Bombay

El meu seient de classe turista, va ser molt còmode durant tot el viatge, perquè estava situat al costat d’una de les sortides. Quan l’avió va parar davant de la terminal i la comporta es va obrir, un aire calent i dens em va colpejar la cara. Una olor indescriptible a espècies es va apoderar de les meves fosses nasals i ja no em va abandonar en tota la meva estada a l’Índia. Com no hi havia fingers que amb l’aire condicionat servissin de transició, vaig haver de baixar per una escala per accedir a un dels autobusos que estaven esperant. Quina calor tan humida i quina olor tan penetrant. Mentre els meus pantalons texans semblaven bullir, al meu braç que se subjectava a una barra de l’autobús, es van posar tres o quatre mosques que van decidir quedar-se.
Mentre l’autobús es dirigia fins a la terminal de l’aeroport de Bombai per passar el control de passaports, vaig pensar el poc que jo sabia de l’Índia. Durant el llarg trajecte des de Frankfurt fins a Bombai, només havia estat pensant en tot el conjunt de països que formaven part del viatge de la meva improvisada volta al món. Però ara, havia arribat a un país pel qual no havia sentit el mai el menor interès.
Passat el control, em vaig dirigir al taulell de l’oficina de turisme i vaig demanar que em donessin la direcció d’un hotel que fos cèntric i barat.
El recorregut des de l’oficina de turisme, dins el mateix aeroport, fins a arribar al carrer em va semblar interminable perquè em vaig veure totalment envoltat de nens, uns que demanaven monedes i altres que oferien serveis de taxi.
Vaig arribar a un hotelet que semblava cèntric, però potser fins i tot, massa senzill. El taxista no em va deixar a la porta perquè el carrer estava totalment ocupat amb molta gent i era impossible passar. Era com si fossin ocupes però d’un carrer i tenien instal·lades fins i tot tendes de colors amb gent vivint dins o almenys això em va semblar. Cuinaven, escalfaven el te i cremaven encens al mateix carrer, amb fogonets de carbó.
Vaig deixar el meu petit equipatge a l’hotel i vaig sortir per donar una volta pels voltants de la zona. El terra era ple d’escopinades de paan, una herba que es mastega i que després s’escup, produint una addicció semblant a la del tabac.
Em va impactar la imatge d’un enorme corb enmig de la gent, disputant-se una carronya amb un desnodrit gos. Es veien molts gossos per la ciutat, coixos, apallissats, marcant les costelles, amb moltes parts del cos danyades i amb una terrible expressió de tristesa en les seves mirades. Com amant i defensor d’aquests animals, allò em va doldre molt. Després em vaig assabentar que aquell maltractament concret cap als gossos ve originat per la creença hindú que són la reencarnació d’humans que van ser lladres i delinqüents en les seves anteriors vides.
Aquelles primeres i aclaparadores sensacions que transmetia Bombai tan sols a unes cantonades del meu hotel, amb tanta gent pobra dormint al carrer, pidolant, que em miraven amb ulls que em semblaven de desesperació, sempre envoltat amb desenes de nens esparracats demanant monedes, on a cada racó que observava i veies gent fosca i gris que es mimificaba amb aquelles parets també fosques i grises, plenes de trastos i escombraries, em van afectar molt i em van produir una sensació d’angoixa que em desbordava. I de sobte, enmig d’aquell tremend paisatge, una vaca, passejant com si res i sense que ningú s’immutés.
Tan sols unes hores de vol em separaven d’aquella punyent visió que tant diferia de la ciutat origen del meu viatge i l’impacte rebut em resultava difícil d’assimilar, doncs era com si de cop i volta, hagués fet un viatge a l’Edat Mitjana.
Aquella nit em va costar molt dormir, no només pels enormes escarabats que vaig trobar a la meva habitació sinó per la sensació que hi havia dins meu. Vaig trucar a la recepció per dir-los que tenia escarabats i al cap d’un moment va arribar un nen que mentre reia, es va treure una espardenya i els va aixafar davant meu. Quan s’anava li vaig dir que no me els deixés esclafats allà a terra i, continuant rient, els va recollir amb la mà i se’ls va endur.
