Capítol V

Sol 1

Vaig arribar a Houston una setmana abans que la nau PMM-4 aterrés perfectament sense novetat en un lloc del cràter Eberswalde. Després d’un exhaustiu examen mèdic al Memorial Hermann Medical Center, vaig ser traslladat a una zona restringida de la NASA, en el mateix Centre Espacial Lyndon B. Johnson. En aquesta zona, dedicada per complet a la missió secreta PMM, hi havia un recinte que em recordava un estadi de boxa, en petit: un ring al centre envoltat pel públic. El lloc del ring l’ocupava una habitació transparent ben il·luminada amb un llit articulat, semblant al de quiròfan. En el lloc del públic, al voltant del ring, estava ple de taules amb monitors d’observadors científics, biòlegs i informàtics vinguts des de Suïssa per seguir el programa de la missió en directe, així com els científics propis de la NASA.
Jo seria el púgil que ocuparia el centre del ring, dins la il·luminada habitació que, a part del llit, estava plena d’aparells de control físics i neurològics.

13 de febrer de 2018: Sol 1

Des de primera hora del matí estic estirat al llit on passaré els pròxims deu dies. Estic segur que quan m’aixequi estaré fet pols el mateix que si hagués estat 10 dies ingressat en una UVI. Tinc tot el cos connectat a elèctrodes i sensors, sobretot al cap. A l’altra banda d’aquesta vitrina on estic fent de conillet d’índies, hi ha un munt de gent mirant-me i controlant-me. Sigui dit de passada, també he agafat ja el meu primer cabreig. Estic en coma induït. M’han assegurat que perquè es produeixi el meu canvi psíquic de lloc, he de deixar abans l’actual. El poder de la ubiqüitat sembla ser que no existeix, per això m’han induït en coma i per això estic cabrejat, tot i que m’han promès que no hi ha cap perill. En el famós contracte que vaig haver de signar per acceptar la missió, en cap lloc estava escrit que havia d’entrar en coma per poder estar a Mart.
En fi, ara ja estic ficat dins l’embolic i la Joana, que afortunadament no està a l’altre costat de la vitrina però que m’ha acompanyat a Houston amb la gosseta Bimba, quan s’assabenti, em fotrà una solemne esbroncada un cop retorni.
Estaré comatós durant tots els dies que duri la missió. Ells m’hidrataran i em nodriran suposo mitjançant un dels molts tubs que m’han adossat. També m’han sondat per alleujar els meus problemes fisiològics. Sort que no em veig perquè estic segur que m’assemblo molt a Frankenstein.
Ara allà fora, han d’estar treballant per connectar la meva ment al robot joanet. No podré saber ni dir res fins que es produeixi la connexió, que suposo serà d’aquí a 14 minuts, el temps que es necessita perquè arribin les comunicacions a Mart.
Durant tot el temps que duri la missió al planeta vermell, només podré connectar-me a la Terra per ràdio i via centre de control de Houston. Si per alguna raó la ràdio fallés, i espero que no, podré fer-ho pel teclat de l’ordinador d’abord. Els moviments dels meus braços i sobretot de les meves mans robòtiques, són increïblement fidels a les que sento com a veritables. Almenys així és com les sentia en el simulador i espero que sigui el mateix en la realitat.
Durant aquest any i escaig que han durat els preparatius i l’entrenament no he sentit en cap moment gens de por. Ara que estic ajegut, entubat, sense sentir res, ni en el cos ni a les extremitats, que tan podria estar cap per avall com de cap per amunt i no ho percebria, ara em sento angoixat i bastant acollonit. Segurament serà perquè m’han induït en coma i per tota la parafernàlia que s’ha muntat en aquests últims moments al voltant meu. Penso que alguna cosa pot haver sortit malament i que, en lloc d’estar en coma, potser estic mort. Sobretot perquè els pocs que han sobreviscut a una mort biològica, pràcticament constatada, diuen que la vida sencera passa com una pel·lícula a gran velocitat, amb time-lapse, davant de la ment. Doncs fa només uns minuts, jo he vist una pel·lícula de la meva vida en càmera ràpida. També diuen que tot està completament fosc fins que al fons, descobreixes una llum blanca que et produeix una intensa sensació de pau i benestar. Doncs fa només uns minutets, encara que acollonit, també he vist un munt de llumetes blanques.
Bé, però si tot això no és més que una menjada de coco, d’un instant a un altre, estaré a Mart sense escafandres d’oxigen i sense protegir-me de les radiacions ni del fred. Tot un somni.

