Vine al paradís

La mar m’agrada, sí. Ha format part de la meva vida i crec que queda bastant de manifest en aquest blog. I sempre que em refereixo a la mar, ho faig òbviament des d’una prespectiva Mediterrània.
Conec l’Oceà i he navegat per ell, però el meu concepte de mar és el que vaig conèixer i viure des de la meva infantesa, perquè com diu el Serrat, nací en el Mediterráneo. Aquella mediterrània de Palma que em va fascinar pescant amb el meu avi, la de Can Picafort a la badia d’Alcúdia, la de l’escullera de la Barceloneta i també, per què no, la de les golondrinas del port de Barcelona.

Però una cosa és la mar com a concepte marítim èpic, poètic i també cultural i una altra cosa és la platja, per a mi dos significats molt diferents.  Si et sens mariner, la veus de lluny i la defineixes com l’aigua de la mar que banya a la terra i si et sens molt terrestre dius, una extensió plana de terra que arriba fins al mar. Però la menys suggerent definició que he llegit és la del diccionari que diu alguna cosa així com: una platja és un dipòsit de sediments no consolidats que varien entre sorra i grava, excloent el fang, que s’estén des de la base de la duna o el límit on acaba la vegetació fins a una profunditat per on els sediments ja no es mouen. Bé, jo crec sincerament que a aquesta platja no aniria mai.

La meva definició personal és que la platja és aquella frontera creada per la mar, on permet que nosaltres els terrícoles, a peus descalços i sense artefactes nàutics, puguem sentir les seves cristal·lines carícies i a més, si aquell dia la mar no està cabrejada, ens deixi fins i tot que ens hi banyem. La platja és com dir el departament de relacions públiques de la mar.
Ara bé, en la crua realitat, hi ha dos tipus de platges ben diferenciades: la platja d’hivern i la platja d’estiu.
La d’hivern, més propera a la meva definició, és una platja que quan la mar no està cabrejada, és magnífica. Sigui gran o petita, amb sorra gruixuda o fina, en un assolellat dia d’hivern pots caminar-hi descalç per la vora, sentir la freda escuma de la mar, mentre els teus peus s’enfonsen a la sorra.
En canvi les platges d’estiu cal reconèixer que són una altra cosa. Primer de tot perquè, abans de res, són un producte turístic.

I dic les platges perquè al meu entendre, són dues: la que venen en els fullets publicitaris i les veritables.

Diuen que el treballador europeu necessita el descans per seguir produint (és també el descans part d’aquesta producció?). I a aquest treballador estranger, a més, se li ven la necessitat d’unes vacances a la mar com una fugida de la rutina per fomentar que consumeixi platja. Tot és, però, una fal·làcia visual, una construcció ideològica fins i tot, ja que no es viatja a les Balears esperant conèixer pròpiament l’illa, sinó allò que ens han venut com típic. I el típic en unes vacances a les Balears és el sol, la platja i la marxa, tot en un paquet.
La publicitat turística d’avui és una representació idealitzada de la realitat del territori que es vol visitar únicament per atraure com a més millor. I aquesta idealització és igual tant per als que vénen aquí, com pels que volem viatjar cap allà. És global. Les imatges dels fullets turístics, són tan similars i tan planificades que no permeten distingir una platja de Tailàndia amb una de Turquia o d’Eivissa, perquè contenen tots els clixés possibles dels tòpics de platja. Però no només el turista arriba amb una idea anticipada, sinó que el mateix lloc es converteix en això que ell necessita trobar. Com quan Cristòfor Colom va arribar a Amèrica, convençut que era a l’Índia. La seva certesa era tal que tot podia justificar-se, tal com ell va escriure, perquè allò que veia, per molt diferent que fos s’adeqüés a la descripció de l’Índia que portava en ment.

I entre la platja de la foto del fullet i la que t’esperes trobar, hi ha la que realment et trobaràs: una platja de xiringuitos i super massificada, amb milers i milers de guiris en banyador o semi banyador, guiris de tota mena i procedència més o menys tatuats, que criden, xipollegen, juguen sense descans a la piloteta i es pixen al marenostrum de tant en tant. A la poca sorra que queda lliure, a partir de les hamaques i para-sols que ha posat l’ajuntament per treure-li rendiment, l’entapissaran amb tovalloles, cadiretes, ampolletes de plàstic buides, matalassos inflables i ombrel·les de colors.
Tot això passa a la riba perquè si mires cap a la mar, veuràs un eixam d’artefactes que suren uns, que volen altres i suren i volen uns altres més. I tots, a tota pastilla.
Amb aquest panorama, m’he de retractar de la meva bucòlica definició de platja. No crec que la platja sigui el departament de relacions públiques de la mar. Impossible.

Tot aquest apocalipsi amb olor de crema solar (però cert), ho dic perquè aquest any han arribat a Mallorca una barbaritat de turistes, com mai abans jo havia vist, segurament evitant viatjar a altres zones més conflictives de la Mediterrània, i ho dic també a més, perquè és important que reflexionem sobre les imatges que consumim. Res del que se’ns ven en publicitat és innocent. Tot té una intenció determinada i no només és una qüestió de diners, també és una crisi de plantejament i del sistema. Cal tenir precaució amb el que ens expliquen sobre l’Altre perquè d’aquí deriven els estereotips i els clixés. Hem de qüestionar-nos sempre allò que ens ensenyen, el que se suposa que és inamovible, ja que com diu molt sàviament Leonard Cohen, hi ha una esquerda en tot.
Així és com entra la llum.

Pareja