Santa Agnès

En els anys cinquanta, era jo encara molt petitó per assabentar-me de la difícil realitat que vivia aquella Catalunya de la llarga postguerra. El meu univers no anava més enllà del pur entorn familiar i les seves vivències més properes. Però en aquell entorn, ple de noves emocions, aprenies sense presses l’ofici de viure contemplant simplement el que passava al teu voltant, com un espectador privilegiat i petitó. I com era petitó, la meva consciència encara molt tendra, s’anava nodrint de sensacions i emocions que perdurarien intactes, la resta de la meva vida.
En aquells remots anys cinquanta, no tota la meva infància la vaig viure a Balears, un trosset de la meva vida es va quedar adherit en un poble molt petit del Vallès oriental anomenat Santa Agnès de Malanyanes. Per aquells temps, la carretera que des de La Roca arribava fins a Santa Agnès, no estava asfaltada, com suposo no ho estarien la majoria de petites carreteres comarcals.
El petit poblet depenent del municipi de la Roca del Vallès, constava de dues agrupacions de cases, unides per la poc transitada carretera, una a la dreta de l’entrada del poble que formaven un únic carrer i un altre grup en la pujada a l’església, situada al cim d’un turó. La resta eren masies disseminades al voltant dels camps de cultiu, doncs l’activitat més important d’aquella comunitat era la pagesia. A la carretera estava ‘el Parque’, un gran casalot gestionat per una família, que era l’única botiga del poble: carnisseria, queviures, fleca, bar, fonda i fins i tot sala de ball per als festius. El Parque subministrava a tot el poble i també als eventuals viatgers que fessin una parada en el camí.
Vaig anar a espetegar a Santa Agnès perquè en aquella època, quan existia el verb ‘estiuejar’, el meu pare, que tractava amb la majoria dels carnissers de la comarca de Barcelona fins a Lleida, li va semblar que la fonda ‘el Parque’ de Santa Agnès, era un lloc ideal, tranquil i barat on transcórrer el mes de juliol, la meva mare, el meu germà gran i jo, abans d’anar cap Mallorca a passar l’agost. Així el meu pare, després de treballar tota la setmana, es reunia amb nosaltres cada diumenge, ja que el dissabte encara era dia laboral.
Les expectatives de diversió a Santa Agnès eren totalment nul·les, ja que la gent del poble, sumida en la seva quotidiana rutina del camp, desapareixia per complet i era només visible els diumenges al matí a missa o per la tarda al bar del Parque, on els homes jugaven a la botifarra, a la brisca i al dòmino deixant el local amb una espessa boira de cigars caliquenyos i olor de anís.
El Jaume, l’home del Parque, anava subministrant els ‘carajillos’ des de la cafetera darrere de la barra, ajudat per algun vailet del poble que li feia de cambrer en aquestes hores punta.
El Jaume era l’autèntic home orquestra del Parque. Durant els dies laborables, amb carro i cavall sortia a cuidar el camp on conreava el blat per a la fleca i l’alfals per als animals. Els dijous, amb el seu vell Chevrolet convertit en camioneta, anava al mercat de Granollers, on el meu germà Josep i jo l’acompanyavem, per adquirir els subministraments de la botiga i el bar. Cada dos dies sacrificava un chai per a la carnisseria i els primers divendres de cada mes, un porc. A la botiga del Parque, hi havia la seva dona Carme, amb aspecte de frau alemanya, més alta i corpulenta que ell, amb les galtes sempre rosades i la pell blanca com la llet, vestia també de blanc, ja que entre altres coses, era la carnissera del Parque.
Recordo que la cuina era molt gran, tot i que els records de la nostra infància, distorsionen les mesures de les coses perquè nosaltres, en ser molt petits, percebíem el nostre entorn com molt gran.
En aquesta llavors gran cuina, que feia olor de llenya i de fum, havien uns grans fogons i una llar de foc sempre encesa. L’àvia, la senyora Roseta era la cuinera, ajudada per la Teresa de can Fortí, una minyona veïna del poble que també s’ocupava de fer els llits i la neteja de les habitacions. I els diumenges que la botiga estava tancada, també l’ajudava la Carmen a la cuina i per al restaurant.
