UNA VOLTA A ESPANYA O “TODO LO QUE SALE EN LA TELE, VA A MISA”

Era 1967 i aquella primavera, sonava la cançó Monday monday del grup The Mamas & The Papas, els Rolling Stones també feien sonar el seu single Paint it Black  mentre els Beach Boys ens oferien la seva cançoneta  Good vibrations.
Al nostre impertèrrit general Franco aprofitant la seva ‘gràcia de Déu’, li va tocar una travessa de futbol amb un premi valorat en prop d’un milió de pessetes, un autèntic dineral en l’època. I mentre passava tot això, el fenomen Raphael representava a Espanya a Eurovisió amb la cançó Hablemos del Amor.
Més enllà de les nostres fronteres, pel que havia succeït fins llavors, 1967 va resultar ser un any bastant mogudet. Israel havia multiplicat per tres els seus territoris enfrontant-se amb una acció llampec als seus veïns de Jordània, Síria i Egipte en l’anomenada guerra dels sis dies i Grècia, havia tingut el seu cop d’estat que va acabar amb el regnat de Constantí i portant al poder el dictador militar Papadopoulos.

I dins d’aquest context, amb el carnet de conduir a la butxaca des de feia dos anys, vaig decidir acompanyar a l’alemany Wolfgang Raebel per establir un rècord que encara no existia: ni més ni menys que donar la volta a tot el perímetre d’Espanya amb cotxe i sense parar, en el menor temps possible.
Evidentment cal tenir en compte amb quines condicions, a l’any 1967, ens enfrontàvem amb aquell inconscient i inèdit repte.
El cotxe destinat a l’aventura seria el del meu company Wolfgang que no era altra cosa que un Seat 600 trucat Abarth. No existien autopistes de manera que tot el trajecte s’hauria de fer a circuit obert i per carretera nacional. No recordo amb exactitud de quants quilòmetres estem parlant per completar aquell antic recorregut sense autopistes, però rondava al voltant dels 3.600 quilòmetres.

Es tractava doncs de fer una arriscada ximpleria, totalment pirata i sense permisos, on qualsevol variable podia sortir malament i acabar en un hospital o en un calabós de la guàrdia civil. Ara això sí, teníem vint anys.
Vam estar també durant un mes i mig buscant algun espònsor que volgués arriscar la seva pasta per a tan grossa bajanada, però lògicament no vam trobar ningú, de manera que totes les despeses de la cursa correrien de la nostra part. Bé, en realitat recordo que el taller que va muntar la suspensió nova al cotxe, ens va demanar que poséssim el seu adhesiu, a canvi d’un descompte.

Finalment el circuit definitiu va ser:
Sortida de Barcelona, plaça de Catalunya, València, Almeria, Màlaga, Cadis, Sevilla, Càceres, Salamanca, Zamora, Lugo, la Corunya, Santander, Bilbao, Pamplona, Saragossa i arribada de nou a la plaça Catalunya de Barcelona. Gairebé res.

És clar, que també necessitàvem inventar un sistema de control que d’una manera poc costosa, servís de justificant com que realment, tal dia a tal hora, estàvem a tal ciutat. El sistema trobat va ser eficient i barat en termes de cost, però força car en termes de temps. Es tractaria d’enviar un telegrama des de cada ciutat clau a Barcelona, d’aquesta manera, no només el telegrama en si mateix, sinó també el justificant de Correus, actuarien de controls.

Vam estimar que per fer aquesta distància, anant tot bé, necessitaríem unes 80 hores. En la conducció aniríem fent torns de quatre hores, procurant que el copilot utilitzés aquest temps per descansar i dormir. El problema és que el seient del darrere estava ocupat per dues rodes de recanvi,  que obligaria al cansat copilot, a dormir assegut al seient davanter.
Arribats a aquest punt, sense sponsors ni mitjans de comunicació que s’interessessin gens ni mica per nosaltres, no necessitàvem res més que trepitjar a fons l’accelerador procurant que el nostre físic aguantés, que el cotxe no es petés i que la guàrdia civil de tràfic no ens enxampés.
El cotxe era bastant cridaner, ja que el trucatge que feia Carlo Abarth augmentant la seva cilindrada fins a 1.050 cc. contemplava la col·locació d’un exagerat i antiestètic radiador extra al morro del 600 que li conferia un aspecte de calaixera. Carrosseria i xassís estaven retocats per permetre que les rodes més amples, poguessin sobresortir sense fregar. En fi, una autèntica falla de cotxe de carreres dels anys seixanta.

