Un cop passada l’eufòria del primer dia, van començar a sorgir els primers problemes. La meva dona Joana, mentre tot estava dins de les remotes probabilitats, mai em va dir res perquè jo m’ho estava passant molt bé i era evident que no m’anaven a seleccionar. Tot doncs, no passaria d’un entretingut viatge a Suïssa fent aquelles coses ‘que a mi m’agraden’ però, un cop vaig rebre la notificació d’haver estat seleccionat per a la missió, es va posar totalment en contra del projecte i que jo acceptés tirar endavant. Aquella desgavellada idea no tenia bona pinta, no m’havien explicat tota la veritat i segur que hi havia molts més riscos dels que m’havien dit. No importava que jo no pugés a cap coet i fora llançat a l’espai. La idea no era bona ni per a mi, ni per a ella ni per a la família.
Per part del projecte PMM, la notícia de la meva selecció anava acompanyada d’un voluminós arxiu pdf de moltes pàgines, a manera de contracte, que vaig rebre per internet i que m’aconsellaven llegir detalladament al costat del meu advocat, per a tal de procedir a la meva acceptació i signatura de totes les clàusules en el temps més breu possible, a causa que el timing era realment molt atapeït. El contracte contemplava el cobrament per la meva part de 80.000 euros a la signatura del contracte, més 144.500 euros al final de la missió, un cop el PMM-4 tornés a la Terra. També hi havia una assegurança de vida. Tot plegat no era una quantitat de diners exagerada però tenint en compte l’experiència que anava a viure i que un astronauta de la NASA guanya uns 145.560 U$ anuals, em va semblar més que raonable, fins i tot em va semblar un regal extra.
Junt amb el contracte, també hi havia una clàusula que l’havia de signar la Joana. Aquesta clàusula indicava que tant en l’hipotètic cas que jo patís un infart i morís, així també com si per causa d’una fallada o error per part de RBP o de la NASA, la Joana en primera instància, no podria reclamar cap tipus d’indemnització extra. La indemnització a la qual tindria dret seria, l’estipulada per a cada cas, en l’assegurança de vida adjunta.
El contracte no només contemplava quins eren els meus drets, sinó que també m’indicava quins eren els meus deures. La clàusula més cridanera era sens dubte la que m’obligava a tornar íntegrament el primer pagament rebut, més una indemnització de 300.000 dòlars si jo renunciava a la missió, en un termini dins de les 48 hores abans del llançament del coet que havia de portar el meu cervell clònic a Mart. El meu advocat va aconseguir modificar aquest punt perquè no hi hagués ni devolució ni indemnització per part meva, si la renúncia a la missió es degués a estrictes motius de salut.
La Joana m’insistia que no signés cap contracte i que m’oblidés d’aquella aventura. Em volia convèncer que el meu cor no estava a l’altura de les circumstàncies i que la millor decisió era viure tranquil·lament els anys que ens quedaven de vida.
Va ser una situació realment desconcertant per a mi perquè no hi havia manera de fer-li comprendre que tot el muntatge organitzat, només duraria un mes i escaig i que després la nostra vida seguiria igual, és més, era un projecte secret que no em proporcionaria cap mena de popularitat. Però era justament aquell secretisme de la missió el que li donava més mala espina.
Va arribar a fer-me dubtar de la meva decisió, ja que fins i tot, potser ella tenia raó i era el meu obstinat egoisme el no em deixava veure la realitat d’aquell embolic.
Van ser uns dies de molta angoixa, amb llargues converses diàries sobre el tema. Vaig tenir fins i tot de demanar una pròrroga de 48 hores més, en el ja atapeït calendari, per a signar tot el contracte. Finalment i de molt mala gana, la Joana va acceptar desbloquejar la seva posició i donar el consentiment a la aventura, no sense abans haver hagut de prometre-li diverses condicions personals al final de la missió, en el meu virtual retorn de Mart.
El 3 d’abril de 2017 les 03:05 GMT, impulsat per un coet Atlas V, es va enlairar amb èxit des del Complex de Llançament Espacial 41 a l’Estació de la Força Aèria de Cabo Cañaveral, al Centre espacial Kennedy, la nau PMM-4 que transportava el cíborg amb un clònic d’una part del meu cervell abord, en direcció al planeta Mart en un viatge de 711 milions de quilòmetres i 11 mesos de durada.
