Rondaies mallorquines

Mo mare m’explicava que de petita, al vespre, després de sopar i al costat del foc, sa padrina unes vegades o sa tía Magdalena altres, li explicaven uns contes anomenats rondaies. Eren temps on no existia ni ràdio, ni televisió, ni tan sols electricitat a les cases de pagès. Les rondaies són antics contes populars mallorquins de tradició oral, que passaven de boca en boca en generacions, de pares a fills. En aquells temps, no només a Mallorca sinó en tota la península, l’analfabetisme era una realitat i d’aquesta manera, per mitjà de la paraula transmesa, els contes perduraven.
Mossèn Alcover es va dedicar a recopilar-i a publicar-les posteriorment a partir de 1880 amb el pseudònim de Jordi des Recó en 25 volums.
Aquí n’he trobat una que es diu  ‘Un festetjador’ i que he retallat una mica perquè es feia un pelet llarga.

Un festetjador (la’m contá mu mare)

AIXÒ era una mare que tenía un fii, bajoca de tot, que havía nom Pere.
Ja havía doblegats es trenta, i no era estat capaç mai d’escometre cap al·lota.
Sa mare li arribá a dir.
—Hauríes de veure si vas a festetjar, qualque poc!
—Si jo no sé que tenc de dir! va respondre ell.
—Mira, digué sa mare des cap d’un parei de dies, ses raons sien acabades; a festetjar has d’anar, surta d’allá on surta!
—I a on voleu que vaja? diu ell.
—Bon re-cotri! diu ella. Ves a Na María-Aina des fil.
Na María-Aina des fil era fia d’una que per temps era estada veinada seua.
—I que li he de dir? demaná En Pere.
—Foi, que li has de dir! diu sa mare. Tot-d’una convé que digues:  festetgem, festetgem?
—Ja hu diré idò, s’esclama En Pere.
Des cap d’un parei de dies, se’n hi va; i justament Na María-Aina tengué son pare mort, i trobá sa casa plena de gent, plorant o fent una cara ben trista.
Afina Na María-Aina asseguda a una cadira, que tenía ets uis com a tomátigues de plorar.
S’hi acosta i li diu:
—Festetgem, festetgem?
—Ah tros de bestia! se va esclamar tot-hom. ¿Amb so mort còs present, amb sa pena i trastorn d’aquesta casa, vens a cercar festetjaments? Treislo defora! treis-lo defora!
I le hi varen treure amb caixes destrempades.
L’homo se’n torna a ca-seua i sa mare li demana:
—¿Com ès anat?
—Malament, digué ell; i li contá es pas.
Sa mare, quant el sent, li diu:
—Idò havíes de dir: al cel lo vegem.
—Ja hu sabré per un altre pic, va respondre ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament los troba que feien matanses, i comensaven a desxuiar es porc.
—Ave María Puríssima! diu En Pere de damumt es portal.
—Concebuda sens mácula! li varen respondre.
L’homo se mira una mica es porc, i diu:
—Al cel lo vegem.
—Es porc vols veure‚ al cel, tros de banc? s’ excrema tota cremada sa mare de Na María-Aina. Si no’n dus més de fresques, te’n pots tornar per allá on éts vengut.
En Pere no tengué més remei que fer-ho així.
—Com ès anat? li demaná sa mare.
—Malament, va respondre ell; i contá es pas.
Sa mare li digué:
—Havías de dir: molts i grossos!
—Ja hu sabré per un altre pic; va dir ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na Maria-Aina! que li curaven un bony que li era sortit an es clotell.
—Ave María Puríssima! digué, i entrá.
—Concebuda sens mácula! li contestaren.
—Molts i grossos! digué ell, mirant-se la feta.
—Un tot sol casi m’ha morta, s’exclama ella, i tu demanarás que me’n venguen molts i grossos? Bestia més que bestia! sortiu d’aquí dins, abans de més raons!
En Pere, se’n va haver d’anar com un ca atupat, amb sa coa a’s mig de ses cames.
—Com ès anat? li demaná sa mare.
—Com ha d’esser anat? Malament! digué ell; i contá es pas.
Sa mare, quant el sent, se va treure aquesta:
—Idò havíes de dir: que s’assec i no reverdesca.
—Ja hu sabré per un altre pic, s’exclamá ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na María-Aina que sembrava un claveller.
—Que s’assec, i no reverdesca! digué En Pere, tot-d’una que la veu.
—Que ja el tornam tenir a s’alicorn a dir bajanades i a fer nosa? digué ella tota plena de malicia. Arruix! passa fora, ca pelut!
I En Pere no tengué més remei que anar-se’n.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare, quant el va veure.
—Malament, digué ell; i li contá es pas.
Sa mare se destirá d’aquesta:
—Idò havíes de dir: brui per defora i rel per de dins.
—Ja hu sabré per un altre pic, s’exclamá ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na María-Aina que li treien una espina de garanyoner que s’havia aficada ben endins a un peu, i li feien un mal que no era suftidor.
—Brui per defora i rel per dedins! digué En Pere tot-d’una que entrá, i va haver vista la feta.
Quant el sentiren, s’afuaren a ell; li varen dir ses mil llástimes, li feren ses galtes vermeies de galtades i l’acompanyaren fins devora ca-seua amb dues vergues de bou, i amb cada cimada li feien fer volta redona.
De s’atupada va haver de jeure vuit dies, i li espassaren de tot ses ganes de tornar a festetjar; i, en veure casa d’al·lotes, voltava.
Gat escaldat d’aigo freda tem.

Manacor, desembre de 1889.