El meu quart (i últim) mar

Feia pocs minuts que havia deixat anar l’amarratge de Port Balís i estava creuan el petit far de la bocana. Era a principis d’abril i el Garbí bufava moderadament com ho venia fent cada dia. El cel estava encara bastant cobert de núvols perquè unes hores abans havia caigut un xàfec primaveral. D’aquí a un parell d’hores hi hauria la posta del sol i caçant bé l’escota del gènova, vaig posar rumb sud per cenyir-me al vent. Estava pletòric d’un cantó i una mica acollonit de l’altra. Mai he estat un valent, d’això estic convençut, perquè aquella navegació que iniciava fins a Mallorca, encara que ja l’havia fet altres vegades, aquesta era la meva primera vegada que la feia en solitari. Així es feia realitat el vell somni que vaig tenir en la meva infància, que algun dia i amb el meu vaixell, viatjaria tot sol fins a l’illa.

Ja fa molts anys que visc a Barcelona, tants, que de vegades crec que la meva vida viscuda en el Brasil i Itàlia, podrien haver estat també un’altra somni. Quan jo era jove, pensava que seria artista, que seria pintor. Al final, només he estat un publicitari i ho lamento. No molt però ho lamento, perquè els publicitaris o publicistes com diuen, no són artistes ni molt menys. Encara que ells creguin que ho són.
També volia ser navegant. Mariner no, perquè ja vaig ser mariner a la mili. Lo meu era ser navegant com ho va ser Joshua Slocum, Vito Lumas o Francis Chichester i per aixó vaig devorar tots els llibres de les seves increïbles gestes oceàniques com a navegants solitaris. Però quan em van parir, em van inocular els preceptes fonamentals que han de tenir tots homes per ‘guanyar-se la vida’ i assegurar-se el futur. I en aquests preceptes no havia ni el de ser pintor ni el de ser navegant però en canvi hi vaig trobar el de trobar un bon treball, remunerat i que m’assegurés el futur.

Com deia abans, des que vaig tornar ja fa anys a la meva ciutat, també vaig tornar a recuperar el meu trosset de Mediterrani havia deixat. Tot i que ja no em quedava família a Mallorca, no vaig voler que l’illa només fos un remot record de la meva infància i amb la Joana, vam comprar un habitatge al Port de Pollença i molt prop del mar, des d’on estic escrivint aquest blog. Com ja sóc un avi jubilat, pas llargues temporades aquí a Mallorca i la resta de l’any a Barcelona.

Encara que la meva professió va absorbir moltes hores de la meva vida, pel que fa a aficions, vaig provar de tot: vaig estar coquetejant amb l’aviació, després en el món de la radio, també em vaig apassionar pel golf fins que afortunadament, un dia em vaig adonar que mai sortiria de la meva condició de jugador mediocre i enmig de tot aixó també vaig pintar molt i fins i tot vaig arribar a fer les meves exposicions, però mai com a professional fins que finalment, vaig poder recuperar el que mai hagués hagut d’oblidar, o sigui la navegació.

Potser ja era una mica tard, però als meus cinquanta anys i escaig, em vaig submergir totalment en el món de la nàutica. Primer em vaig treure el títol de patró de iot i posteriorment, amb molts patiments, el de capità. Enmig dels estudis em vaig comprar un veler de 38 peus, un Doufur Classic al que li vaig posar el nom de Calderón en memòria de l’avi republicà que em va ensenyar les primeres arts de la mar. Amb aquell flamant veler no només vaig navegar pel que seria el meu quart mar, sinó que també em va portar fins els confinis més remots de aquells somnis.

I mentre navegava amb rumb sud, el sol no va trigar a amagar-se per darrere  la sinuosa línia de la serralada de Collserola i, després de tenyir cel i mar primer en color taronja i després en vermell, va desaparèixer.
A partir d’aquests moments, és quan un navegant solitari comença a constatar que efectivament està sol. No importa que hagis fet aquesta mateixa navegació moltes vegades perquè no hi ha una singladura que sigui igual a una altra. El mar és així i encara que hagis rebut per ràdio, tots els parts meteorològics i portis el radar en marxa escorcollant tot l’horitzó que no es veu, aquest és imprevisible.

