El Mariano

A la clínica Sant Jordi de Sant Andreu un 28 de desembre, dia dels innocents, naixia el Mariano. Cinc dies abans, ho havia fet jo i en la mateixa clínica. La mare del Mariano i la meva doncs, es van conèixer per la idèntica circumstància i mentre ens donaven la mamella, es van dir que segurament també ens faríem amics.
I així va ser, el Mariano i el Joanet o el Joanet i el Mariano es van fer amics des de molt petitets.
A ell el van portar al col·legi ‘dels Padres’ de Sant Andreu i a mi als hermanos de La Salle, però si fa o no fot, és el mateix disbarat d’aquells temps, on l’alternativa a l’escola pública, era només la dels capellans o les monges. L’escola pública estava socialment molt mal considerada, mentre que a la religiosa, tenies un altíssim percentatge de possibilitats de patir algun episodi pedòfil o, com a mínim, que et toquessin alguna vegada el cul. A les monges potser no passava el mateix però pel que he vist, tenien comportaments molt perversos.
Encara que anàvem a escoles diferents, vam tenir molt contacte durant la nostra infància ja que ell vivia al carrer Llenguadoc i jo al carrer de Coroleu de Sant Andreu, molt a prop un de l’altre.
El Mariano ha estat sempre de caràcter tranquil, pacífic i tímid. També molt conservador, és a dir l’altra cara de la moneda pel que fa a mi. Hem estat molt diferents tot i així, ens hem complementat i mai hem tingut una discussió per res. Els seus pares fabricaven el lleixiu ‘La Cuna‘ en un local del carrer del Montsec al què nosaltres li dèiem la fàbrica. Era el nostre centre d’operacions i també on poder escapolir-nos. Hi havia uns grans dipòsits amb clor i una gran bassa d’un parell de metres de profunditat, amb lleixiu viu. Ara, quan penso que per accedir al nostre amagatall que estava a la part alta d’un cobert, havíem de recórrer per la vora de la piscina plena de lleixiu i amb l’esquena contra la paret, per un espai no més ample d’un pam, se’m posa la pell de gallina, del que per sort, mai va succeir. A més, amb les hores que passàvem allà, respirant aquella atmosfera de clor, no entenc com vam poder no emmalaltir, però ja se sap, eren els temps del clor, la sosa càustica, el plom, l’amiant, els sostres d’uralita i encara seguim tots vius.
A l’escola apreníem a llegir, a escriure, a sumar i restar però, al carrer de llavors, apreníem a viure i apreníem també les arts de la supervivència. Als barris com el de Sant Andreu, si sorties dels carrers més transitats, la resta el formaven carrers i carrerons on no passava mai un automòbil. Les nostres joguines s’havien d’adaptar als nostres jocs i a les nostres lleis del carrer. Per això, amb el joc de bales demostràvem destresa, amb els dards que clavàvem a les portes de les cases, demostràvem punteria. Amb el patinet fet amb coixinets d’esferes, habilitat i experiència i amb els tiradors i les pistoles de ganxos, valor.
Als carrers també existien rivalitats entre grups. Per això hi havien carrers als quals evitàvem passar llevat que volguéssim rebre una pedrada.
I no érem uns brètols inadaptats, és que llavors, el carrer era així. Sobretot en la realitat d’aquelles barriades barcelonines. Ara els nens tenen habitacions amb muntanyes de joguines sofisticades, perquè ho veig en els meus néts. Llavors hi havia unes joguines clàssiques que eren sempre les mateixes i no per això menys desitjades. La pilota de futbol era la més genèrica, després havien els cotxes, vaixells i avions de llautó o plàstic. Li seguien les construccions de fusta, el Meccano i el rei, que era el tren elèctric, per cert molt avorrit (l’excalèxtric encara no existia).
I ja en un altre nivell, el cotxe de pedals i la bicicleta.
Això si, les nenes ho tenien molt pitjor. Elles tenien la nina petita, la nina mitjana i la nina gran i també el ninu. En un altre nivell la cuineta i en un altre molt difícil, també la bicicleta.
Quan va néixer el Xavier, el meu germà petit amb deu anys menys que jo, la meva mare condicionava la meva esbojarrada sortida al carrer quan tornava del cole, a què abans, dormís al germanet al bressol.
Eren moments d’angoixa i que el Mariano compartia amb mi, mentre amb l’habitació a les fosques, movíem en vaivé el bressol amb rodetes, esperant que el nadó s’adormís d’una punyetera vegada i poder sortir disparats al carrer.