La nit es va fer molt llarga. Només desitjava tocar el dos d’allà com fos. No m’agradava gens aquella ciutat. I el paradoxal del cas és que referit a l’Índia, sempre havia llegit que aquest país posseeix una màgia especial que s’apodera del teu cor i que te s’enamora a primera vista, tant, que ja no vols marxar mai més.
Però pel que es veia, jo devia ser l’excepció.
Al cap dels anys, he pensat molt en aquella primera nit de profunda angoixa i l’he associat, potser pels escarabats, a una curiosa metamorfosi que es va produir en el meu interior. És que tenien raó que l’Índia canviava la teva escala de valors? Serien veritat aquells tòpics sobre la màgia d’aquell país?
L’endemà, em vaig aixecar cansat però amb una estranya sensació, la llum que es colava per una petita finestra de la meva habitació em va semblar preciosa. A partir d’aquell instant, vaig començar a gaudir de cada segon de la meva estada a Bombai i vaig desitjar aprendre d’un país que fins llavors no havia volgut saber gairebé res. Sortiria a mirar amb uns altres ulls aquella ciutat i em compraria alguns llibres per ampliar els meus coneixements sobre l’hinduisme, les castes i altres temes importants per a comprendre millor l’Índia i la seva humanitat.
En sortir del petit hotel, em vaig trobar una altra vegada amb tota aquella multitud de gent que vivia literalment al carrer amb una forta olor a encens. Alguns cantaven i altres al veure’m sortir de l’hotel, es van afanyar a envoltar-me per demanar-me almoina. El terra estava totalment mullat i amb grans bassals perquè estàvem en l’època dels Monsons. La veritat és que amb la sufocant calor que feia em va estranyar que anessin tan tapats. Allà a prop i majestuós, hi havia un sikh observant el carrer. M’hi vaig acostar, el vaig saludar i li vaig preguntar què era tota aquella gent al carrer, davant de l’hotel on jo m’allotjava.
El sikh em va mirar fixament i molt seriosament em va dir:
Lepers. They are lepers, Sir–  (Leprosos. Són leprosos, senyor)
La veritat és que em vaig emportar un bon ensurt, però vaig decidir fer un relatiu cas omís i tirar endavant amb la meva diferent manera de percebre el país.
Caminant de nou pels vells carrers de la ciutat, vaig tornar a trobar-me aquells racons increïbles on en un petit forat podies prendre el te, en un altre, reparaven els petits plats i tasses de porcellana per beure el te amb grapes de fil-ferro que els hi donava un aspecte d’objectes frankenstein, mentre uns feien de barber enmig de la vorera, altres feien sandàlies amb soles de pneumàtics vells. A l’Índia, a Bombai, res es tira, tot es repara o es reutilitza. Aquelles mirades de desesperació que em va semblar percebre el primer dia, no eren certes. Només estaven al meu cap, perquè a l’India, homes, dones, nens i vells tenen tots uns ulls preciosos, de mirada penetrant. Hi ha misèria i tristesa però no crec que fos desesperació. Aquella és la seva vida i realitat de cada dia des que han nascut i l’accepten com és perquè no en coneixen altra . Em vaig jurar a mi mateix deixar la càmera fotogràfica a l’hotel i no tornar-la a portar mai per fotografiar tot allò, com un turista mercenari d’imatges. El simple fet de caminar amb la càmera penjada al coll ja em semblava totalment estúpid.
Van anar passant els dies mentre anava descobrint racons nous de la ciutat. Aquell caòtic bullici entre botzines de cotxes, somriures de nens, monòxid de carboni i salsa curri dels carrers ja no m’impressionava. La calor era humida i asfixiant i a cada hora queia un bon xàfec a causa del Monsó. Les façanes i balcons dels vells edificis de la ciutat es cobrien de floridura negra i verda.
Les diferències socials a Bombai també eren abismals. Era realment impactant veure a aquells executius acompanyats de boniques i enjoiades dones, en cotxes d’alta gamma amb una actitud més colonial que els mateixos anglesos de fa un segle, al costat de centenars de nens semi nus, malvivint i demanant almoina amb el cos ple de crostes i infeccions.
Malgrat tot, és cert a partir de llavors, comences a valorar el món que t’envolta de diferent manera i l’Índia o les grans ciutats de l’Índia posseeixen alguna cosa que et captiva, que t’impregna i ja és impossible deixar-lo anar.

