Volant pel Grand Canyon

Tot l’equip de rodatge que érem uns quinze en total, viatjàvem des de Houston, Texas, fins a Page, una petita ciutat situada a Glen Canyon Dam, la segona presa més important del riu Colorado de la qual es va originar el llac Powell, just a la state-line que divideix Arizona de l’estat de Utah. El realitzador i jo havíem volat amb línia regular des de Houston a Phoenix, on ens vam reunir amb la resta de l’equip i, amb un petit bimotor llogat,  varem continuar el viatge fins a Page. Tot això passava a finals dels anys vuitanta perquè no recordo amb exactitud en quin any va ser. Això si, era llavors l’anomenada època daurada de la publicitat, amb constants rodatges d’espots als Estats Units i amb uns pressupostos milionaris. Excepte l’actor, que també viatjava amb nosaltres, tota la resta de l’equip era espanyol i ja portava a Arizona molt més temps que jo preparant localitzacions i càstings. Avui dia, quan una agència de publicitat ha de rodar un espot fora del nostre país, utilitza els anomenats ‘services’ per no incórrer en costos tan desgavellats. Amb un service, viatgen al país del rodatge només els indispensables. Per a la resta d’equip i infraestructura, s’utilitzen productores locals. Llavors com no existia el service, viatjàvem una bona colla perquè estàvem rodant un espot de 30 segons de durada per a una campanya de presentació dels nous equips hi-fi de Sanyo. La primera part de l’espot ja l’havíem rodat al downtown de Houston, enmig dels seus envidrats i brillants gratacels amb helicòpters i sense escatimar mitjans. Ara tocava rodar la segona meitat, al cor del Grand Canyon.
Mai abans havia estat a Grand Canyon i he de dir que la primera visió que vaig tenir des de la finestreta del bimotor, a dos mil peus d’alçada, em va impactar moltíssim. No només per la seva bellesa sinó per la seva mida tan colossal. Aquell fantàstic espectacle vist des d’aquella altitud, justificava amb escreix que es consideri una de les meravelles del nostre planeta.

Page va ser fundada l’any 1957 sobre territori navajo, com una comunitat d’habitatges per als treballadors i les seves famílies durant la construcció de la presa de Glen Canyon al riu Colorado. Un cop acabada la presa, la ciutat va esdevenir porta d’entrada a la zona d’esbarjo de Glen i del llac Powell. Page també ha estat escenari de moltes pel·lícules de cowboys, rodades en tot el seu vast territori que cobreix fins al famós Monument Valley, una gran depressió desèrtica d’un característic color teula, esquitxada amb nombroses arquitectures d’altíssimes torres i altiplans esculpides per la mateixa naturalesa .
Vam aterrar a Page just al sunset. I haig de dir que una posta de sol al desert és tan bonica com una posta de sol al mar.
L’aeroport era molt petit i no tenia massa trafic de vols regulars al dia. A la terminal, pràcticament buida, només destacaven dos indis navajos amb sengles barrets negres de cowboy, ulleres de sol Ray-Ban, mastegant tabac i escopint-ho dins d’una llauna de Pepsi-Cola, mentre observaven la nostra estrafolària arribada, desembarcant paquets i material de rodatge.

Havíem aterrat al seu territori. Els navajos són la nació indígena nord-americana més nombrosa. Confinats en les seves reserves, viuen repartits pels estats d’Arizona, Nou Mèxic, Utah i Colorado.
Jo no sé com viuen actualment però en aquesta època sobrevivien com podien i amb molts problemes d’addicció a l’alcohol i a les drogues. De fet quan vam demanar l’oportú permís per rodar a Grand Canyon, el Govern Federal ens va obligar a contractar a un parell d’indis navajos com a peons. La quantitat de navajos a contractar, que es feia a través de l’oficina d’ocupació federal, depenia de quant nombrosa fos la nostra expedició. Per això al nostre equip, li van correspondre dos navajos per contratar.

A la terminal ens estava esperant el Tim, un jove pilot que també havia arribat aquella mateixa tarda procedent de Las Vegas i amb el seu helicòpter Bell-212, que ens acompanyaria durant la nostra estada al Grand Canyon per rodar, des del seu aparell, totes les escenes abismals que teníem previstes.