Al carrer formàvem un grup bastant reduït perquè a part del Mariano i jo, hi havia el Jaume, fill del sastre i aquest sí que era un autèntic perill, Jesús un xaval grassonet i bon patinador i l’Andrés un nen que sempre es va quedar de mida petita.
Primer va arribar l’època dels patinets ‘home made‘. No hi havia molta tecnologia en ells però necessitaves una mica de traça de fuster, unes eines mínimes i la matèria primera: un tauló de fusta, un parell de bons coixinets d’esferes, armelles, caragols i una vareta de ferro per a la direcció. Primer construir-los i després provar-los era una autèntica gaudida. Perquè el patinet llisqués de pressa i suau, era fonamental que el carrer estigués asfaltat i en aquells temps abundaven més els carrers empedrats, que feien impossible la seva utilització.
Els provàvem doncs en un carrer amb una bona pendent on ens permetia agafar una gran velocitat i encara sort que al carrer perpendicular que creuava, no va passar mai un cotxe ni una moto i, si va passar no ho recordo, perquè crec sincerament que era l’època del miracle. Ni el Mariano ni jo varem mai morir esclafats per una Vespa o un camió de les escombraries. Encara que també els vam posar frens als patinets, amb una tira de cuir i un tac de fusta al coixinet del darrere.

patinet
El patinet de coixinets

Després va arribar l’època dels patins en els peus, amb els consegüents genolls i colzes plens de rascades, talls, esgarrapades i nafres, però era divertit. Ens passàvem el dia patinant pels carrers de Sant Andreu, fent veritables piruetes amb ells i que no ens trèiem, ni per anar al wàter. També va arribar l’època pirotècnica on qualsevol cosa que esclatés i llancés pels aires qualsevol altra cosa, era emocionant. A la drogueria, que et venien de tot, dèiem que era per fer experiments que havíem après al cole, compràvem sofre i clorat de potassa. Barrejats al cinquanta per cent, fèiem una petita pica de la barreja a terra, del carrer, és clar. Posàvem una pedra plana al damunt i fotíem un cop sec amb el taló. L’explosió que produïa era realment important, tot i que calia ser prudent amb la pica perquè una sobredosi significava que et podia volar també el peu. Ho sabíem perquè en alguna ocasió, ens vam quedar sense sabata. Si a aquesta senzilla mescla li afegies carbó en pols, també obteníem la pólvora. Amb aquella abundant pólvora, ficada dins d’ampolles o canonades, aconseguíem fabricar autèntiques bombes casolanes, o millor dit de carrer, amb les què aconseguíem espantar a tot el veïnat.
Un bon o mal dia, el Mariano i jo vàrem decidir fabricar nitroglicerina. El droguer que ja ens coneixia, no va posar cap impediment de vendre a dos xavals de deu anys, un flascó d’àcid nítric i un altre d’àcid sulfúric. Com aquell droguer de poques preguntes, no disposava de glicerina, li vaig dir al Mariano que seguíssim endavant amb l’experiment, ja que a casa meva hi havia vist una ampolleta de glicerina que tenia la meva mare. En un filtre de paper d’una cafetera vam fer la mortífera barreja, que per cert va provocar uns vapors bastant tòxics en barrejar els dos perillosos àcids. A hores d’ara que estic escrivint, crec que si la nitroglicerina no va sortir bé, perquè no va explotar mentre la fabricàvem, ni després, no va ser culpa de les proporcions de la mescla. Crec que la culpa va ser de l’Àngel de la Guarda, que una vegada mes, va evitar que l’experiment no acabés en una tragèdia. Llavors el tema terrorisme no estava tan evolucionat com avui dia i vam tenir sort que no es presentés a casa meva un grup d’assalt antiterrorista.
La revetlla de Sant Joan era l’èxtasi total, no només pels petards, sinó per aquelles bombes experimentals. Des de setmanes abans, la colla del carrer, el Mariano i jo trucàvem porta per porta a tots els veïns del carrer perquè ens donessin ‘llenya’ per al foc de Sant Joan. Els veïns encantats, treien tota la merda acumulada durant un any i ens la lliuraven per fer el foc. Allà hi havia de tot, des d’armaris fins somiers de llits de matrimoni. Nosaltres com a autèntics drapaires, traslladàvem tota aquella porqueria de fusta fins a un carrer del costat. El foc es feia a la cantonada del carrer de Coroleu amb el carrer Neopàtria. No podíem posar tota la ‘llenya’ perquè passava un camió de la guàrdia urbana requisant tota aquella quantitat de fusta que pogués ocasionar un foc massa gran i per tant perillós. Un cop passat el camió fèiem un autèntic castell de mobles vells i l’enceníem corra cuita encara que fos abans de l’hora, no fos cas que tornés el camió de la urbana a fotre’ns la fusta.
