El meu primer mar

Deia Pablo Neruda que necessitava el mar perquè el mar li ensenyava.

El meu mar, sens dubte m’ha ensenyat molt i potser és per això que també necessito veure’l i sentir-lo sovint. Aquí al Port de Pollença el tinc cada dia. A s’hora baixa, en els meus quotidians passejos de jubilat i sempre acompanyat de la fidel Bimba, fem llargues caminades per Voramar i pel passeig de la platja. La badia orientada a l’Est està tan tancada per les muntanyes, que li dóna al mar aparença de llac.

Penso que aquest ja és el meu darrer mar. No és un mar actiu i viscut com ha estat en el meu passat sinó un mar de simple observador malenconiós. Això sense comptar les remullades que encara em dono durant els estius.

Els avis, com més avis ens tornem, no recordem ben bé el que vam menjar ahir, però els temps més remots de la nostra vida tornen a la ment totalment diàfans i cristal·lins. Records amb detalls i precisió sorprenents, incloses les olors i les sensacions més subtils. Per això recordo molt bé quin va ser el meu primer mar,  aquí mateix, a Mallorca. No al Port de Pollença on sóc ara sinó el mar de Palma i el de Can Picafort, a la badia d’Alcúdia.

Va ser el meu primer mar on la meva mare es va adonar de la meva miopia, perquè des de la platja de Can Picafort no veia amb claredat un vaixell de vela que hi havia a l’horitzó mentre que tothom el veia perfectament.

Va ser en el meu primer mar on el meu avi, carabiner republicà nascut a Badajoz, em va ensenyar a dir cabo en lloc de corda, a conèixer el que era estribord, babord, proa i popa i també em va ensenyar a pescar amb volantí. L’avi tenia una petita pastera que es deia ‘Catalina’ i com l’home coneixia les meves incipients dots de dibuixant, quan a principis de l’estiu jo arribava a Palma, em feia repintar en color negre, el rètol de la Catalina. En aquells temps (els anys 50), aquest tipus d’embarcacions eren de fusta i tots els anys, calia treure la Catalina a terra, netejar l’obra viva de caragolets i petits crustacis, reparar-la, posar-li brea a les esquerdes i repintar-la de nou. La meva arribada a Palma doncs, a mitjans de juny quan començaven les vacances escolars, l’avi tenia la pastera fora l’aigua acabada de netejar i el pot de pintura negra preparada, perquè jo rematés la feina i amb bona lletra li repassés el nom a la Catalina. I com en el petit varador del passeig marítim, hi havia més barques de pescadors i amics jubilats de l’avi, em tocava anar repintant d’un a un, els noms i matrícules de quasi totes les embarcacions.

També va ser en el meu primer mar, aquell trajecte de nou hores que durava el vapor correu que anava des de Barcelona a Palma, perquè llavors, al Ciutat de Palma, Ciutat de Barcelona i Ciutat de Burgos, vaixells de la companyia Trasmediterránea que cobrien les illes amb la península, no es deien Ferris com ara, si no vapors correu, encara que els seus motors ja fossin de combustió dièsel.

Els meus pares m’acompanyaven a l’estació marítima que es trobava a la plaça de les Drassanes, al costat del monument a Colom, i em feien prometre que aniria ràpidament a la cabina i no m’hi mouria, fins a l’arribada a Palma on l’avi m’estaria esperant. Res més lluny de complir aquella promesa, durant tots els anys que van durar els meus itineraris de vacances a Mallorca, mai vaig romandre un sol minut a la cabina. Era la meva gran nit i calia aprofitar-la. La passava pujant i baixant les empinades escales del vaixell, mirant totalment hipnotitzat el negre més absolut de les nits al mar sense lluna, escoltant cançons de hippies que també passaven la nit en blanc perquè no tenien on dormir i, finalment, contemplant la increïble alba que perfilaven les muntanyes de Sóller fins a l’illa Dragonera.