gateway-to-india
Gateway of India
tajhotel
Taj Mahal Palace

També vaig caminar per les zones més turístiques de Bombai. Realment pels carrerons de la ciutat no recordo haver-me creuat amb cap turista, però a la famosa Gateway of India, l’impressionant arc de triomf davant del mar Aràbic, allí els vaig trobar a tots i de totes les nacionalitats. Molt a prop, es troba el luxós hotel Taj Mahal Palace al què vaig decidir entrar per recordar la sensació que se sent amb l’aire condicionat. A l’interior, el seu impressionant luxe asiàtic contrastava tant amb l’ambient miserable, gris i descarnat de l’apedaçada ciutat que vaig quedar estupefacte. Vaig conèixer un matrimoni nord-americà que encara es mantenien impol·luts de l’atmosfera de l’Índia. Des que van arribar a l’avió, no havien trepitjat ni un centímetre dels carrers de Bombai. Sempre els traslladaven d’un punt a un altre amb microbusos o cotxes amb aire condicionat, on no es poguessin contaminar. Em van dir estar contents de l’ambient asèptic que respirava la seva habitació, on tot estava perfectament embolicat en cel·lofana amb cartellets que indicaven la seva esterilització. Però havien evitat menjar la fruita que van trobar en una elegant safata, per no alterar la seva flora intestinal nord-americana i enxampar unes perilloses diarrees.
No vaig entendre perquè llavors van triar justament l’Índia per viatjar, era un absurd. El que va ser evident va ser que ens vam acomiadar i van evitar donar-me la mà. Després vaig pensar que jo hagués hagut de haver-los explicat l’anècdota dels escarabats trobats a la meva habitació o la dels leprosos que vivien al carrer del meu hotel.

Recordo un dia que em va agafar un ruixat de ple i vaig anar a protegir-me sota d’un tendal. Llavors jo era fumador i em vaig posar a fumar una cigarreta. En veure’m es va acostar un individu amb llarga cabellera despentinada i una gran barba, molt brut i amb la roba totalment destrossada. Quan el vaig tenir a la meva alçada em vaig adonar que no era de cap ètnia indú, era occidental. No em va demanar diners, em va demanar un cigarret. L’hi vaig donar i em va preguntar de quin país jo era. En dir-li que era espanyol, va semblar despertar d’una llarga letargia i em va dir:
-Coño, no jodas, yo también. Soy de Burgos!
Em va explicar una història al·lucinant, feia set anys que era a l’Índia i havia arribat a Delhi com a turista amb un grup de joves espanyols per fer uns dies d’experiències espirituals a Rishikech. Es va quedar enganxat de l’ambient i també de les drogues. Els seus companys van tornar a Burgos i ell es va quedar. Posteriorment li van robar tot el que tenia, inclòs el passaport i va esdevenir un vagabund.
-Porqué no vas a la Embajada y cuentas tu historia? -li vaig preguntar.
-Porque he cometido muchos delitos, principalmente robos. Estoy fichado y buscado por la policia hindú. Me detendrían.
Em va semblar molt estrany però el seu aspecte era francament lamentable, ja semblava un ancià i em va dir tenir només 35 anys. Li vaig preguntar si tenia família a Espanya i em va contestar que si i que segurament l’haurien estat buscant. 

A Bombai no hi ha ambaixada espanyola però hi ha consolat. Vaig haver d’anar-hi al cap d’uns dies per a tramitar un petit permís, i ho vaig aprofitar per lliurar les dades personals que em va donar aquell rodamón de Burgos, per si algú l’estava reclamant. Em van dir que casos com aquell, hi havien molts al cap de l’any.

L’Índia és el segon país més poblat del món, amb més de mil milions d’habitants formats per una multiplicitat de races, cultures, religions i grups ètnics. Es parlen quinze grans idiomes i més de mil dialectes.
La societat hindú es regeix per una estructura de castes que no es correspon exactament amb el que en occident entenem com “classes socials”. L’origen de les castes (Varna i Jati en sànscrit) ve descrit en els textos del Rig-Veda (2.000 anys a.C.). En l’hinduisme, les accions realitzades en les existències anteriors defineixen entre altres coses la casta en què un neix en la vida present. L’estatus d’una persona, així com la seva ocupació o el seu matrimoni es determinen per la casta en la qual han nascut. Es pot dir que hi ha tantes castes com a professions i dins de cadascuna, les seves corresponents jerarquies.
Tot això ho vaig anar aprenent durant la meva estada a Bombai i dels llibres que m’havia comprat. Estada, que ja arribava a la seva fi.
Eren els principis dels anys vuitanta, quan la ciutat encara es deia Bombai i no Mumbai com es diu ara des de 1996, nom marathi del dialecte Maharashtra derivat de la deessa Mumba. Des de llavors no he tornat a l’Índia, però tot i que ja sóc vell, estic segur que algun dia tornaré per olorar de nou el perfum de les espècies barrejat amb la pudor de la putrefacció i l’encens.
Bombai era la primera etapa d’un improvisat viatge que vaig fer al voltant del planeta, durant tot un mes. Després vaig estar a Kuala Lumpur, a Singapur a Jakarta, Bali, Sidney, Los Angeles, Nova York i de nou Frankfurt, d’on havia sortit.
Doncs de totes aquestes ciutats, em quedo amb la tristesa, el sofriment, la pudor, la llum, l’alegria i el magnetisme de Bombai.

india_mumbai_ashok_nagar_old_woman_goat_animal