Back Home
-Control de Houston a MMP4. En un minut anem a procedir amb el compte enrere per iniciar l’enlairament i posada en òrbita de la PMM4. Al número 6 procedeixes amb la ignició dels motors i en el 2 has de donar la màxima potència. Estàs preparat?
-MMP4 to Houston. OK, in 6 ignition, in 2 full power. I’m ready.
(pausa)
Ten
Nine
Eight
Seven
Six (ignition)
Five
Four
Three
Two (full power)
One
…
Lift off!
Sento una violenta sacsejada seguida d’una forta vibració. Per la pantalla del HNeT veig que l’enlairament ha sortit bé. Un dibuix vectorial em mostra l’esquema de la PMM4 i la superfície de Mart allunyant-se fins a desaparèixer de la pantalla. Uns dígits m’indiquen la velocitat d’ascens, que mai ha de ser inferior a 350 nusos i que he de mantenir fins a aconseguir l’altura de 150 km, on apagaré els motors doncs ja estaré situat en l’òrbita del mòdul principal. A partir de llavors, la HNeTja haurà fet tots els càlculs per a l’aproximació i acoblament al mòdul principal. Totes les maniobres necessàries perquè la nau es posi en posició d’acoblament les efectuarà el superordinador però el centrat i enganxament final ho he de fer personalment amb un joystick i mirant la pantalla, on tindré dues imatges: una vectorial i una altra de vídeo per no errar la maniobra.
A hores d’ara, veig que la PMM4 ja ha arribat als 80 km d’altura i pel cable del joystick m’adono que estem en total ingravidesa. Els motors segueixen tronant però ja no hi ha cap vibració.
Ja han passat cinc minuts i estic arribant als indicats 150 km d’altura. Un banner vermell parpellejant m’indica que estem molt a prop de l’altitud i m’avisa de preparar-me per apagar els motors. Encara que aquesta maniobra l’he assajat en el simulador centenars de vegades, estic una mica tens perquè no vull equivocar-me.
…47, 48, 49 i 150. Motors apagats.
Vaig comunicant tots els detalls a Houston, on estan molt pendents de la maniobra, mentre el monitor, ha canviat el banner vermell per un altre en verd, indicant-me que la maniobra s’ha fet en el punt just. A continuació també m’indica que el HNeT entra en mode AUTO i comença a realitzar les seves maniobres per entrar en òrbita. A la NASA, les naus que s’utilitzen per pujar i baixar a la superfície des d’una òrbita com la MMP4, s’anomenen genèricament DAV (Descent and Ascent Vehicle).
Tot està quiet i tranquil. Mirant per l’ull de bou de l’escotilla que vaig netejar molt bé abans de l’enlairament, no veig a Mart. Només milers d’estrelles sobre un fons negre. D’una banda ara desitjaria estar en el meu propi cos, per sentir la ingravidesa i aquesta sensació de pau que m’envolta, però d’altra banda és un alleujament no estar aquí perquè cal recordar que no hi ha ni un sol centímetre cúbic d’oxigen, en tota la nau.
Estic segur que d’un moment a l’altre, amb els moviments que ha de fer la PMM4 en les maniobres d’acoblament, Mart apareixerà pel petit ull de bou i no em vull perdre l’espectacle. Encara que totes les maniobres són automàtiques, no puc deixar de mirar la pantalla per si m’indica algun problema. Quan em desperti a la Terra, hauré de dir als dissenyadors de la PMM4, que és un error terrible, posar l’escotilla tan petita i al costat contrari del monitor.
Encara que han estat pocs dies, a mi m’han semblat una eternitat, perquè realment el meu viatge a Mart va començar fa un any, quan vaig ser seleccionat per a aquesta missió. Des de llavors no he parat de moure’m amunt i avall, amb tres viatges a Ginebra i altres tres a Houston.
Afortunadament no hauré de patir el llarguíssim viatge de tornada a la Terra. Fins que no s’inventin motors que permetin viatjar a la velocitat de la llum, els humans ho tindran molt dur per a moure’s dins d’aquest trosset d’univers. Cal no oblidar que som encara uns animals mamífers que respirem, mengem, bevem, dormim i tenim necessitats fisiològiques, perquè la naturalesa no ens va dissenyar pensant precisament que algun dia faríem un salt per colonitzar l’espai.
La raó per la qual la meva permanència a Mart ha estat tan curta, no és altra que el viatge de tornada, condicionat per la posició relativa de Mart i la Terra mentre orbiten al voltant del Sol. Hi ha una exigència molt rigorosa respecte a les posicions relatives dels dos planetes en el moment del llançament, ja que les condicions idònies pel viatge, ocorren només un cop cada aproximadament 26 mesos. Per viatjar de retorn de Mart a la Terra, els planetes necessiten estar posicionats en el lloc exacte en el moment del llançament.
Per això la meva missió ha durat tan poc, i sent sincer cal afegir també, perquè no sóc un jovenet de 25 o 30 anys. Sóc un avi jubilat i això, suposo, és molt determinant. Si alguna raó de pes m’hagués obligat a romandre a Mart una setmana més, la posició dels dos planetes pel que fa a les seves òrbites, hauria canviat tant, que hagués hagut d’esperar-me més d’un any per organitzar un altre retorn.
