El Choni

Era febrer de 1967 i em vaig aixecar molt d’hora perquè m’esperava un llarg viatge per carretera fins a Peníscola i dic llarg, tenint en compte de l’any que estic parlant. Els més de 250 quilòmetres que separaven Barcelona de Peníscola, es feien per carretera nacional i amb dos punts negres especialment crítics: el port de l’Ordal i el Perelló. L’intens trànsit convertia aquests dos punts en un infern, empassant-te els fums d’escapament del camió de torn, que quan jugant-te-la l’aconseguies avançar, ja t’esperava el següent camió. A tot això calia afegir el fet que el meu cotxe llavors, era el mític Seat 600- D. Barcelona-Peníscola era un trajecte que m’ho coneixia molt bé i per cobrir aquesta distància, amb tot el que s’ha dit, es necessitaven 6 horetes mínim.
Sortia de Barcelona per la Diagonal amb direcció a Molins de Rei mentre plovisquejava i haig d’afegir que el meu sis-cents no era un sis-cents qualsevol, no. Com era típic de llavors, la gent jove els solia ‘tunejar’ per fer-los més esportius i moderns.

El meu era blanc, amb rodes Cinturato Pirelli més amples, i a més, amb uns separadors en els caragols dels tambors dels frens, perquè les rodes sobresortissin tot el possible de la carrosseria. La suspensió era més curta i endurida, llandes amples d’alumini i, un munt de trucatges i nyaps en el motor, des de la carburació, vàlvules i culata, acabant pel tub d’escapament. El volant, fet a mà, era de pell negra i acer inoxidable. Ah, i això era important per l’estètica, el capó del motor anava aixecat amb uns suports, perquè li donès l’aspecte d’un cotxe de rally. En fi, un autèntic crom, que feia les delícies no només del conductor sinó també de la guàrdia urbana i guàrdia civil de carretera.

Sortint doncs per la Diagonal, veig al lluny i sota el plugim a un noi sense paraigua i amb el braç ben estirat, fent l’auto-stop. Jo anava sol i vaig pensar que podria ser una companyia en el viatge. Vaig esperar recórrer uns metres més per veure quina pinta tenia i, encara que llavors estaven de moda, anava equipat amb un bon parell de patilles i una bona cabellera negra atzabeja. Durant uns segons vaig dubtar. Què faig? Què faig? Però em vaig parar.

Baixo la finestreta dreta i em diu: -Voy a Valencia!
-Hasta Valencia no voy, pero te puedo dejar en Benicarló que está relativamente cerca – li vaig respondre.
Va pujar tot content al meu sis-cents i totalment xop, em diu:
-Joder tío, muchas gracias. Llevo casi dos horas bajo la puta lluvia y sólo has parado tu.

El meu nou passatger, de raça gitana, nas aguilenc, extremadament prim i molt xerraire, va resultar ser molt simpàtic i un agradable company de viatge. Vivia a València i tornava a la seva ciutat després d’una temporada a Barcelona, on els seus nombrosos “negocis” el van mantenir ocupat. La seva prima constitució el feia semblar més jove del que realment era. Estava casat i tenia una filla encara petita, a la qual feia tres mesos que no veia, per culpa dels negocis. La seva astúcia, la seva rapidesa mental, filtraven el cinisme natural de tot barrut veterà, transformant-lo en un humor simpàtic, resignat i tranquil.
Així vam estar durant la primera meitat del viatge amb el meu sis-cents trucat, fins que ja per terres de Tarragona va deixar de ploure, encara que el cel estava molt ennuvolat.
Vam fer una paradeta a la imperial Tarraco per esmorzar mentre ‘el Choni’, que així va dir que es deia, es va empassar literalment dos carajillos d’anís als quals hi va afegir molt sucre.
Per fi vam arribar al temut Perelló. Una ondulant i retorçada carretera general, plena de camions circulant a 30 per hora, amb un canvi de rasant darrere l’altre. Era una cinta de Moebius constant. Evidentment vam estar durant vint minuts circulant darrere d’un camió carregat de porcs sense possibilitats materials d’intentar un avançament, sigui pels canvis de rasant o per l’intens trànsit de camions en sentit contrari.

