Entre dos mars

Des que va acabar el post del meu tercer mar fins a l’inici del que considero que va ser el meu quart mar, m’he adonat quan ho anava a escriure, que van passar vint-i-set anys i he pensat que és un parèntesi massa llarg per justificar el pas d’un mar a l’altre. Per això se m’ha ocorregut fer un post intermedi anomenat entre dos mars.

Aquest període de la meva vida que va des que vaig arribar a Milano procedent del Brasil fins al meu posterior retorn i la ubicació definitiva a Barcelona, és prou ampli com per poder-lo simplificar dividint-lo en tres etapes.

1 Milano.

Si al dia d’avui he de fer una valoració de tots els capítols de la meva vida, amb mar o sense, dic rotundament, que el període que recordo més interessant i feliç de la meva vida, van ser els cinc anys que vaig viure a Itàlia. I ho dic per la feina, els bons amics, l’ambient i l’enriquiment personal que vaig tenir mentre vaig viure en aquell país. Ho tinc molt clar.

No entraré en molts detalls per no acabar havent escrit les meves memòries, però tinc una imatge molt nítida que conservo en els meus records de quina va ser la primera sensació que vaig tenir el primer dia que vaig aterrar a Milano, acabat d’arribar de l’aeroport de Malpensa i havent deixat les maletes en un hotelet de la Piazza Castello. Vaig sortir al carrer a passejar i a prendre contacte de la que seria la meva ciutat en els propers anys. És evident que em sentia emocionat i vaig caminar tot el dia pels carrers i avingudes del centre, les galeries Vittorio Emanuele, el Duomo, Via Montenapoleone… fins que, recordo em vaig aturar davant d’un aparador dels magatzems La Rinascente, on hi havia un mirall i en el què em vaig veure reflectit. Si, era jo. I de sobte, vaig tenir un sentiment de profonda vergonya, de mi mateix.
El meu cabell sempre ha estat arrissat i portava una gran cabellera que semblava afro. Una enorme barba negra de patriarca. Prim, molt prim amb una camisa tropical florejada i una molt cenyida jaqueta més brasilera que texana. Pantalons també semi-texans, que acabaven a baix en unes enormes campanes i el que és pitjor: unes sabates color blau cel amb unes ben gruixudes soles de goma com dues plataformes de drag queen, per cert molt de moda llavors en el Brasil.

Va ser un moment horrible. Era molt pitjor que la meva disfressa de marineret en l’època del Dédalo. Els milanesos que són italians molt europeus i molt elegants, tothom al meu voltant, anava molt ben vestit, amb roba ben dissenyada i colors molt ben conjuntats. Era l’època dels verds abrics Loden. Sembla mentida com en uns pocs segons, vaig passar de l’estètica brasilera, amb molta vergonya, a l’europea com si fos en un fulminant viatge en el túnel del temps.
Mai més em vaig tornar a posar aquella roba tan guai al país de la samba i tan extravagant a la ciutat de Leonardo da Vinci.

Amb gairebé dos anys treballant en São Paulo havia generat un dossier de les meves feines bastant interessant, però mira per on, vaig decidir que no ho presentaria a les agències en la típica carpeta ‘dossier’ sinó amb un carrusel de diapositives, sincronitzades amb un casset on en italià, comentava breument de quin tipus de treball o campanya es tractava. La veu en off italiana me la va posar un italià resident al Brasil una setmana abans que jo partís de viatge.
El projector Kodak amb carrusel pesava el seu, ja que en aquells dies, encara els feien metàl·lics. Anava col·locat a l’interior d’una voluminosa caixa de fusta lacada en negre on també s’allotjava el cassette sincronitzat.
Crec que em vaig embolicar perquè aquest conjunt audiovisual dels anys setanta era més propi de portar-lo en una furgoneta que no caminant o en el tramvia de Milano.
Però això encara no va ser el pitjor. No havia tingut en compte que tot el continent americà subministrava un corrent de 125 v, mentre que a Europa es feia en 220 v. i les clavilles dels endolls també eren diferents. Si hagués endollat l’equip directament a 220 v, hauria fet un autèntic pet i m’hagués quedat sense dossier per mostrar.

