No si val, repetim

130 dies després de les últimes eleccions generals, els espanyols es veuen irremeiablement abocats a passar de nou per les urnes per resoldre el bloqueig que els partits polítics no han sabut solucionar. Dilluns que ve es dissoldran les Corts i el dia 3 es convocaran oficialment noves eleccions per al pròxim 26 de juny. El surrealista del cas és que no només es repeteixen les eleccions sinó que també repeteixen els candidats. Les mateixes cares, els mateixos gestos amb les mateixes frases fetes i les mateixes promeses adornades amb els mateixos eslògans de sempre. És com si els culpables d’aquesta situació haguéssim estat els votants i per això ara cal repetir, per veure si d’una punyetera vegada, sabem votar millor. Després de dècades d’alternança entre el PP i el PSOE, recordem que el passat 20 de desembre els espanyols havien d’optar per nous partits que prometien un nou començament, un alleujament de l’austeritat i la fi dels escàndols i del nepotisme de la vella guàrdia. Però la veritat és que vivim una època on el país s’enfonsa en la seva degeneració, encara que tot ell estigui intentant desesperadament no morir ofegat en la seva pròpia merda. Se succeeixen de tal forma els atropellaments, les evidències, que una persona mitjanament corda i honest dubte, des de fa temps, de tots els estaments de l’estat. Aquesta semblança a grans trets, compon el retrat d’un país que s’enfonsa com ho fes l’Imperi Romà. No cal posar-li ni noms, ni dates. És el de qui han manat a Espanya durant segles, als quals es van sumar uns quants espavilats sense molts escrúpols. Les bacanals, els caradures, els bufons per riure’ls les gràcies, els banquers, els mercenaris, l’exèrcit, la mordassa en forma de lleis i codis que aporta la part més autoritària de la casta, els iots, les llotges, els sopars, les lluites de poder, els vòmits de paraules i també el dit martell que t’assenyala, per acabar. I dins d’aquest brou de cultiu, tenim a una Catalunya, la fractura de la qual amb Espanya és irreversible. Tard o d’hora succeirà. Al llarg de la història, han anat desapareixent un per un, tots aquells imperis creats a força de submissió i armes. Mèxic, Guatemala Equador, El Salvador, Nicaragua, Panamà, Cuba, Costa Rica, Puerto Rico, Perú, Veneçuela, Uruguai ja es van independitzar d’Espanya i d’això no fa tant. Ara li toca a Catalunya, després ho farà Euskadi i la resta de Paises Catalans amb Andalusia. Finalment, la total desfragmentació d’una Espanya que mai va saber governar. I és que Espanya com a nació és un fracàs, per això Espanya avui, em produeix vergonya alièna.