També és cert que una alternativa per tornar a la Terra es podria haver fet de manera que Houston m’hagués desconnectat de Joanet, deixar passar un any o el temps necessari, re-connectar-me per efectuar l’enlairament de Mart, l’acoblament i retorn a la Terra definitiu. Aquesta alternativa estava prevista, però tenia dos inconvenients: un, jo podria dinyar-la mentrestant i dues, caldria esperar més d’un any per recuperar la nau i tot l’equip a bord. Una tercera opció era programar l’estada a Mart entre 30 i 90 dies, però llavors, el trànsit interplanetari seria molt llarg, d’uns 400 dies de tornada; requerint, a més, maniobres d’assistència gravitatòria pel camí i el cost seria prohibitiu. De cara a futurs astronautes, s’afavoreix sempre l’opció de viatges curts i estades llargues per tal de reduir l’exposició de la tripulació a les radiacions, ja que una vegada a Mart, el mateix planeta actua com a escut protector.
Considerant totes aquestes complicacions de distàncies orbitals, trànsits planetaris i rutes idònies, podem adonar-nos que tots aquest càlculs ja els havien realitzat tant Copèrnic com Kepler, fa mes de 500 anys, i que van obtenir patrons nítids i regulars del moviment, partint d’altres molt menys regulars dels planetes del cel.
Mentrestant la PMM4, guiada pel superordinador d’abord, està efectuant les maniobres de posició. Per a això utilitza cinc micro motors situats estratègicament en diversos punts cardinals de la nau perquè impuls a impuls, es vagi situant a poc a poc en la posició correcta.
Llegeixo al monitor: Estimated time for docking: 15:00 minutes, i comença en els dígits un compte enrere.
Per fi aconsegueixo veure a Mart a través de l’ull de bou. Encara que no veig al planeta sencer, només una secció, és realment espectacular. Tinc davant meu els gegantins canons que recorren l’equador de Mart, coneguts com a Valls Marineris, deu vegades més llargs i profunds que el Grand Canyon del Colorado. Finalment he aconseguit veure una imatge nítida a través de la finestreta de l’escotilla. Una imatge bonica i inoblidable. Cal tenir en compte que en el meu viatge d’anada a Mart, no vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta meravella perquè quan em van despertar dins de Joanet, jo ja em trobava a la superfície del planeta.
No obstant això, he de deixar de contemplar el bonic espectacle planetari que m’ofereix Mart, per mirar en direcció oposada, a la pantalla del HNeT que ja m’indica estar preparat per a la maniobra d’acoblament al mòdul pricipal.
De moment veig a l’esquerra de la pantalla, un punt lluminós molt llunyà, que correspon al mòdul principal. A la dreta veig la mateixa imatge però en dibuix vectorial. Dues línies graduades en forma de creu indiquen el centre de cada imatge i uns digits informen de la distància i la velocitat d’aproximació. Tot i que encara estem lluny, la PMM4 ja està orientada perfectament, en posició d’acoblament. De moment, tant els moviments giroscòpics com l’aproximació s’estan realitzant automàticament. És a partir d’uns 50 metres, que es desconnectarà l’automàtic i entraré en manera manual, fins a arribar a la unió còsmica (docking) de les dues naus.
Mentre tot això passa, no deixo d’estar connectat amb Houston, transmetent les dades que va indicant el monitor i que em van sol·licitant.
La Joana està en control seguint la maniobra d’acoblament, ja que una vegada acabada, la nau encendrà els seus motors per un curt espai de temps en el que s’anomena ‘injecció transterrestre’ o TEI (Trans Earth Injection), moment en què Houston em sedarà per procedir a la desconnexió neuronal de Joanet, per despertar finalment, de nou, en el meu enyorat i vell cos de tota la vida.
Això, naturalment, si tot surt bé i no em quedo atrapat per sempre, dins d’aquest munt d’alumini, acer i fibra de carboni.
Ara i al final de la meva missió, espero que la Psico Mars Mission (PMM4) hagi estat un èxit, incloent el cateterisme d’urgència que em van fer. Un èxit per als científics de Ginebra que treballen per l’Human Brain Project i per als que busquen combatre les malalties i l’envelliment del cervell. Un èxit per als científics de la NASA que tant m’han ajudat.
De moment per a mi, ho ha estat. Tot un èxit. I m’ha servit per viure una experiència interplanetària que mai hagués imaginat que viuria, just en l’ocàs de la meva vida.
Igual que el monòleg del replicant Roy Batty, en l’escena de llàgrimes en la pluja de la pel·lícula Blade Runner, podré dir als meus néts una cosa semblant a… “jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist Raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps … com llàgrimes en la pluja. És hora de morir “.
“I’ve seen things you people wouldn’t believe.
Attack ships on fire off the shoulder of Orion.
I watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate.
All those moments will be lost in time, like tears in rain.
Time to die”.