La veritat és que tant els dies de localització d’escenaris, com a continuació els dies de rodatge, eren molt densos i es treballava sempre de sol a sol. Quan es tracta de fotografiar paisatges tan enormes com els de Monument Valley o el mateix Grand Canyon, els realitzadors busquen sempre la llum màgica que es produeix en les sortides i postes de sol. Això ens obligava a estar a la localització o al helicòpter molt abans que el sol surtis o es posès, perquè després tot passa molt ràpidament.
Em vaig passar moltes hores en el maleït helicòpter amb un monitor Combo entre les cames mirant totes les preses perquè el realitzador volia que les supervisés totes.

Monumentvalley
Monument Valley

Recordo que hi havia un plano bastant complicat de rodar. Havíem de pujar a la part alta d’una d’aquestes torres rocoses del majestuós Monument Valley. Allà l’actor, un atlètic xicot nu de mitjana cintura cap amunt, portava posada una complicada disfressa amb unes enormes ales com les del mitològic Ícar. Després de mirar a l’horitzó, corria i saltava a l’abisme de la torre rocosa amb les ales ben esteses. La presa es rodava des de l’helicòpter i en el moment de saltar, el pilot havia de fer un ràpid travelling cap enrere per descobrir el profund barranc. No cal dir que encara que l’actor estava fortament lligat per la cintura amb un gruixut cable d’acer, en cada presa, tots teníem el cor en un puny, desitjant que el pobre noi no ensopegués i es pengés amb tots els cables i artefactes tan improvisats i poc segurs que portava al damunt.
Al cinema llarg no ho sé, però en publicitat els plànols es repeteixen una vegada i una altra fins a la nàusea. No importava que li digués al realitzador que segons la meva opinió el plànol bo ja ho teníem més que rodat; ell seguia repetint-los més i més fins que el pilot deia que havia de tornar a Page per posar més combustible.
Era un moment d’alleujament on per fi els tràvelings a cop de rotor de l’helicòpter s’acabaven.
I eren també en aquells moments de descans, quan des del cim de la torre rocosa, jo veia allunyar-se l’helicòpter i tot quedava en silenci. En el profund silenci del Monument Valley. I al cim d’aquell escull rocós, a 300 metres de terra sense cap possibilitat de baixar, no podies impedir el fet de pensar per un moment: I si l’helicòpter no torna? Ningú sap que som aquí dalt.
El Tim va tornar i després vam començar una terrible tanda de preses de la caiguda subjectiva de l’Ícar. Moments una mica angoixants desitjant que les pales del rotor no freguessin el penya-segat i caiguéssim tots els que anàvem a l’aparell com una pedra.

No obstant aquests moments de neguit, el rodatge va transcórrer afortunadament sense incidents. Hi va haver moments de perill però tot va acabar bé. Quan finalment van finalitzar els plans rodats des de l’helicòpter, vaig gaudir creuant el Monument Valley per la route 163 en camioneta i dormir alguns dies en ple desert, esperant la sortida del sol. Teníem un cuiner de Tucson en l’equip que a les nits i a la llum d’una gran foguera, ens preparava uns suculents plats country.
El cel nocturn del desert em va recordar l’impressionant i nítid cel estrellat que es veu en alta mar. Una espectacular i lluminosa Via Làctia creuant el cel i una increïble visió de nebuloses a simple vista com Andròmeda i Magallanes, fins i tot Orió.

Vaig recordar que quan vaig arribar a l’aeroport de Page, no solament vaig veure moltes avionetes Cessna aparcades sinó que em va semblar llegir un cartell on es llogaven avions per sobrevolar la zona. Per aquells temps jo tenia el títol de pilot multimotor i la llicència en tota regla. Em va semblar fascinant poder volar per aquells territoris mítics i un dia lliure vaig tornar a l’aeroport per informar-me. Efectivament llogaven avionetes però amb el seu pilot inclòs per sobrevolar la zona més turistica.
El tipus que em va atendre va ser molt amable i va resultar ser el pilot i propietari d’una petita empresa d’avionetes de lloguer. Em va dir que el meu títol i el meu permís estaven segurament en tota regla per al meu país, però que era insuficient per llogar un avió als Estats Units perquè el permís no estava homologat. Vaig entendre perfectament la seva explicació i li vaig donar les gràcies. Quan ja em disposava a sortir i estava creuant la porta de la seva petita oficina, va passar el que normalment sol passar sempre en totes les pel·lícules americanes:
-Però potser, podem solucionar aquest petit problema, -em va dir a la meva esquena-.
Em vaig girar i vaig veure que m’estava somrient. El vaig entendre perfectament. Es tractava simplement d’un petit problema d’alguns dòlars.

