ELS GERMANS DE LA SALLE (1)

Vaig néixer a finals de 1947, vuit anys després de la guerra civil espanyola i dos anys després que acabés la segona guerra mundial. Quan jo tenia nou anys, els meus pares em van matricular al col·legi La Salle Condal, igual que el meu germà gran, encara que per edat, em portava diversos cursos d’avantatge. Eren temps en què els carrers anaven plens de sotanes i soldats, de pocs cotxes circulant i amb encara alguns carruatges tirats per cavalls, com l’escombriaire. Temps de troleibusos i tramvies. Temps en què el plàstic encara no havia envaït les llars i tan els interruptors com els portalàmpades eren de porcellana, així com els aïllants que portaven els cordons elèctrics per les parets, perquè encara no havien inventat les instal·lacions encastades. Temps del Caudillo, temps de su excelencia. Temps de misèria i de mitjons apedaçats. Temps de nacional catolicisme radical, una època en la qual l’església catòlica gràcies al generalísimo, gaudia d’una total hegemonia en tots els aspectes de la vida pública i privada. Si no anaves a missa, podria haver sospites que fossis un rojocamuflat.

Jo amb els meus gairebé deu anys, estava molt emocionat perquè estrenava col·legi nou. No era de capellans, era dels hermanos de La Salle, amb el seu característic pitet blanc sota el coll i amb aquella farum de sotana suada. Com era un col·legi bastant finet, era obligatori anar amb corbata i, als meus nou anys, la meva mare em va comprar una que anava amb una goma al coll perquè no hagués de fer-me el nus cada dia.

Temps en que jo no sabia encara el que era un dictador, però els hermanos, a part de fer-nos aprendre el catecisme de memòria, també ens van ensenyar a cantar el cara al sol. Vaig començar a la Salle en el curs d’ingrés de batxillerat i tots els professors eren hermanos de las escuelas cristianas. El hermano de gramàtica espanyola em feia molta por perquè era un mal parit. Si no sabies la lliçó, et fotia una forta bufetada a la cara amb la mà plana que feia molt de mal, deixant-te la galta ben vermella. Era precisament el terror a rebre aquella bufetada, la causant moltes vegades, que t’equivoquessis en una resposta. El hermano de matemàtiques en canvi, preferia llançar l’esborrany de la pissarra des de la seva taula. L’esborrany era un projectil de fusta amb unes tires de feltre que si et donava al cap, podia fer-te un bon nyanyo. Recordo haver vist bonys i gairebé deixar borni a un pobre nen al que li tenia mania.
El hermano de religió en canvi, era un tros de pa. Recordo que es deia hermano Benito, era baixet, grassonet i amb una fantasia molt exuberant per explicar boles. Com que érem encara bastant menuts, per infondre’ns temor a Déu, s’inventava històries de càstigs divins amb focs i llamps que queien sobre tots aquells que gosaven ofendre’l. La seva fantasia i manera d’explicar-ho, causava autèntic terror en tota la classe. Però el més terrorífic era sens dubte, quan ens detallava morbosament, com era l’infern i quines tortures feien els dimonis a tots els pecadors que anaven a l’infern.
Del cel en canvi, no recordo cap història perquè segurament no eren tan impactants ni de bon tros.

Evidentment tot això que ens explicaven, havia de ser cert per força, perquè al carrer, a la família i a tot arreu, tothom era molt catòlic i expressaven el seu respecte i temor a Déu i els diumenges, quan anàvem a missa amb el meu pare, l’església estava plena de gom a gom, que per cert, mai hi vaig veure a la meva mare a missa amb nosaltres.

Abans que acabés el curs d’ingrés, ja m’havia après de memòria tota la missa en llatí, cosa pel que es veu molt important tenint en compte els temps que corrien.
Un bon dia, o millor dit, un mal dia, un nen energumen d’aquests que abunden sempre en els patis dels col·legis, d’un cop de puny em va llançar les ulleres a terra que van quedar fetes miques. Llavors les muntures i els vidres no eren irrompibles com ho són ara, pel que vaig anar decidit cap el hermano prefecto que era l’encarregat de controlar l’ordre al pati i amb els trossos de les ulleres a la mà, li vaig explicar el que havia passat.
Él me ha roto las gafas y me las tiene que pagar, li vaig dir tot convençut al germà prefecte.
No me ocupo de estos temas, muchacho, tendrás que hablarlo directamente con nuestro director, em va respondre per treure’m del damunt.

Dir el director del col·legi era llavors per a mi el mateix que dir el president dels Estats Units, un home amb un rang superior i totalment inassolible, però com el prefecto m’ho va autoritzar, em vaig omplir de valor i pensant que els meus pares admirarien la meva gran iniciativa, ben decidit em vaig dirigir al despatx del hermano Leoncio, director de las Escuelas Cristianas La Salle Condal.