No recordo la data exacta, però un matí d’abril vam començar finalment la nostra volta a Espanya a la plaça de Catalunya. Van venir a acomiadar-nos i a donar-nos ànims alguns amics que a més poguessin donar fe que, que com a mínim, havíem començat la prova. No portàvem casc precisament per no cridar massa l’atenció i evitar que Trànsit ens aturés.
Vam enfilar la Diagonal i vam sortir de Barcelona. Per als que ja conduïen el 1967, recordaran que per arribar a Tarragona només hi havia dues opcions: o la carretera de la costa, per Sitges, o per l’interior pel port de l’Ordal. Més endavant, a la província de Castelló, hauríem de passar el temut Perelló, ple de corbes, canvis de rasant i camions.
Les primeres quatre hores les va fer Wolfgang al volant i van passar molt ràpidament, tant, que el company alemany em va dir que podia perfectament seguir i fer quatre hores més. Però calia respectar el protocol que tant a consciència havíem programat i vam decidir fer sempre les hores estipulades. El motoret trucat del cotxe tronava molt bé i portàvem un molt bon ritme. Com era l’inici del viatge, vam decidir menjar entrepans el primer dia i parar només per posar gasolina i per a orinar. Sabíem que tot el temps que guanyéssim al principi, quan encara estàvem frescos, el perdríem després en les etapes finals.

Cal destacar que llavors no hi havia circumval·lacions que evitessin entrar dins de les poblacions i per exemple, per creuar València en direcció a Alacant, calia empassar-se tota la ciutat, amb els seus semàfors, places i avingudes plenes de circulació. I el mateix passava en totes les capitals de província.

El primer dia va transcórrer doncs molt entusiàstic perquè físicament ens trobàvem molt bé, el cotxe semblava aguantar la pallissa que li estàvem donant i no va passar cap incidència digna de ser explicada. Ens vam creuar amb bastants parelles de la guàrdia civil, però en veure’ls, disminuíem la velocitat al màxim. A més en aquells temps, els conductors i com a solidaritat, advertien amb ràfegues de llums als conductors que circulàvem en direcció contrària, indicant així que més endavant, ens trobaríem amb la parella de la guàrdia civil.

La conducció nocturna era una altra cosa. La mitjana de velocitat baixava bastant i Wolfgang, com a bon alemany, cronometrava constantment, amb dos rellotges muntats al tauler de control del cotxe. Encara que en el morro del 600 hi portàvem un completíssim joc de llums extra, no les podíem encendre a causa del gran trànsit que hi havia per les carreteres de la costa i en direcció contrària, però segurament ens serien molt útils per carreteres més solitàries de l’interior.

A l’alba de les primeres 24 hores, ens trobàvem davant del penyal de Gibraltar i en direcció a Jerez de la Frontera. La nit anterior, l’estreta carretera costanera que unia Almeria amb Màlaga va ser un autèntic càstig. Milers de tancades corbes per penya-segats sobre el mar que de nit, no vèiem, ens va donar una important pallissa.

Quan surt el sol i t’has passat la primera nit en blanc, encara que només tinguis vint anyets, no pots evitar els atacs de son. Wolfgang, un cop acabades les corbes que li van tocar totes a ell, va intentar dormir al seient del copilot però no ho va aconseguir. Llavors, sense parar el cotxe va passar a la part de darrere on portàvem les rodes de recanvi i col·locant-les com va poder, es va estirar encongit damunt d’elles i es va quedar adormit i roncant.

El tema d’enviar telegrames com a justificant, es va fer més complicat del que en un principi ens havia semblat, ja que les oficines de telègrafs es trobaven en carrers cèntrics on era gairebé impossible aparcar. Això ens feia perdre molt temps i per això ens vam saltar deliberadament la de Jerez, encara que era una oportunitat sortir del cotxe i córrer una mica pels carrers de la ciutat. I va ser precisament quan ens dirigíem de Jerez a Sevilla quan ens vam adonar que la potència del motor havia baixat notablement. La sorpresa va ser nostra al descobrir que les bugies estaven totalment ‘menjades’, pràcticament sense elèctrodes. Després de 1.300 quilòmetres, donant-li canya al motoret, ens havíem quedat sense bugies. Com portàvem dos jocs de recanvi, el motor va tornar a reviure quan les vam canviar per unes de noves.

A la tarda del segon dia, ens va envair una sensació d’optimisme doncs havíem creuat l’equador del nostre repte i ens trobàvem bastant bé de cansament, cumplint perfectament el temps estipulat o millor encara, l’estàvem fins i tot millorant. Encara ens manteniem sencers i no ens havien clavat cap multa per excés de velocitat. A més el cotxe funcionava impecablement, sense reescalfaments ni res. Per això vam decidir que quan estiguéssim a la província de Zamora, ens aturaríem a una fonda per menjar un plat calent, quan feia 48 hores que conduíem sense parar. La veritat es que ho mereixíem.

Després d’un bon sopar peró, és quan la bèstia de la son t’ataca despietadament. Jo ja no m’hagués mogut ni del aparcament del parador. A més aquelles copetes de vi es feien notar. Jo començava el meu torn de conducció i el meu company va marxar a les seves estances, damunt les rodes de recanvi, per dormir com un tronc. Després de les dues copetes de vi, m’havia pres una coca-cola i un cafè doble ben carregat, però quan la son ataca i el teu company ronca just darrera el teu clatell, crec que és una de les pitjors tortures que et poden fer.