L’avi Quim que ja no s’aguantava els pets, es passava el dia a la cuina. Era un vell pagès rondinaire, de pell curtida i boina reglamentària, s’asseia amb els braços recolzats en el seu garrot i de la seva boca penjava sempre un tros d’etern caliquenyo.
Després estava el Martí, home de poques paraules, que treballava tota la nit perquè era el forner del poble. Com la televisió pertanyia encara al món de la ciència-ficció, varem romandre hores, amb el meu germà Josep abans d’anar a dormir, veient com el Martí pastava els pans de pagès amb les dues mans i tot que li faltava el dit petit a la mà dreta, li sortien els dos pans ben idèntics. El forn que també el recordo molt gran, feia un olor diferent segons l’hora que fos. Després de sopar, mentre una vella màquina pastava la farina amb aigua, feia un penetrant olor a l’agre del llevat. Després quan el Martí pastava, feia olor de farina i al forn de llenya encès de poc. Mai però, em va donar temps per veure com s’introduïen els pans dins el forn amb la pala, perquè abans totes les peces necessitaven reposar encara una bona estona.
La seva dona, la Mercè, era la que venia el pa. De caràcter molt eixut i amb una veu sempre afònica, coneixia la vida i miracles de tots els veïns del poble.
Aquest era el microcosmos on la meva vida transcorria durant el mes de juliol i algun any recordo que fins i tot l’agost, on la festa major era l’esdeveniment més esperat de l’any.
Pocs cotxes passaven per la carretera. El trànsit diari el formava algun que altre pagès amb el seu submís cavall tirant del carro i el gos lligat a sota, anant o venint de conrear. L’autocar de l’Alzina Graells feia la seva única parada cada migdia davant del Parque i poques vegades hi arribava o s’anava algú. Al cap vespre, el tum-tum d’algun tractor arrossegant un remolc d’alfals ple de gom a gom que tornava cap a la masia. El meu pare arribava el dissabte amb una Vespa i ens portava les ultimes notícies de la gran ciutat, que estava a només 35 quilòmetres. Després hi havia el cotxe DKW del pare del meu amic Ernest -que també era un estiuejant com jo-, arribava els dissabtes a la nit i ja vèiem els fars del seu cotxe quan encara estava molt lluny.
L’Ernest era un nen que els estius també els passava a Santa Agnès. Vivia en una casa al peu de la carretera, molt a prop del Parque.
Passàvem moltes hores junts i jo estava fascinat amb la seva increïble col·lecció de Dinky Toys. Les joguines Dinky eren reproduccions en miniatura de cotxes, avions i vaixells metàl·lics de fosa, de la fàbrica de joguines Meccano Liverpool d’Anglaterra. Era tot un privilegi poder jugar amb aquelles meravelloses joguines que el seu pare, cap de la secció de joguines dels magatzems Jorba, li portava.
La meva mare, que l’anomenaven la mallorquina, sempre va ser molt popular pel seu caràcter extravertit. Era una gran escenificadora d’anècdotes i acudits que feia passar una bona estona a la petita audiència que es formava després de sopar, a la vorera del parc. Un grupet on estava el Jaume amb la Carme, la senyora Roseta i algun veí o estiuejant esporàdic. Era tan monòtona i avorrida la vida a Santa Agnès que la meva mare també organitzava de tant en tant, alguna romeria nocturna amb altres matrimonis joves adornant el remolc d’un tractor amb flors i baixant fins a la font de la Torre a passar la matinada. En aquests actes els nens evidentment no participàvem. Durant la festa major, a l’envelat que es muntava en un terreny al costat del Parque, els meus pares també muntaven el numeret amb la seva peculiar i desinhibida forma de ballar.
Una d’aquestes activitats extraordinàries organitzades pels meus pares va fregar la tragèdia. Es va organitzar un partit de futbol amistós i amb caràcter humorístic, els mossos de Santa Agnès contra els mossos de la Roca. Els primers, amb barba postissa serien els Barbuts FC contra els Bigotuts CF de la Roca amb el seu obvi mostatxo també postís. El partit es va celebrar en una esplanada que va haver de ser netejada de pedres i còdols, al costat de la Riera del Mojent que passa just per Santa Agnès. El partit prometia diversió i bon rotllo, fins que va fer acte de presència la rivalitat dels dos pobles i la brutalitat dels mossos. Una puntada de peu directa al cap del nostre porter Genís, el va deixar estirat a terra amb commoció cerebral. Com jo era el barrufet, m’havia tocat el paper de ser l’infermer amb la farmaciola, que almenys així ho indicava el meu braçalet amb la creu vermella i un orinal de porcellana a la mà, també amb la creu vermella, ple d’aigua i una esponja.