Per fi, abans d’un canvi de rasant, vaig veure el suficient espai per avançar el camió. Si alguna cosa bona tenia aquell sis-cents trucat, era el reprís que li proporcionava el fet de accelerar a fons amb la segona marxa.
Així ho vaig fer i així vaig poder avançar al pudent camió de porcs, però ah, sorpresa.
Just en el canvi de rasant havia la parella de la guàrdia civil motoritzada, que em va fer un senyal perquè parés en un clar que hi havia després de la cuneta, just davant d’ells.

El meu precipitat però bon avançament al camió, havia provocat, segons la Benemèrita que jo trepitgés un trosset, però trepitgés al cap ia la fi, la línia contínua.
Evidentment de res va servir dir-li a l’agent que bloc en mà, escoltava la meva versió, si no que no només aniria a multar-me sinó que aprofitaria la circumstància per demanar-me tots els documents haguts i per haver que se suposava jo hauria de portar al damunt.
Sigui per la pinta del meu sis-cents ‘de carreres’, sigui per la barba o sigui per la pinta del meu passatger, la qüestió és que ens van tenir aturats una mitja hora. A hores d’ara, el camió de porcs ja hauria arribat a Sant Carles de la Ràpita.
Mentre passava tot això el Choni havia sortit a pixar pels matolls, mentre fumant, rondava pel lloc. Un agent em multava i em demanava papers, mentre l’altre agent, a la cuneta i movent el braç, feia com que el trànsit anés circulant.

Total que la paradeta, a part del temps perdut, em va costar dues multes: una per trepitjar la línia contínua en un canvi de rasant i l’altra per portar el capó posterior del sis-cents aixecat, que segons l’agent estava prohibit encara que li donés al cotxe un aire més esportiu. Total, no recordo quant, però era un grapat de pessetes que per a mi llavors, eren moltes pessetes.
Molt enfadat i amb la mitjana de temps del viatge feta miques, vam prosseguir el viatge. El Choni em va tranquil·litzar tot el que va poder, fins i tot em va cantar un parell de fandangos.
Per fi arribem a Benicarló. Jo em desviaria per una carretera en direcció a Peníscola i el viatge del Choni amb mi acabava allà. Vaig parar en una gasolinera perquè li vaig dir que era on li seria més fàcil trobar un cotxe o camió disposat a portar-lo fins a València.

El Choni, després de donar-me vint vegades les gràcies per haver-ho portat fins allà, va sortir del cotxe i un cop fora, com si hagués de dir-me encara alguna cosa més, em va demanar que baixés el vidre. Li vaig baixar el vidre, es va recolzar a la finestra i mai oblidaré el que em va dir:
-Mira Juan, tu me has hecho un favor y a mi siempre me ha gustado devolverlos. Como sé que no nos veremos más, te lo devuelvo ahora.

I pum, em va llançar damunt del seient un gruixut bloc amb papers de calc entre les fulles.
Vaig tenir una breu confusió però de seguida vaig descobrir que era tot el bloc de multes del guarda civil que em va multar i que per lògica, les últimes eren  les meves.
El Choni em va fer l’ullet, va fer dos copets al sostre del sis-cents i va donar mitja volta cap a la benzinera.
Jo estava paralitzat i en estat de xoc. El cor em bategava a tota màquina i mirant pel retrovisor per si venia la parella de la guàrdia civil, amb les motos a tot gas, vaig sortir disparat cap a Peníscola.
Vaig creuar Benicarló quasi sense mirar les cantonades. El bloc de multes encara estava damunt el seient. Era com si el Choni m’hagués deixat una bomba de rellotgeria. La meva primera reacció va ser emprenyar-me, però, com i quan ho havia fet? Com va tenir el valor, els sants collons i la sang freda de robar-li el bloc a l’agent? Amb quin professional carterista havia estat viatjant?

Em vaig fer mil preguntes mentre no deixava de mirar pel mirall retrovisor.
En un moment, entre Benicarló i Peníscola em vaig aturar. Llavors era una carretera solitària sense hotels ni urbanitzacions. Vaig saltar sobre dels blocs de ciment que feien d’escullera i ajupit, vaig anar arrencant fulla a fulla del bloc de multes, on estaven les meves i les de no sé quants altres afortunats i una a una les vaig llançar al mar.

En aquells anys, anys del general Franco, la guàrdia civil feia por.

 

Dedicat al meu amic Andrés Gamboa. (EPD)