A la costa del Carib de la península de Florida, a l’altura de la famosa ciutat d’Orlando, s’estén l’anomenada Costa Espacial.
Des de Titusville fins Palm Bay, passant per Melbourne Beach i Cocoa Beach, hi ha el lloc que dóna el seu nom a aquesta costa: Cabo Cañaveral.
Ocupat per una base militar, Cabo Cañaveral ha assumit un paper protagonista per a milers de persones que durant dècades s’han acostat a aquesta zona per ser testimonis dels llançaments dels diversos programes de vols espacials.
El 2011, i després de diversos fracassos, la NASA va decidir tancar els seus programes espacials i la zona va caure en un període d’oblit. El turisme va tornar a mirar cap a les seves platges, d’ambient familiar, però que no podien competir amb les localitats properes més famoses com Palm Beach, Fort Lauderdale o Miami Beach.
El negoci semblava haver-se anat a norris, però la NASA va ampliar la seva activitat de llançaments espacials cap a altres mercats, dedicant la base de Port Cañaveral, el Centre Espacial Kennedy, al llançament de coets privats, satèl·lits i diversos programes mixtos de governs i empreses privades.
El resultat ha estat que ara hi ha molts més llançaments que en la època daurada del centre: uns 30 llançaments hi van haber al 2016. El que passa, és que ara els llançaments de satèl·lits no tenen tanta premsa ni aixequen tanta expectació en el públic. Més que res per falta d’informació. I aquesta manca d’informació va molt bé a la NASA per mantenir el secret de determinades missions.
El temps d’un viatge a Mart depèn de factors com la posició de la Terra respecte al planeta vermell al moment de llançament així com la tecnologia d’impuls que s’utilitza per arribar-hi amb una nau espacial. Mart és el segon planeta més proper a la Terra, després de Venus, però la distància entre els dos planetes varia constantment a mesura que viatgen en la seva òrbita al voltant del sol. La màxima aproximació dels dos planetes es va produir el 2003, quan es van situar a 56 milions de quilòmetres de distància.
En el cas de la nau PMM-4, la distància amb Mart en el moment del llançament, era de 711 milions de quilòmetres. Lògicament amb els càlculs, no es pot mesurar la distància entre els dos planetes com una línia recta. Viatjar a través de la ruta més curta suposaria moltes vegades haver de passar directament a través del Sol, mentre que la nau espacial ha necessàriament de moure’s en òrbita al voltant de la nostra estrella.
Durant aquests 11 mesos que durarà el viatge a Mart, l’ordinador que hi ha a bord de la nau, continuarà rebent i emmagatzemant informació de parts determinades del meu cervell. Vull aclarir que encara que fins ara m’he referit sempre com el clon del meu cervell, en realitat no és així. Avui dia, per molt avançats que estiguem en l’àrea de la clonació cerebral, és impossible per motius d’espai i sobretot de potència, ficar la còpia d’un cervell humà sencer, dins d’un ordinador. Fins ara només s’ha aconseguit clonar parts completes del cervell executant el RoadRunner d’IBM, actualment el supercomputador més potent del món.
A més, també hi ha limitacions en la potència. El cervell humà consumeix en general uns 20 W de potència, mentre que un supercomputador necessita 1 MW perquè funcioni , o sigui un milló de vegades més.
Intentaré explicar de la manera el més senzilla possible doncs, com funciona la comunicació entre la meva ment i la ment del ciborg que viatja a bord de la nau. M’ho han explicat moltes vegades i crec haver entès el concepte en general, però també hi ha moltes llacunes i buits de caràcter científic que encara no aconsegueixo entendre, per la qual cosa no em queda més remei que pensar que s’està actuant de bona fe amb la meva ment i només s’utilitzarà com a comunicació funcional directa i no invasiva com ara puguin ser les meves emocions i els meus sentiments.