El hermano Leoncio era un tipus molt alt, amb cap de meló, cabells grisos molt curts i lluïa una bona panxa. Estava sol en el seu enorme despatx, o almenys enorme em semblava a mi, i després de trucar amb els artells, fent un gest amb la mà em va dir, adelante, adelante, pasa muchacho.
Jo portava els trossos de les ulleres a la mà i vaig començar amb la meva narració dels fets.
No havia tot just començat, que interrompent, em va preguntar amb suavitat: Cómo te llamas hermoso?
Me llamo Juan Puig, hermano Leoncio.
En qué curso estás, Juan?
Ingreso D, hermano Leoncio.
A ver, cuenta. Qué les ha sucedido a tus lentes?
Vaig començar novament la meva narració que ell va tornar a interrompre dient-me:
-Ven Juan, a ver, acércate y siéntate en mi regazo.

Jo estava atordit i molt espantat. Allà, al mateix despatx del president dels Estats Units que m’estava demanant que m’assegués a la seva falda i li expliqués els fets.
Em va agafar pel braç i em va asseure a la falda. Em va aixecar el davantal de l’uniforme del col·legi i va colar la seva mà per l’esquena i la va ficar per dins dels pantalons i els calçotets fins a acariciar-me el cul. La meva sexualitat als deu anys encara no estava gaire evolucionada però aquella situació en si mateixa, a part de l’ensurt que portava, em va semblar molt estranya i incòmoda. Intentava creure que es tractava d’un gest bondadós, però era com massa íntim. No em va tocar en cap moment els genitals, es va conformar en acariciar-me el cul. Jo mentre, rígid, totalment mut i assegut a la seva falda amb les restes de les meves ulleres a la mà, escoltant els seus esbufecs, mentre m’acariciava les natges.
Aquella inquietant situació no va durar massa i em va prometre posant una veueta de conte infantil, que si l’endemà tornava al seu despatx, s’ocuparia del tema de les meves ulleres trencades.

Aquest trist episodi pedòfil, que va ser l’únic que em va passar en tota la meva vida escolar, no va tenir més conseqüències, ja que quan ho vaig explicar als meus pares, sense entrar molt en detall per la vergonya que em produïa, no hi va haver per part d’ells cap tipus de reacció de cara al col·legi. Es van limitar a dir-me que no tornés mai més al despatx del director i que evités sempre tenir situacions com aquella. El meu germà gran, foten-se de mi, em va dir que el millor que podia fer, era comprar-me uns calçotets d’alumini.

Quan vaig arribar a primer de batxillerat vaig començar una nova assignatura anomenada Formación del Espiritu Nacional. La classe ens l’impartia un paio civil, amb ulleres de sol dins de la classe i que portava posat sempre el mateix vestit dues talles petites i molt gastat. Ara que ho recordo, penso que era l’autèntic arquetip del brigada politico-social de llavors. Em feia gràcia que totes les paraules acabades en d, les pronunciés amb zeta. Ja no recordo com es deia però el vam tenir de professor de FEN fins a tercer de batxillerat. També vaig començar a fer francès que m’encantava.

escola-la-salle-comtal-dario-furente-1Hi havia un hermano que ens donava diverses assignatures. Amb nas aguilenc, baixet i calb que, com tots els altres hermanos, tenia un nom peculiar: es deia Dionísio. El hermano Dionísio s’ho passava la mar bé a classe: per fer-nos les preguntes relatives a la lliçó que havíem d’haver estudiat, tenia per costum distribuir a tots els alumnes drets al voltant de la classe i amb l’esquena recolzada a la paret, amb un cert ordre establert. El cert ordre era que els alumnes més baixets de la classe, quedaven just al seu costat dret i esquerre, mentre que els que érem els més alts, ens corresponia al fons de la classe. La taula del hermano, estava situada al damunt d’una tarima de fusta i els dos nens que quedaven al seu costat, estaven darrere de la seva taula, diguem amb una certa discreció per a la vista de tots els altres.
Durant les preguntes, que podien durar fins a una hora, les mans del Dionísio no s’estaven mai quietes ni un sol minut, perquè tant a la seva dreta com a l’esquerra, hi havia molta natja i el que fos, per acariciar.

El collonut del cas és que l’home actuava amb tota impunitat i ningú s’immutava. Era tan gran l’autoritat moral del hermano i segurament tan innocent el nostre esperit crític de nens que vèiem només un acte d’afecte i si vols de favoritisme, com única acció censurable.
Si això passava a la meva classe, què no passaria a la resta de l’escola?