Vam veure sortir les rates mig intoxicades de les clavegueres del carrer, perquè un veí que tenia una botiga de licors, ens donava una quantitat molt gran de palla, ja que abans les ampolles de cava, venien embolicades en una funda feta de palla. Palla que ficàvem a pressió en les clavegueres del carrer i després li calàvem foc.
El pare del Mariano, que suposo era molt de dretes, tenia un uniforme militar a casa seva, un sabre, una pistola del nou llarg i una altra pistola molt petita, de defensa personal (va dir el Mariano) i que només disparava una bala, així com diverses escopetes de caça, en definitiva, un autèntic arsenal. Amb la nou llarg, al passadís de casa seva i en absència dels seus pares, vam fer una prova de tir, disparant a un gruix tauló de fusta, recolzat a una cadira del menjador, amb la tapa d’una olla i una manta plegada, que protegia la cadira en el lloc de l’impacte.
L’única bala que vàrem disparar ho va perforar tot, tauló, manta i tapadora d’olla incrustant-se naturalment a la cadira, la qual vam haver de restaurar a corre-cuita, abans que arribessin els seus pares. Amb la pistoleta petita en cambi, vam poder fer més trets al terrat de casa meva.
Quan la televisió va arribar al país, la meva mare, sempre molt anticipada, va comprar una Marconi: un enorme calaix de fusta amb una pantalla gairebé rodona al centre. Els diumenges, després de dinar, era el moment de passar-nos la tarda sencera veient aquella borrosa televisió en blanc i negre, per desintoxicar-nos una mica, de tanta dosi de carrer. La tele amb l’infumable Matilde, Perico i Periquín de els titelles de Herta Frankel, la compartíem amb els meus cosins, l’Àngels i en Quimet que vivien al pis de sota. Els titelles eren terribles però després, començava la peli. Abans però, calia deslliurar-se del Jaume, el fill del sastre perquè no ho suportàvem i no hi havia manera de treure-se’l de sobre. Era com una mosca collonera. Li demanàvem a la meva mare que, quan el tal Jaume truqués a la porta per venir a veure la tele amb nosaltres, li digués que no hi érem, que havíem anat a jugar al carrer. A vegades funcionava i a vegades no, perquè el tal Jaume que era un tipus amb molta cara, li deia a la meva mare que igualment es quedava a veure la tele i així ens esperaria. Dins de les barbaritats que cometíem els nens de llavors, el Jaume aquest, tenia un punt de maldat i perversió que al Mariano i a mi no ens agradava gens i fins i tot temíem, per això sempre intentàvem deslliurar-nos de la seva companyia.
També vam passar l’època dels invents, construint artefactes molt variats, des de reinventar la màquina de vapor fins als coets que no aconseguíem posar en òrbita, que sens dubte no era per falta de traça sinó de tecnologia. També vam passar l’època de l’electricitat transformant electroimants de vells timbres o dissenyant estranys circuits elèctrics que feien saltar els ploms constantment. I de l’electricitat a la electrònica, construint dins les de caixes de puros, primer ràdios de galena i després, amb detector de germani més evolucionats. Era una creativitat desfrenada.
Un cop superada l’etapa de la infància i aconseguint sobreviure-la miraculosament, va arribar la pubertat. Els grans d’acne que mai li van sortir al Mariano, em van sortir tots a mi. Eren els temps dels descobriments corporals. Eren els temps de posar-se els pantalons llargs i fumar algun cigarret d’amagat perquè mai vam saber el que era un porro. La bonica veu de nen venia reemplaçada per un distorsionat doble bemoll sense gens de gràcia. Eren els temps de fixar-se en les noies i fer-lis monades per cridar la seva atenció.
Vam conèixer a un nou grup d’amics que vivien en una altra zona del barri i els diumenges organitzaven els famosos ‘guateques’ que nosaltres dèiem festes particulars, amb beguda, tocadiscs i, el que era més important, amb noies.
Els guateques o millor dit festes, les organitzava el Joan Ramon en un local d’una cotilleria a la plaça del mercat, era un autèntic fanàtic del Dúo Dinámico que en aquella època del seu màxim esplendor, a mi ja em repugnaven.
Mentre a les noies els agradava ballar el twist i el rock, a nosaltres ens agradaven els lents per poder ‘arrambar’ a la nostra parella de ball. Precisament ballant i arrambant al mateix temps, amb les músiques lentes d’aquestes festetes, va ser on vam patir per primera vegada el que és deia un ‘mal d’ous’.