Crec que ja han passat més de 14 minuts i encara estic en un limbe, sense cap sentit que em funcioni. La meva visió però, no és totalment negra té un to lleugerament marronós i tinc una petita sensació de fred. Estaré ja a Mart? Estaré mort?
Perquè la veritat és que a Mart jo no sentiré ni fred ni calor …

Passen el que crec que són uns minuts més.

Passen altres minuts.

Tot d’una sento una veu. És la del maleït operador del control de Houston que mastega les paraules i no s’entén gairebé res. Per aquest moment solemne, haguessin pogut triar a un altre:
PMM 4 joanet, PMM4 joanet, aquí control de Houston, ens reps?
Crec que porta repetint la frase diverses vegades, però m’és difícil respondre. Estic encara una mica confús i no em noto ni la llengua, ni la boca ni el coll.
Al final quequejant, aconsegueixo respondre:
-Control de Houston, aquí joanet, endavant.
-PPM 4 joanet, aquí Houston. Ben arribat al planeta Mart, joanet. Digue’ns com et sents.
-Control de Houston, aquí joanet. Estic una mica atordit però em sento bé. Dius que ja sóc a Mart, però no veig res. No tinc visió.
-PPM 4 joanet, aquí Houston. En uns minuts tindràs visió. L’atordiment l’ha produït un sedant que t’hem subministrat. En breus moments ja et sentiràs millor. Has despertat a Mart en el sol 1, a les 05:40. 13 febrer 2018 a les 19:35 a Houston i 02:35 de l’endemà a Barcelona la teva ciutat, amb només quaranta-tres minuts de retard amb l’horari previst.
-És un petit pas per a un home, però un gran salt per als avis de la humanitat -els contesto en pla de broma- recordant la famosa frase de Neil Armstrong, en trepitjar per primera vegada la Lluna.
-ok, Rebut, joanet.
Sembla que estiguin rient, encara que control de Houston no és molt donat a fer conya per les comunicacions. En aquest aspecte són molt tesos.
Efectivament no han passat encara cinc minuts que recupero la vista. Estic dins de la nau que reconec immediatament, ja que em sé de memòria fins a l’últim racó perquè hi he passat moltes hores al simulador.
Mentre estic en constant contacte amb el control de Houston, rebent instruccions, vaig fent tot un seguit d’operacions de protocol i que s’han de fer dins la nau, abans de sortir a l’exterior.
Perquè s’entengui quina és la meva posició a l’interior de la nau, diré que estic d’esquena a l’escotilla de sortida, ja que el meu cap pot girar 360° i està a hores d’ara, mirant a la part de darrere del meu propi robot. Aquesta és la meva posició sempre dins de la nau ja que a l’inrevés, el joanet no hi cap. A la meva dreta està situat el HNeT al que acabo d’activar el monitor ara mateix i ja començo a veure-hi dades. Totes les operacions a l’interior de la nau les estic fent només amb el braç dret i és més que suficient. L’esquerre, per motius d’espai, està plegat al darrere i no l’obriré fins que surti a l’exterior, on veig monitorat que la temperatura de fora és de -74ºC. A Mart ara és primavera i la temperatura durant les nits és molt baixa perquè el sol, que escalfa molt menys que a la Terra, fa molt poc que acaba de sortir per l’horitzó.
Acabada la sessió de control, li faig donar un gir al meu cap de 180º.
Ara davant meu, tinc l’escotilla de sortida. A la mateixa escotilla hi ha un petit ull de bou que dóna a l’exterior pel qual gairebé no veig absolutament res. Està totalment cobert de la polsina que han originat els retro-propulsors en aterrar. Jo ja sortiria immediatament però en ser la primera vegada que s’obri l’escotilla, he de sol·licitar permís al control de Houston. El problema és que hauré d’esperar 14 minuts a rebre la resposta. Paciència. Ja sóc a Mart i això és el més important.
-Control de Houston, aquí PMM joanet. Tots els controls en verd, sol·licito permís per desembarcar.
Ara a esperar. Tinc el meu cor a 711 milions de quilòmetres i el sento bategar com si estigués aquí mateix, sota d’aquesta xapa de titani.
Estic realment emocionat. Sóc el tercer ésser humà que desembarca a Mart i el primer psiconauta avi en aconseguir-ho.
Mart ha estat sempre el gran somni del sapiens modern. Quan el controvertit creador de les famoses V-2 de l’Alemanya nazi, Wernher von Braun va demanar asil primer i es va nacionalitzar després als Estats Units, el seu gran somni, des de nen, era arribar a Mart. Quan en la NASA de 1960, Von Braun va construir els gegantins coets Saturn, mai van ser projectats per anar només a la Lluna com va fer el Saturn V al programa Apollo, realment com després ell mateix va confessar, aquelles immenses màquines eren per arribar a Mart. Els èxits recollits llavors per la NASA en la carrera espacial contra la Unió Soviètica, així donaven a entendre que passaria i l’home es va preparar per arribar al planeta vermell. Però la conquesta de l’espai va tenir un punt crític d’inflexió. El president Nixon que no era gens amant del espai ni de les grans fortunes que costaven els programes, va suspendre el programa a Mart i només va deixar investigar en un programa inferior i molt més barat: el Space Shuttle conegut com a transbordador espacial.
Von Braun va morir de càncer i mai va veure complir el seu somni. El transbordador parcialment reutilitzable, va servir no només per portar tripulants en òrbita a la Terra sinó que es va utilitzar per transportar la càrrega per a la construcció d’estacions orbitals fixes al voltant de la Terra. Però estem parlant d’òrbites al voltant del nostre planeta a només 450 km d’altitud. El que vol dir que tots el programes espacials van patir una aturada i un retard de 40 anys. El gran repte espacial del sapiens modern s’havia quedat a la Lluna.
Afortunadament el programa ha tornat a activar-se i abans del 2025 l’home desembarcarà a Mart. D’haver-nos aturat aquí, l’evolució humana hauria anat cap enrere en la seva evolució, mentre que el nostre futur, està aquí. En l’Univers.

