Mongols, tàrtars i bistecs

L’Imperi mongol va néixer, va créixer, es va consolidar i va desaparèixer en menys de 300 anys: va ser el més vast i efímer que es coneix en la nostra història.

Gengis Khan, que el plaer més gran confessat per ell mateix era vèncer, humiliar, torturar i matar els seus enemics, va començar l’imperi mongol en 1211 amb un grapat de genets petits, bruts i mal parits i, va ser el seu nét Kublai Khan, qui va assestar el cop final en 1260 amb la conquesta de la Xina. En aquells dies, els mongols ja posseïen Sibèria, Xina, Pèrsia i l’Orient Mitjà més Rússia, Polònia i Hongria fins al Danubi. Un territori massa immens per ser controlat per aquests cabrons amb pèssimes comunicacions i regit per una arbitrarietat embogida. Al segle XIV ja s’havia desintegrat i en el XVII els manchús van conquerir Mongòlia interior que va acabar sent colònia xinesa, mentre l’exterior ho era de Rússia.

Dels egipcis ens queden tones de mòmies i unes piràmides, dels grecs ens queden els filòsofs, Pitàgores i el teorema de Tales. Dels romans ens queden muntanyes de pelis made in Hollywood i la tira de circs romans. Però de tot aquest efímer imperi mongol de mala llet, l’únic que queda ara mateix és el bistec tàrtar, carn crua de cavall que els genets maceraven entre la cadira i l’espinada del cavall durant hores de galopada o almenys això diuen.

I enmig d’aquests menjadors de carn crua, també existeix el record confús que com més s’abasta menys s’estreny perquè el segon Gran Khan, Ogadai, es diu que li agradava veure morir davant els seus ulls almenys a un enemic diari. “Si no -deia- no aconsegueixo agafar el son”.

Davant d’aquesta premissa avui m’he cruspit doncs, un bistec tàrtar home made. No el macero entre la cadira de muntar i el suat cavall però m’agrada preparar-ho amb molt pocs ‘additius’ i així la carn, encara te gust a carn crua.