meu cinquè sol marcià i per variar he decidit sortir en direcció Est perquè cada dia fins avui, ho havia fet en direcció Oest.
Ara tinc el somort Sol marcià de front amb una gran vall i unes grans muntanyes, que són els costats del cràter, al fons del paisatge.
-PMM4 Joanet, aquí control de Houston.
Control de Houston, aquí joanet. Endavant.
-PMM4 Joanet, aquí control de Houston. Tenim un avís urgent. Aquesta nit s’ha format una tempesta de pols prop de l’equador. Ara es troba en rumb 070º de la teva posició. La tempesta es desplaça en direcció Sud-oest i estimem la seva arribada a la PMM4 en uns 35 minuts aproximadament. T’aconsellem tornis a la PMM4 i romanguis allí fins que la tempesta hagi passat.
Quins collons, penso.
-Control de Houston, aquí joanet. Rebut. Em trobo precisament mirant a rumb 070º. Ara veig que el que creia que eren unes grans muntanyes al fons, realment és una muntanya de pols que s’acosta. Teniu idea de la força del vent i si serà de llarga durada?
-PMM4 Joanet, aquí control de Houston. La tempesta es desplaça amb gran rapidesa i amb el M.R.O. (Mars Reconnaissance Orbiter) apreciem que genera vents de fins a 150 km h. Esperem que passi ràpid.
-Control de Houston, aquí joanet. Rebut. Em dirigeixo al PMM4 per refugiar-me.
Mentre em dirigeixo a refugiar-me a la nau, m’aturo un moment i miro enrere. Veig que el que en un principi creia que eren grans muntanyes, ara que està més a prop, sembla més aviat un gegantí incendi amb fum marró i taronja.
És impressionant. Jo no voldria però, sento com el cor s’accelera.
Espero sortir-ne d’aquesta.