Dins de la confusió del moment, em van cridar perquè fos immediatament a la porteria que estava plena de jugadors i espectadors amb el pobre Genís a terra i sense cap reacció. Li van mullar el cap amb l’aigua del meu orinal fins que algú em va dir: -Corre i vés a buscar més aigua de la riera, ràpid, ràpid!
Espantat, vaig córrer tot el que vaig poder fins que amb tanta pedra rodona de la riera, vaig caure de cara sobre del pedregar. Vaig caure totalment estirat i sobre l’orinal de porcellana feta miques.
En aixecar-me, del meu braç dret estava sortint un autèntic raig de sang.
Alarmat, vaig córrer de nou fins al camp de futbol tot ple de sang que no s’aturava, plorant i demanant auxili, on encara hi havia el drama d’intentar fer tornar en si al porter.
El que havia de ser un partit divertit i per riure, va començar a agafar el caire d’un drama. Mentre uns intentaven despertar el Genís, que ja feia vint minuts que estava inconscient, altres em feien un torniquet per aturar l’hemorràgia mentre em portaven, al costat dels meus pares, en estat de xoc, al famós Parque.
Ningú però, em va portar a cap servei d’urgències perquè no n’hi havia. Evidentment el partit, davant la situació, va ser suspès quan encara no havia acabat ni la primera part. Del pobre Genís, un xicot de 25 anys i fill únic, que va despertar al cap de mitja hora al costat de la seva mare plorant, no he sabut mai si aquella puntada de peu al cap o aquella mitja hora llarga d’inconsciència el va afectar produint-li seqüeles en el seu futur, però jo que ja tinc 68 anys, em miro l’enorme cicatriu que conservo encara el braç dret i no entenc com no em vaig dessagnar viu. Com tampoc entenc que no porti ni tant sol un punt, a l’enorme ferida.
Quan vaig complir els deu anyets, vaig deixar d’anar a Santa Agnès els mesos de juliol. Els meus pares m’enviaven a Palma, a casa dels avis, quan acabava el col·legi i començaven les llargues vacances escolars.
Però el poblet de Santa Agnès encara hauria de continuar enganxat a la meva vida. Als meus divuit anys, vaig llogar per quatre duros una vella casa de pagès a l’únic carrer que tenia el poble, que vaig restaurar tot el que vaig poder i la vaig conservar durant bastants anys, com a segona residència. Tenia un hort i una quadra per a animals. Vaig pintar l’interior de blanc i vaig omplir les parets amb les meves pintures. Encara anys després, la meva sogra va reactivar l’hort amb tomàquets, enciams, albergínies i pebrots. A la quadra no hi havia cap cavall, però tenia una Bultaco Cherpa amb la qual vaig recórrer tots els boscos de la serralada litoral.

De la família del Parque, tots menys la fornera Mercè s’havien anat morint. El Parque encara existia però només com a restaurant de carretera i el gestionaven els fills de la Carme i el Jaume. La que en un temps va ser una carretera quasi desèrtica, ara s’havia convertit en una carretera amb un trànsit infernal. Els dies laborables amb camions i els festius amb pixapins.
Els pagesos van vendre les seves finques i camps de conreu i avui Santa Agnès de Malanyanes s’ha convertit en una immensa urbanització dormitori.

Actualment, sempre que estic a prop de Santa Agnès, m’agrada tornar a passar per la seva carretera perquè recordant, crec que estic viatjant al passat. Paradoxalment la carretera torna a estar deserta perquè una via de circumval·lació directa de la Roca a Cardedeu, li ha tornat a treure tot el trànsit. El casalot del Parque encara existeix però no sembla que tingui cap activitat.
M’agrada creure que puc viatjar al passat, però el passat cada dia està més lluny i oblidat.

49771272

La foto de la capçalera és Santa Agnès d'avui, que ha multiplicat el seu tamany urbanístic per deu.
La foto petita d'abaix, es Santa Agnès al 1950.