Avui mentre passejava amb la meva gosseta Bimba, he passat per davant d’un restaurant que exhibia un cartell amb el dibuix d’una parella menjant. Ella posseïa uns tremends i voluptuosos pits, mentre que el seu acompanyant li sortien els ulls de les òrbites mirant-la, mentre bavejava. El cartellet deia: “Want an aphrodisiac food? -We’ve Oysters-“. Les lletres estaven envoltades de cors vermells.
Associar gastronomia amb erotisme no és una invenció moderna. Els romans deien trobar poder excitant xuclant caragols. Els xinesos ho obtenien en el ginseng i en el gingebre, els àrabs amb la nou moscada i la mel. Des de sempre, ja sigui com a eina d’ajuda a la seducció, o per millorar les pròpies prestacions sota els llençols, la gent està disposada a empassar-se qualsevol cosa. Des de banya de rinoceront en pols, arrel de mandràgora, fins saliva de granota. Encara que per als més tradicionals i menys agosarats, com en el cartellet del restaurant pollencí, són suficients unes ostretes amb xampanyet.
És obvi que hi ha una relació directa entre taula i llit perquè hi ha una relació directa entre menjar, beure i estimar. En la cerimònia de l’art de seduir, l’avantsala s’inicia sempre amb una invitació a dinar, o millor dit, a sopar. És part de la litúrgia. Però, ¿pot el menjar ser realment afrodisíac?
Encara que es vulgui creure en el menjar afrodisíac com una cosa que desperta l’esfera de l’erotisme i de la passió, estic convençut que el despertador de l’eros no està en els ingredients, ni en la recepta, ni tan sols en l’interminable nom d’un plat francès. En realitat, Afrodita només resideix en la nostra ment. Deia l’amic i company de feina Vázquez Montalbán, en les seves Recetas inmorales, “… no sé de ningú que hagi aconseguit seduir amb el que hi havia al plat, però hi ha una llarga llista de seduïts per explicar el que s’estava a punt de menjar …”.
L’important és que la cerimònia de compartir un menjar es converteixi en un acte afrodisíac en si mateix. És inútil esperar que tingui l’efecte afrodisíac la mitja dotzena d’ostres que ens hem cruspit si no hem estat prou hàbils de compartir-les amb extrema sensualitat i concupiscència, perquè aquesta és la màgia que relaciona al menjar amb el sexe. No existeixen potents afrodisíacs que facin renéixer l’erotisme si aquests no estan amanits amb una bona dosi de passió i presentats en un ambient capaç de despertar el desig de l’altre. Si les ostres, les tòfones i el xampany funcionen és perquè som capaços de crear el clima favorable. Llavors, i per la mateixa regla de tres, també serem capaços de generar un menjar afrodisíac a força de spaghetti al pomodoro o al voltant d’una fumejant paella valenciana.
El pa del desig amb fruita prohibida, les sensuals receptes amanides amb poesia, les nits orientals amb petons de xocolata i les orgies culinàries entre cels i inferns, són pura mitologia.
La justa companyia i el clima crec que són els ingredients fonamentals.