La solució no passava per una altra cosa que comprar un transformador de corrent que, com tothom sap, un transformador amb la suficient potència per suportar un projector, pesa el seu. Total que al meu modern dossier li vaig afegir encara, 3 quilets de més.
Naturalment, el desplegament electrònic de connexions, endolls i adaptadors que havia de fer a l’agència de torn que visitava a l’hora de presentar els meus treballs, era realment commovedor, sense comptar que a més havia de demanar-li als meus interlocutors, que per favor apaguessin la llum. Amb el fàcil i còmode que hagués estat portar un pràctic i senzill  dossier. En algun moment enmig d’aquelles sofertes presentacions em vaig dir: encara sort que a damunt, no anava vestit amb aquella disfressa brasilera que portava quan vaig arribar a Milano perquè hagués estat una autèntica fira ambulant.

Sigui com un firaire o sigui com sigui, la veritat és que vaig aconseguir ser fitxat com a director d’art en una agència de publicitat multinacional nord-americana, de les més importants del món i el número 1, en aquells moments, d’Itàlia. Penso que alguna cosa d’interessant van haver de veure en els meus treballs o en la meva estrafolària manera de presentar-los, dic jo.

Situat a Milano ja amb la Joana i la filla Mònica arribades del Brasil, al poc temps va néixer la nostra segona filla Verònica.

En els anys que van venir a continuació vaig poder treballar en nombrosos comptes d’importants clients internacionals. D’una banda vaig haver d’espavilar meu raquític anglès de llavors i per una altra em va permetre viatjar molt sovint per tot Europa. Era l’època daurada de la publicitat, l’època del briefing, budged, branding, target, jingle, raport, teaser, heat line … i un llarg etcètera. Les fotos i els espots els realitzàvem a Londres, on en aquella època hi havia la flor i nata de fotògrafs i realitzadors guais. Vaig tenir l’oportunitat de fer un espot amb el mateix Ridley Scott, just quan encara es dedicava a la publicitat i recentment havia acabat la seva primera pel·lícula titulada Duel (los duelistas en espanyol).

2 Volta al món

Com he dit abans, vaig tenir la sort de treballar amb marques multinacionals molt importants de gairebé la majoria dels sectors comercials. Però hi va haver un client que va ser francament especial i es tractava de Lufthansa. Gràcies a treballar per aquesta companyia aèria, els creatius i executius involucrats en el compte teníem el dret de viatjar a qualsevol punt del món amb un descompte real del 85% doncs érem considerats staff de la Lufthansa. Com es tractava d’un compte rotatiu, significava que després d’un any, passaria a un altre equip de l’agència i així successivament ja que es tractava d’un autèntic caramelet.
No m’ho vaig pensar dues vegades i aquell estiu que havia acumulat quinze dies de vacances, ja que les hores extres no te les pagaven, però les canviaven per dies vacances, aprofitant que la família preferia viatjar a Barcelona i amb poquíssim equipatge, em vaig preparar la vella il·lusió de donar una volta completa al món amb un mes.
Tenia una bona feina però això no volia dir que jo fos ric i per això, perquè el meu caprici no afectés a l’economia familiar, em vaig programar un viatge ben econòmic. El bitllet ja ho era, ara havia de controlar despeses en totes les meves escales.

L’itinerari del meu viatge comprenia: Milano, Frankfurt, Bombay, Kuala Lumpur, Singapur, Jakarta, Bali (Denpasar), tornada a Jakarta, Sidney, Los Angeles, Nova York, Frankfurt i Milà. La volta completa al planeta, aixó si, improvisant tot el que fes falta.