Però la lascívia o la impossibilitat de controlar la libido també estava en l’altre extrem. El hermano prefecto, el mateix qui em va enviar feia dos anys que anés a parlar amb director per les ulleres trencades, es va assabentar i no sé com, que jo passava les meves vacances a Mallorca. Doncs en ple temps d’esbarjo, a veure’m jugant al pati em va cridar amb el xiulet des de l’escalinata. Normalment, quan et criden a cop de xiulet és sempre per amonestar o castigar, al que vaig acudir capcot.
Però ves per on, que el hermano prefecto perfecte, d’aspecte britànic i ulls blaus, el que donava o treia els vals de disciplina a les classes en funció de la puntualitat, la neteja i la urbanitat, ara volia parlar amb mi. I, de què volia parlar amb mi el hermano prefecto?

Doncs per aquells anys va aparèixer per primera vegada a les platges d’Espanya, el famós bikini. I, naturalment Mallorca va ser la primera de les províncies en apuntar-se aquesta gran novetat que arribava des de la llavors molt llunyana Europa.
Oye, tu que veraneas en Mallorca, debes ir mucho a la playa, no? – Em va preguntar.
Pues si, voy mucho, hermano prefecto, – li vaig respondre educadament.
I fent-se el beneït, com al que no l’afecta el tema, em diu:
Dicen por ahí que las turistas francesas, suecas y alemanas se bañan en las playas de Mallorca con solamente dos piezas, una arriba y otra abajo y que le llaman bimini, bitini, o algo así, no sé…
Bikini, -li vaig respondre decidit.
Ah si, bikini, qué barbaridad! y, has visto tú alguno?
Huy si, muchos, vaig tornar a contestar quan em vaig adonar que m’estava fent l’amo d’aquella conversa.
Caramba, no me digas! y oye, cómo es, cómo son?
Pues eso, la parte de arriba tapa los pechos y la parte de abajo, tapa la parte de abajo.
I el tipus insistia i insistia, pero, la parte de abajo debe ser como unos pantalones cortos, no?
-No, son como unas bragas, más o menos.
-Uf!, que barbaridad!
Jo no recordo el que va durar la maleïda conversa del bikini però el hermano prefecto semblava prendre-s’ho molt seriosament perquè molt neguitós, sobretot tenint en compte que tot allò l’hi estava explicant un nen.
Aquest altre episodi, que el prefecto procurava mantenir dins un aspecte de crònica curiosa i amb tints de guardià del pecat, no va arribar a més, però en l’esbarjo dels dies següents vaig procurar escapar-me del pati perquè no em xiulés i em fes explicar el que ell estava desitjant escoltar.

vales-de-disciplina
Vales de disciplina

El hermano prefecto, en funció de premiar o castigar totes les classes de cada curs, repartia o treia aquests vales de disciplina de diferent valor, segons el color. Quan la classe aconseguia acumular una quantitat determinada d’aquests vals, es feia un viaje de disciplina i en autocar, per passar tot el dia. Cada alumne havia de portar el seu entrepà o carmanyola. Només es podia fer un sol viatge per curs i aconseguir els vals necessaris era bastant difícil i la meva explicació de com eren els bikinis de les turistes, tampoc va proporcionar cap vale de disciplina d’aquests per a la classe.

Los hermanos de La Salle, quan ens volien explicar la diferència que hi havia entre un hermano i un cura, encara que semblessin molt iguals, ens deien:
Som homes que, responent a una crida especial de Déu, consagrem tota la nostra persona per servir-lo en l’educació humana i cristiana de nens i joves a l’estil de Sant Joan Baptista De La Salle; vivint en comunitat, en el context d’una comunitat educativa. Els germans que ni tan sols podem exercir de sacerdots, també hem fet vot de castedat.
I la nostra immediata pregunta era: que és el vot de castedat?
La resposta evidentment poc aclaridora que rebíem era:
Doncs, que no ens podem casar.

És trist constatar com tots aquests col·legis religiosos i bàsicament masculins (perquè no he tingut mai referències que això succeís o estigui succeint en col·legis de monges), siguin un brou de cultiu per a la pedofília i la pederàstia. El que he escrit avui en aquest post, va succeir a finals dels anys cinquanta. Llavors tot el que estava relacionat amb el clergat o amb seglars era absolutament tabú. Els primers casos de pederàstia i pedofília comesos en col·legis en el si de l’església van començar a conèixer-se en la dècada dels noranta. També van sorgir escàndols d’abusos sexuals a seminaris per a la formació del clergat.
Als Estats Units hi ha hagut més de mil tres-cents casos verificats des de la dècada de 1950. A prop de tres-cents sacerdots s’han vist implicats. Els casos més sonats van afectar a l’arxidiòcesi de Boston, el cardenal Bernard Law, que va haver de renunciar al seu lloc per encobrir a 250 capellans pederastes.
A La Salle del Regne Unit, La Salle Meravelles de Chamartín a Madrid, La Salle de Valladolid, La Salle de la Vall Aran, La Salle de Berga i La Salle de la Seu d’Urgell, etc. tenen actualment casos oberts i professors detinguts, per abusos a menors.

 

Tags: PERSONAL

Entrades similars