El Mariano que en aquest assumpte de faldilles era bastant tímid, li costava molt arrencar a ballar, el problema era que això les noies ho detectaven i quan ja s’havia decidit, llavors li donaven carabassa. No obstant això i malgrat la seva timidesa, també va aconseguir notables avenços en l’art de festejar els diumenges a la tarda.
Llavors era moda, almenys a la plaça del mercat de Sant Andreu, portar les faldilles emmidonades i els sostenidors dues talles més grans, amb les cassoles molt rígides i farcides, pel que imagino petits pits d’aquelles nenes teenagers.  Això, més la gran quantitat de laca que es posaven en els crepats cabells, feia que en lloc d’arrambar un cos suau i tovet, acabaves arrambant un cos totalment encartonat.
A l’hora de beure, hi havia una picardia. Fèiem cubalibres (no cubatas) i encara que generalment les nenes et demanaven que no els hi poséssim massa rom en el seu got, nosaltres ja teníem la nostra cocacola ‘trucada’ en el gel, ja que abans de la festa i amb cura de no deformar el tap, obríem l’ampolla de la qual tiràvem la meitat de refresc, per tornar-la a omplir amb rom. Després tapàvem bé l’ampolla i la deixàvem ‘preparadeta’ damunt del gel.
Per fer honor a la veritat, no recordo que aquest excés d’alcohol afegit, fes que cap noia es llancés en els nostres braços, màxim, algun que altre mareig i sortida al carrer perquè els hi toqués l’aire i si calia, descanviar també la pela.
Van transcórrer els anys i com a bon conservador i metòdic, el Mariano es va dedicar a estudiar intensament medicina, mentre que jo em vaig ficar al món de la faràndula i la publicitat. El pare del Mariano tenia una habitació despatx de la qual ell es va apropiar, per ser el lloc més apropiat de la casa per estudiar. Era una habitació fosca que feia olor de mobles i llibres vells. Assegut en una antiga cadira de fusta es posava el Mariano amb els colzes a la taula, on hi havia una bola del mon, i el cap recolzat a les mans, mirant al llibre obert il·luminat per un llum flexible. Aquesta va ser la imatge del Mariano durant diversos anys en què jo l’anava a visitar. Visites d’amic unes vegades i visites interessades altres, perquè el Mariano s’havia convertit en el meu prestador i financer.
Jo patia de tant en tant, èpoques d’inestabilitat econòmica i que el Mariano, dedicat només a l’estudi, sense sortir ni gastar una sola pela, tenia sempre uns quants duros per poder prestar.
-Quan necessites?- em deia, mentre obria el calaix de la taula del despatx i treia una caixeta de llautó amb una llibreta.
Eren òbviament quantitats que avui dia fan riure, però era la típica imatge del prestamista: la poca llum, el despatx i l’olor de florit d’antiquari. Jo, xerraire ja d’ofici, li explicava mil històries relacionades amb la destinació d’aquells diners, mentre ell impassible, com un autèntic sefardita, anotava curosament la quantitat en la llibreteta.
Mai em va negar una quantitat, ja que jo sempre li vaig tornar els petits préstecs. Com també és cert, que ell mai em va cobrar interessos per les quantitats que em deixava.
Els anys van passar i el Mariano en acabar la carrera, va muntar un consultori de dentista al centre de Barcelona i seguint amb el que feia tothom, es va casar. Jo seguint el meu destí de publicitari i durant el meu periple internacional, vaig estar set anys i mig absent del meu país. Al meu retorn, vam tornar a entrar en contacte. Ell ja no viu a Sant Andreu ni jo tampoc, encara que actualment, tornem a viure molt a prop l’un de l’altre.

Ara i des de fa molts anys, el Mariano és el meu dentista personal i gràcies a ell, als meus 68 anys, encara conservo la meva dentadura que la veritat, no tenia un bon futur. El Mariano me la cuida i no m’ha cobrat mai un duro per la visita. Jo per la meva banda, he procurat correspondre amb el seu detall d’amic. Els dos tenim els cabells ben blancs. Mentre jo en la meva vellesa he engreixat, el Mariano s’ha quedat primet i delicat, com era de petit.
Tots els dimecres juguem a golf però fem només nou forats, no fos cas que ens anem a estressar.
De vegades, durant el trajecte cap el camp en el cotxe, recordem anècdotes de aquella llunyana infància.

 

En aquest post només he pretès fer un petit escrit d'homenatge a la llarga amistat que subsisteix entre Mariano i jo. 
L'enorme quantitat d'anècdotes, històries i bretolades fetes en aquella meravellosa època infantil,
no haguessin cabut ni en deu posts.