A bord de la nau CMM-4 hi ha dos elements importants, veritables obres mestres de la neurociència: un ordinador base d’alt rendiment que treballa amb Tecnologia Hologràfica Neural (HNeT), que conté un clònic de la meva escorça visual i que representa només una petita part del cervell humà i malgrat la seva gran complexitat, està composta per centenars de milions de “blocs” que es van repetint, el que és una cosa que s’adapta molt bé al poder de computació del HNeT. Gràcies a la cartografia cerebral que té per objecte identificar les àrees funcionals de la nostra ment, també posseeix un clònic del meu sistema motriu, concretament de les extremitats superiors, preparat per a la manipulació. Tot aquest conjunt, no és un sistema d’Intel·ligència Artificial (IA) perquè no pot prendre cap tipus de decisió unilateralment. És, perquè s’entengui, un poderós ordinador que actua com un interface, ja que les decisions les pren el meu cervell, aquí a la Terra.
L’altre element important és el robot de bord, al qual jo m’he encapritxat en dir-li ciborg però no ho és. Un ciborg o cyborg, de l’acrònim anglès cyber (cibernètic) i org (orgànic) és una criatura composta d’elements orgànics i dispositius cibernètics, o sigui un sistema home-màquina on part dels seus òrgans han estat substituïts per aparells mecànics. Per exemple, una persona a qui se li hagi implantat un marcapassos podria considerar-se un ciborg, ja que seria incapaç de sobreviure sense aquest component mecànic. Doncs bé, el robot que fa un metre d’alt, té un bon capgròs, dos braços biònics amb les seves mans de cinc dits cadascuna i la mateixa mobilitat i destresa que les humanes, no és un ciborg sinó un robot sense cames. En el seu lloc, l’han assegut sobre sis rodes independents que li donen una gran mobilitat dins de l’entorn marcià.
El més interessant del robot és que abans de res, ell serà el meu doble a la superfície de Mart. Jo veuré a través dels seus ulls i agafaré pedretes o marcianets amb les seves sofisticades mans. Posseeix un interessant cervell que està format per una xarxa de neurones artificials (denominades RNA o en anglès ANN) que són un paradigma d’aprenentatge i processament automàtic inspirat en la forma en què funciona el sistema nerviós biològic. Es tracta d’un sistema d’interconnexió de neurones que col·laboren entre si per produir un estímul de sortida. Aquesta xarxa de neurones s’ocupa bàsicament del sentit de la vista. A la part frontal del cap del robot hi ha situades dues càmeres que més que càmeres jo diria directament ulls. Són uns òrgans de visió que reprodueixen bàsicament la funció d’un ull orgànic. Detecten la llum i la converteixen en impulsos electroquímics que viatgen a través de neurones RNA. També regulen la seva intensitat a través d’un diafragma (iris), i enfoquen l’objectiu gràcies a una estructura ajustable de lents (cristal·lí). Estan separats l’un de l’altre per poder obtenir visió en 3D. O sigui que tindré una visió de jovenet a la qual ja no estic acostumat, ja que aquests ulls no tindran ni la miopia ni l’astigmatisme que porto arrossegant des de fa anys.
Tots aquests impulsos els processarà l’ordinador d’alt rendiment (HNeT) que romandrà sempre a bord de la nau i que, un cop codificats convenientment me’ls enviarà a mi, que rebré les imatges al meu cervell i executaré mentalment l’acció que procedeixi des de la terra. Tota l’energia necessària perquè funcionin tots els elements s’obtindrà d’un potent Generador termoelèctric de Radioisòtops (RTG).
Un cop establerta la nau en l’òrbita de Mart, la PMM4 se separarà del mòdul principal que l’ha portat fins allà i iniciarà el seu descens per entrar a la feble atmosfera del planeta per aterrar al cràter Eberswalde amb els seus propis motors.
Mentrestant, el mòdul principal romandrà en òrbita fins al final de la missió, quan la PMM4 s’enlairarà de la superfície de Mart i s’acoblarà de nou a ella, moment en què finalitzarà la meva participació en la missió. El meu cervell serà desconnectat de joanet mentre que la PMM4 acoblada al mòdul principal iniciarà el seu llarg retorn a la Terra.
És fàcil d’imaginar que si la nau té un pèssim aterratge sobre la superfície de Mart, tot l’embull s’anirà a norris. Només que un dels dos elements bàsics es trenqui i no funcioni, s’ha acabat la missió.
Com s’ha vist, no hi ha cíborgs ni la clonació sencera d’un cervell, però gairebé.