Evidentment va ser una experiència que mai oblidaré perquè el fet de viatjar totalment sol per aquests mons de déu, fa que es produeixin moments i situacions bastant dures i algunes fins i tot amb la por inclosa. No tot va ser avió, ja que a Bombay on vaig estar una setmana, vaig pujar a un tren super ple de passatgers i vaig viatjar al Sud fins Ratnaguiri. Dies després a Jakarta, vaig agafar un autobús i vaig recórrer tota l’illa de Java fins al port de Surabaya on un Ferri em va portar fins a l’illa de Bali. No va ser semblant a l’experiència que vaig tenir a l’autobús de Buenos Aires a São Paulo perquè crec que aquesta va ser bastant pitjor. Ja en la immensa terminal d’autobusos de Jakarta la policia em va tenir retingut una bona estona perquè el que semblava ser el cap de tots volia que li canviés tant sí com sí, el meu rellotge de polsera Longines pel seu made in Korea a piles. No sé com vaig aconseguir sortir d’aquell embolic però ho vaig aconseguir. M’esperava un viatge de dos dies amb un conductor suïcida que circulava a tota marxa -per l’esquerra, és clar- per carreteres estretes plenes de gent amb molt trànsit, a acompanyat de porcs i pollastres vius que que viatjaven dins l’autocar amb els passatgers. Ara això si, per sort, els passatgers del bus eren tots molt lletjos i molt estranys. A tot això vaig haver de sumar-li una diarrea imparable a causa del menjar super picant, a l’esmorzar, al dinar i al sopar. Els coberts inexistents, eren reemplaçats pels bonics dits de les mans.

Suposo que quan vaig estar a Bali l’illa llavors no estava turísticament tan massificada com avui dia perquè sincerament em va fascinar. La vaig recórrer tota amunt i avall en moto i la vaig trobar fantàstica. Llàstima que encara no existien els iPhone per inflar-me a fer-li fotos. La meva Asahi Pentax, a part de voluminosa i emprenyadora per portar-la, no feia res més que menjar-se els rodets, que després no sabia a on ficar.
Vaig tornar a Jakarta a un avió de la companyia Garuda doncs Lufthansa no feia aquest recorregut domèstic i vaig jurar no tornar a pujar a la meva vida en aquells caòtics i perillosos autobusos.

Continuant el meu periple, deixant enrere Indonèsia i en arribar a Austràlia em va donar la sensació de descobrir un altre món, molt més simètric, suau i on tot semblava funcionar.
La resta del llarg viatge, es va assemblar molt més a un còmode viatge turístic que a un safari desorganitzat. De nou a Milano en ple ferragosto, em vaig afartar de menjar pastasciutta al restaurant de sota de casa meva. Després vaig viatjar a Barcelona per anar a buscar a la família.

3 Gira el món i torna al born

A l’agència, per ser creatiu estranger, jo pertanyia al departament anomenat Inperpublic i això volia dir que podien enviar-me a qualsevol lloc del món on la companyia considerés necessari, d’acord amb la meva experiència professional. Un dia, al cap de gairebé cinc anys, em van trucar de direcció per dir-me que el meu moment havia arribat i comencés a preparar les maletes. Hi havia dues destinacions que precisaven cobrir amb el meu lloc, jo escolliria a quina volia ser traslladat i la companyia costejaria totes les despeses que comportava l’operació. Des del trasllat dels familiar fins als mobles, objectes i el vehicle.
Vaig preguntar de quines ciutats estaríem parlant i em van respondre:
De Kuala-Lumpur o de Barcelona.
Quan vaig arribar a casa i li vaig dir a la Joana, es evident que la decisió estava ja cantada.

Tot i que ja havia fet diversos viatges en els estius a Barcelona, set anys lluny de la meva ciutat són molts anys i d’això em vaig adonar quan vaig tornar.
Vaig tenir més problemes d’adaptació a la meva ciutat natal que els que vaig tenir a les anteriors residències.
És cert que a Espanya, havien passat moltes coses i havia patit profunds canvis. El general Franco havia mort mentre jo vivia a Milano i ara, passada ja la primera fase de la transició, el país amb un govern elegit democràticament tenia un president anomenat Adolfo Suárez i Catalunya havia recuperat la Generalitat amb el president Tarradellas al capdavant.
Però malgrat aquestes circumstàncies, la meva rentrée va ser bastant dura.
Les entranyables ajudes que vaig rebre a Milano pels meus companys per facilitar la meva incorporació i adaptació al país, mai les oblidaré. A Barcelona van brillar per la seva absència i amb els meus antics amics i amistats vaig tenir la sensació de com si jo, ja feia set anys que hagués mort i ja m’haguessin enterrat fa temps.

Sempre he pensat que a aquesta terra que estimo tant, els catalans dels collons, són en general molt tancats i bastant totxos.