-Ara, anem a veure que tal pilot ets- va afegir a continuació, mentre s’aixecava de la seva taula i despenjava unes claus d’un tauler que hi havia a la seva esquena.
Vam anar fins a l’aparcament i vam pujar a un Cessna 182. Jo em vaig asseure al seient del pilot i ell a la dreta. Vam posar en marxa el motor i vam iniciar el check-in per enlairar-nos.
Llavors em va dir que fes només dues preses i dos enlairaments. Que ja en tindria prou per veure que tal jo ho feia.
Després de volar, quan vam tornar una altra vegada a l’aparcament em va dir:
-No tinc cap dubte que ets pilot i saps pilotar un Cessna. No obstant això, si hi hagués el més mínim problema, amb la teva llicència em puc oblidar de cobrar l’assegurança i em tancarien el negoci. A més, no coneixes aquesta zona ni els espais restringits en els quals no està permès volar. Però… jo sempre tinc una solució. Una solució bona per a tu i bona per a mi -va afegir-. En lloc de llogar un Cessna, en llogues dos. Jo vaig amb la de davant i tu em segueixes amb la de darrere. Jo conec als de la torre de control. Son amics meus. Total aquí a Page, el cul del món, qui ho sabrà?
Em va semblar una idea francament excel·lent i genial. Li vaig agrair la solució que em va oferir i vam quedar per volar aquell dissabte vinent.

Va ser realment una bona solució, doncs aquell mateix divendres, arribava el director de marqueting de Sanyo, per assistir a la presa de l’últim plano i seria una excel·lent excursió poder sobrevolar les zones permeses del Grand Canyon i al Monument Valley. En el Cessna de l’americà volaria part de l’equip de rodatge i en la meva el client juntament amb el realitzador.
La idea em va costar el lloguer d’una avioneta de més, juntament amb alguns dòlars extra. Però valia la pena.

L’excursió aèria del dissabte va ser realment inoblidable. L’americà es va ficar per uns canons increïbles volant a molt baixa altura. Jo mai havia pilotat un avió amb aquelles dues enormes parets a banda i banda. Semblava un videojoc. Vam sobrevolar l’enorme presa, el riu Colorado solament per on estava permès i també per un parell de reserves índies.

04 Glen Canyon Dam- Lake Powell- Page AZ
Sobrevolant el Colorado. Page, la presa i el llac Powell, al fons.

Quan vam tornar a l’aeroport de Page, el meu client estava emocionat. L’americà pilot, que no recordo el seu nom, gracioset ell, em va regalar un enorme diploma de títol de pilot, que regalen a tots els turistes que lloguen un passeig en avioneta.

El meu periple per Arizona va arribar a la seva fi i vam tornar de nou amb el bimotor fins a Phoenix, on amb un avió de línia regular, vaig volar primer a Nova York i d’allí amb un altre avió, fins a Barcelona. L’equip es va quedar encara uns dies per processar tots els negatius del rodatge.

Mirant per la finestreta del bimotor mentre vam tornar a sobrevolar l’immens Grand Canyon, vaig pensar en la gran oportunitat que vaig tenir de poder volar entre els canons d’aquell gran laberint. Seria una experiència que no oblidaria mai.

Llavors vaig pensar allò i ara mentre ho recordo i ho escric, penso en l’enorme quantitat de diners que costava organitzar un tinglado com aquell, amb tanta gent involucrada i tants mitjans. M’alegro d’haver-ho viscut, es clar, però crec que avui dia aquest malbaratament seria impensable.


Com a annex a aquest post vull dir que el realitzador era molt inclinat a utilitzar sempre helicòpters per fer preses espectaculars i arriscades.
Un any després de la filmació d’aquest espot de Sanyo que he narrat, el mateix equip de filmació que anava amb mi a bord, excepte el pilot que era espanyol, durant un altre rodatge l’helicòpter es va estavellar al mar Cantàbric, morint quatre dels seus cinc ocupants. L’únic supervivent va ser el realitzador que va aconseguir sortir de l’aparell i arribar malferit i nedant fins a les roques, on va ser rescatat per uns pescadors, dues hores després.