-PMM4 joanet, aquí Control de Houston.
-Control de Houston, aqui joanet a l’escolta.
-PMM4 Joanet aquí Houston. Permís concedit. Ja pots desembarcar.

A la dreta de l’escotilla hi ha un polsador vermell que acciona l’obertura automàtica. La nau no està pressuritzada pel que no hi ha diferències de pressió ni d’atmosfera amb l’exterior. Quan l’escotilla s’obre ja dóna directament a l’exterior.
Acciono el polsador.
Res. No s’obre.
Espero una mica abans de tornar a prémer.
Segur que en l’aterratge els retro propulsors han aixecat molta pols i han bloquejat una mica el pany electromagnètic.

Torno a intentar-ho al temps que procuro no posar-me nerviós.
Res. Tampoc s’obre.
Si demano instruccions a la NASA, m’hauré d’esperar altres 14 minuts. Potser em fan avortar la sortida i em tenen tancat aquí un altre sol. Accionaré l’obertura manual i així no consumiré tanta energia.
Mentre es mantingui una conversa fluïda amb el control de Houston sense deixar espais en silenci, es pot parlar contínuament com en un telèfon normal. Si per contra, deixes més de 30 segons sense parlar, cal esperar els maleïts 14 minuts per reprendre la conversa.
Abans d’obrir l’escotilla encallada, provo una altra vegada amb l’obridor elèctric i res de res.
Procedeixo doncs amb l’obertura manual. Evidentment el sistema elèctric no aconsegueix obrir perquè està realment encallada. El meu braç metàl·lic té molta força i al cap d’un petit forcejament, l’escotilla s’obre.
Per poder sortir cal aixecar-la cap amunt i després lliscar una rampa que hi ha amagada sota les meves rodes per poder baixar. Utilitzo el sistema elèctric i l’escotilla afortunadament puja.
Davant meu està la meva primera visió de Mart. A tots dos costats hi puc veure uns turons. El sol, a l’esquena de la nau, està encara molt baix a l’horitzó i les ombres són molt allargades.