I va ser durant les meves estades a Can Picafort, on amb més intensitat vaig sentir la presència d’aquell meu primer mar, a admirar-lo i també a tenir-li respecte. Aquell mar que es trobava només a un uns cent metres de la caseta que els meus pares llogaven hi vaig passar hores i hores, sigui caminant per la solitària platja de la gran badia d’Alcúdia o sigui jugant i redolant per les seves innombrables dunes de fina sorra. Cal Mandilego com en el Far West, era l’única botiga que hi havia en tot el poble on hi venien tot el necessari per viure, des de sabates de goma, verdures, carn de porc, flit mata-mosques, fins a les ensaïmades dels matins. Això eren unes autèntiques vacances, lògicament sense ràdio ni televisió, perquè aquesta última, estava a punt, però encara no existia. Només teníem aquelles xerrades familiars sota les caloroses i estelades nits d’agost, a ben sopat, asseguts a la fresca en el carrer davant de casa, on sentíem la brisa que arribava del mar i també ens distrèiem amb les aparicions d’un petit drac que vivia sota el rafal. Sortia cada vespre per capturar els mosquits i les papallones que orbitaven al voltant de la bombeta que hi havia damunt de la porta del carrer. Ho feia amb tanta picardia que es guanyava diàriament tot el suport d’una fidel audiència. Recordo que el petit drac ens va acompanyar durant diversos estius. Però mai vaig saber si es tractava del mateix o d’un descendent seu.

També en aquell meu primer mar, hi havia nits que no eren tan tranquil·les. Era quan el vent de l’Est començava a bufar amb força i se sentia com bramava el mar, allò volia dir que la llevantada o temporal de llevant estava servit. Recordo aquelles nits de por de la meva infància. On portes i persianes cruixien empeses pel vent, mentre sentíem com les pinyes dels pins queien amb fúria sobre la teulada. Nits fantasmagòriques que encenien les meves més terrorífiques fantasies i temors. I sobretot el mar, altre temps meravellós i color verd maragda, ara negrós i escumós que crugia amenaçador semblava que les ones arribarien  tan mateix fins a la porta de casa a qualsevol moment.

La meva mare, el meu germà Josep Maria i jo, en el mitg
La meva mare, el meu germà Josep Maria i jo enmig, a la platja de Ca’n Picafort.

No obstant això, en aquell meu primer mar, la llevantada també significava que l’endemà al matí el temporal hauria acabat i, amb tota la família, faríem una fantàstica excursió caminant per la platja durant diversos quilòmetres, per descobrir els increïbles objectes que les fortes ones de la nit havian vomitat a la riba. I trobàvem de tot, des de cadàvers de dofins i petits cetacis fins bótes, pots, boies, salvavides i xarxes de pesca, així com a objectes estranys impossibles d’identificar. El plàstic encara no imperava en el nostre planeta i enmig de tota aquella brossa marítima lògicament no hi havia ni una bossa de supermercat, ampolla d’aigua mineral, ni cap llauna de Coca-Cola.

Però abans d’iniciar aquesta segona meitat de les vacances a Ca’n Picafort amb els pares i el meu germà, era quan al principi d’estiu i arribat de Barcelona, m’estava durant un mes i mig al barri de Santa Catalina de Palma, molt ben cuidat pels avis.
Eren temps del meu primer mar, l’avi i la verda i blanca pastera Catalina.
Llavors no hi havia cursets de natació d’estiu per a nens i l’avi com bon ex militar que era, va decidir que havia d’ensenyar-me a nedar i treure’m d’una vegada la por que em feia no fer fons amb els peus. Així em va lligar una corda a la cintura i em va tirar a l’aigua enmig del port de Palma. Sens dubte va ser un mètode poc ortodox, però em va servir per aprendre a mantenir-me flotant i xipollejant en la superfície d’aquell meu primer mar.

L’avi Joan també em va ensenyar la importància de saber fer un simètric nus mariner i a pescar amb volantí. Ell estava orgullós que al seu nét li agradés tant pescar i per això m’ensenyava totes les arts de pesca que ell dominava molt bé. Però ara que no em sent, confesso que la pesca llavors no m’entusiasmava massa. És més, em feia molt “yuyu” treure aquells pobrets peixets a la superfície, arrencar-lis l’ham de qualsevol manera i veure com morien a poc a poc al viver que teníem a bord.