El cel marí sense contaminacions lumíniques era un espectacle impressionant. La nit era ben negra i sense lluna. Només quedaven alguns núvols que anaven interrompent de tant en tant, l’impressionant mantell estrellat. El vent havia rolat més al sud obligant-me a navegar encara més de cenyida i el mar, de nit sense lluna, desapareix per complet. Sabia que encara hi era perquè el sentia i, el seu soroll, em feia imaginar que les onades eren molt més grans i espantoses del que segurament eren en realitat.
Mantenia el rumb amb el pilot automàtic però el vent m’obligava sempre a fer correccions. Vaig baixar a la cabina per preparar-me el sopar i pujar-lo a la banyera per continuar la guàrdia. Estava a unes vint-i-cinc milles de la costa i per aquella zona hi solia haver sempre molt trànsit de vaixells que anaven o tornaven del port de Barcelona. La nit i de guàrdia, es feia llarga. I els moments més crítics i esgotadors de les guàrdies a la mar, eren per a mi les que van des de les quatre a les cinc del matí.

El Calderón avançava a bona velocitat perquè el vent, amb el pas de les hores, no havia tornat a rolar però havia refermat fins a arribar als vint-i-dos nusos però el vaixell navegava molt segur. Vaig comprovar les veles amb la llanterna, els instruments, la nostra posició en el plotter i tot semblava controlat malgrat aquell nerviosisme en les primeres milles de la travessia, encara que he de confessar, que la mitja ampolla de Glenfiddich que tenia en la meva cabina, va desaparèixer molt abans d’arribar a les cinquanta milles. M’havia creuat amb bastants vaixells, creuers i mercants però vaig haver de variar el rumb molt poques vegades. A la mar els vaixells que es creuen en el teu rumb per estribord tenen preferència, mentre que per babord, la preferència és teva. Encara que així ho obliguen les normes internacionals de navegació marítima, mai em vaig fiar del tot. I mai em vaig fiar perquè en el passat, em vaig emportar més d’un ensurt amb aquest tema. L’eixàrcia estava molt tensa per la cenyida i la nit semblava tranquil·la, mentre a popa, anava deixant una llarga estela de puntets fluorescents provocada pel casc del Calderón en fregar el plàncton.

A les sis del matí ja vaig albirar el far de Formentor i abans de les 7.30 es va produir l’orto. A l’horitzó a proa, les llums malves de l’alba em van mostrar els primers contorns de la serra de Tramuntana. Sabia perfectament que no es tractava d’una gesta nàutica i que tampoc estava fent la volta al món però, per a mi aquella visió, va ser molt emocionant. Ho havia aconseguit.
Amb el perfil de Mallorca davant meu, el vent va cessar completament i vaig quedar enmig d’una calma xixa en un mar que més semblava un llac.

IMG_022617-03-05_1132
Un ramat de dofins em van donar la benvinguda i vaig veure una tortuga nedant al costat del Calderón pràcticament aturat per la falta de vent, que vaig fotografiar.
Vaig creuar el cap de Formentor al cap d’unes hores ajudat pel motor, on en arribar al Port de Pollença, no vaig desembarcar doncs vaig preferir dormir a la cabina i no em vaig despertar fins a les tres de la tarda d’aquell mateix dia.


M’ha fet gràcia narrar la meva primera experiència de navegació en solitàri. Per mi va ser llavors molt important i m’ha semblat que ara, anys després simbolitzava perfectament el meu quart mar dins de les narracions d’aquests post amb els què m’he entretingut escrivint durant uns dies.
Actualment ja no navego i no per falta de ganes. No és que m’ho impedeixi l’edat que tinc però és una activitat que sembla ser, no és compatible amb el meu cor.
Com vaig escriure fa uns dies en el primer post titulat el meu primer mar, ara m’el miro des de la vorera de la bonica badia de Pollença, passejant acompanyat de la fidel gosseta Bimba.