Molt tímidament i amb molta precaució, vaig sortint a poc a poc de l’interior de la nau. Primer el cap. Després les primeres rodes que, fent una pausa, desplego el meu braç esquerre que estava plegat darrere meu.
Ja he baixat gairebé tota la rampa i les meves rodes davanteres, dissenyades per poder moure’m bé sobre la sorra, ja donen suport a la duna. A poc a poc ja he anat sortint de la rampa. Ara vaig una mica cap endavant on no hi ha sorra i em disposo a mirar el paisatge amb tranquil·litat.
He vist tantes fotos i tants vídeos de Mart que tinc la sensació que el que estic veient, no és la primera vegada que ho veig.
Però estic molt emocionat. En la meva vida hauria arribat imaginar que jo podria estar aquí, contemplant aquest paisatge àrid i oxidat tan ple i tan buit a la vegada. I sense bufanda -penso- per donar-me a mi mateix una mica de bon humor. Estic a -74 °C!

Encara que és curiós però el paisatge no transmet cap sensació de fred. És més, com que no sento en el meu cos gens de fred, em transmet tot el contrari: calor sufocant.
El meu cap  gira 360º molt lentament per apreciar aquesta primera visió panoràmica com les que envia a la Terra el rover Curiosity. La d’un paisatge totalment rocós, interromput per la silueta en contrallum de la nau i amb un sol naixent somort que endevino més petit del que podem observar a la Terra. El miro de front i no em sento enlluernat, després miro cap al cel i no hi ha estrelles. Hi ha núvols de gel allargats que semblen cirrus i el cel, sense gens de blau, recorda la calitja del cel canari quan bufen vents saharians.

Ara em vindria de gust recórrer tota aquest vessant pedregos que tinc davant meu i arribar fins a aquells turons que hi ha al fons. M’agradaria però ho tinc totalment prohibit. He d’ajustar-me estrictament a tot el programa establert on cada dia i progressivament, me n’aniré separant més de la nau. També he de fer bastants treballs relacionats amb la geologia del planeta. El dia és llarg i hi haurà temps per a tot.
Torno a mirar amb 360º tot el paisatge que m’envolta, aquest cop molt més lentament. He de familiaritzar-me amb tota l’orografia circumdant per planificar les meves sortides de la nau. A més totes aquestes visions queden gravades en un vídeo per examinar-les posteriorment dins de la nau, on la vista a l’exterior és pràcticament inexistent.

Mentre observo el meu voltant, m’envaeix una agradable sensació de pau i tranquil·litat.

-PMM4 joanet, aquí Control de Houston.
-Control de Houston, aqui joanet a l’escolta. Estic fora la nau, contemplant el paisatge
-PMM4 Joanet aquí Houston. Entesos, tots et felicitem des del control. Per cert, has obert l’escotilla manualment i no ens ho has comunicat. Com així? Algun problema?
Sabia que em cridarien l’atenció perquè m’havien advertit moltes vegades, que jo no havia de prendre mai cap decisió a menys que no es tractés d’una emergència.
-Control de Houston aquí joanet. Cap problema, només molta sorra en els tancaments. Ja està solucionat. No vaig voler consumir molta energia i estava ansiós per sortir de la nau.
Joanet, aquí control de Houston. Entès. Comunica-ho la pròxima vegada.

Tags: FICCIONS

Entrades similars