Al meu germà  Josep Maria, no li tirava gens l’illa. Era el fill primogènit i els avis de Barcelona l’havien cuidat molt i per això els tenia més afecció que els avis mallorquins. A l’avi carabiner, tampoc li queia gaire bé el germà gran perquè, sempre més sincer que jo, li tirava en cara que tot això de la pesca fotia molt fàstic. En canvi el Xavier, el germà petit, igual que jo, també va tenir molta afició per l’illa on va néixer la nostra mare, però llavors era encara un nadó amb deu anys més jove que jo, però també li va donar temps de navegar amb la Catalina, tot i que l’avi ja era molt vell per a aquests trots.

Aquells van ser per a mi temps feliços i lluminosos si els comparava amb els de la llavors fosca i gris Barcelona, perquè més a més, també havia trobat al meu primer amor: una nena que vivia al mateix carrer Alós del barri de Salta Catalina. Amors que per a mi van durar diversos estius però que es van esvair totalment, el dia que em vaig atrevir a fer-li la meva declaració d’amor. Si, jo també li agradava molt a ella però, em veia encara massa nin perquè jo anava amb calçons curts. Com vaig arribar a odiar aquells maleïts pantalons curts que la meva mare em feia posar!

Abans que sortís el sol en el meu primer mar , l’avi deia que era quan el peix més picava. Pescàvem esparralls, mabres, sorells, bogues i alguna aranya i d’esquer utilitzàvem gambeta viva. Tot i que el concepte de la pesca en si, no m’atreia, m’encantava tota aquella litúrgia que girava entorn de la pesca. Amb la llumeta de carbur durant la nit, capturàvem les gambes amb un un aparell d’arrossegament anomenat Gànguil. Pujàvem a bord l’aparell per seleccionar la petita i transparent gambeta per l’esquer, separant-la de la més gran per a l’arròs. I amb les gambes, també pujava de tot el que hi havia al fons, així com desenes de crancs que com podíem, els tornàvem al mar encara que també escollíem i separàvem els més grans per l’arròs. També trèiem moltes holotúries (espardenyes), que llavors no tenien el valor gastronòmic que tenen avui i per això l’avi tal com arribaven, amb cara de fàstic, les fotia de nou al mar. En mallorquí les nomenaven ‘pardals de moro’.

Per pescar en el meu primer mar, calia trobar sempre un lloc aparentment idoni, per fondejar, tirar el volantí i esperar que piquessin. Ficar l’ham pel cul a la gambeta fins al caparró era tota una experiència molt especial, com també ho va ser menjar la meva primera gamba crua, o millor dit viva, tot imitant a l’avi. L’espectacle de colors veient sortir el sol en el horitzó des d’una petita barqueta era fascinant. A les vuit arribava el correu de Barcelona i després ho feia el de València. Quan el sol ja començava a refermar-se fort sobre la Catalina, l’avi desenrotllava un tendal lligat al pal de la pastera i així romaníem pescant fins a migdia, o bé en el mateix fondeig o havent canviat diverses vegades depenent sempre del fet de de si picaven o no.

Llavors s’acabava la primera part del dia de pesca. Mentre l’avi es quedava a l’amarratge netejant i arreglant a la Catalina, jo portava el peix a casa perquè la meva àvia, gran cuinera, iniciés la segona part.

Depenent de la quantitat de pesca, uns peixos es regalaven a la família i veïns i la resta, per al consum propi. No hi havien frigorífics elèctrics i les neveres funcionaven amb un tros de gel i perquè l’excés de peix aguantés tota la setmana, l’àvia feia una bona cassolada d’escabetx que es conservava la mar de bé, en el rebost. Amb la resta, aquest dia ens afartàvem amb un exquisit arròs caldós mallorquí amb gambes i crancs, com l’àvia sabia fer.

Aquest i molts més, són una part dels records que conservo encara molt vius del que va ser aquell meu primer mar.

Després, n’arribarien d’altres.