La carretera estava molt solitària i vaig pensar que si li donava canya a l’accelerador, m’espavilaria una mica. Vaig encendre tota la lluminària que portàvem davant i amb tota aquella enlluernadora visibilitat, li vaig donar gas a fons.
Portava gairebé mitja hora conduint sense haver-me creuat amb ningú que vingués en direcció contrària i m’hagués obligat a treure les llums. Fins que a la sortida d’un revolt suau, em vaig trobar, de sobte, a una parella de la guàrdia civil, que situats gairebé al mig de la calçada, em van donar l’alto perquè parés.
Com és lògic, em vaig acollonir bastant perquè no em va donar temps de disminuir la velocitat i gairebé men porto per davant a un agent i vaig frenar bruscament a la cuneta després de la benemérita.
Afortunadament no era la guàrdia civil de Tràfic, era una parella a peu amb capa, tricorni i fusell. Tota una estampa.
El Wolfgang, dormint profundament sobre de les rodes, ni s’havia assabentat. La parella es va acostar a la meva finestreta i em diu un d’ells, –buenas noches. Mire, mi compañero tiene que acercarse hasta el próximo pueblo con una cierta urgencia. Puede usted llevarlo?
Mentre em deia això, va veure que el seient de la meva dreta estava buit i que en el seient del darrere, damunt les rodes, hi dormia el Wolfgang, que per cert no es un home gens petitó. Estava clapat en una posició gairebé fecal amb els peus que es recolzaven en el respatller del meu seient.

Això de la certa urgència, em va tranquil·litzar d’una banda i em va estranyar per l’altra. Estaria el company cagant-se i necessitava arribar com més aviat al poble?, això no era possible perquè estic segur que aquest guàrdies civils errants de camins i boscos, sabien perfectament com fer les seves necessitats darrere de qualsevol mata.
Seria que al poble proper vivia la parenta a qui desitjava donar-li una sorpresa, fora per a bé o per a mal ? Fos el que fos, la qüestió és que no m’havien parat per demanar-me papers ni per multar-me, cosa que em va provocar un sospir. També era cert que la carretera estava totalment buida i jo era lúnic que hi circulava a aquelles hores.

L’agent de la urgència doncs, que tenia cara de bona persona, es va arremangar la capa, va recollir entre els seus braços el sub-fusell i es va asseure com va poder al meu costat, no sense abans treure’s el tricorni que tocava el sostre del petit cotxe. Vaig arrencar de nou i li vaig dir a l’agent: Ya me indicará usted a donde quiere que le deje.
Si, yo ya le indicaré, gracias– va respondre mirant de reüll al meu company alemany que roncava al darrere. –Vienen de muy lejos?, em va preguntar.
Venimos de Barcelona y estamos haciendo por primera vez la vuelta a España, con el menor tiempo posible– vaig tenir els sants collons de dir-li.
L’home va empassar saliva i es va agafar fortament amb una mà al fusell i amb l’altra al marc de la porta. Jo amb tota la il·luminació del davant vaig tornar a trepitjar l’accelerador moderadament encara que bastant ràpid. Sabia que me l’estava jugant, però vaig pensar en aquesta ocasió i no vaig saber per quina regla de tres, ho podia fer.
Huy -vaig continuar- obtener el permiso nos ha llevado mucho tiempo, pero ha valido la pena.
Y cuanto tiempo llevan sin parar? -em va preguntar estupefacte-
Ahora, en estos momentos un poco más de 48 horas.-
Jo no vaig veure cap poble, però hi havia algunes cases per la carretera quan l’agent em va dir que parés i allà em vaig parar, i el vaig deixar.
Buen viaje y que lo consigan, -em va dir en acomiadar-se i una mica alleujat.

Quan vaig despertar a Wolfgang per dir-li que ja era el seu torn, li vaig explicar l’aventura que vaig tenir amb la parella de la guàrdia civil i no em va creure. Va dir que m’ho havia inventat o que la son m’havia provocat severes al·lucinacions doncs ell no es va adonar de res. La veritat és que em va costar molta feina aconseguir que em cregués. Tot i que havíem aconseguit trobar una posició per dormir les quatre hores sobre les rodes de recanvi, no descansàvem el que havíem de descansar i la son era acumulativa. Però evidentment el pitjor ho patíem sempre a la nit, ja que durant el dia, amb la llum del sol es podia suportar.  Ara penso la perillosa que era una situació com aquesta i la sort que vam tenir de poder-lo explicar. Recordo perfectament com conduint de nit, tenia autèntiques al·lucinacions. Veia per exemple, molta gent de peu a la cuneta i en fila com autèntics zombies, que en passar es deixaven caure sota les rodes del cotxe i m’obligaven a donar més d’una frenada.
Un ensurt important el vaig tenir per la carretera de Santander a Bilbao i no recordo en absolut on va ocórrer. Recordo però que era de nit i era un tram de carretera molt recta i sense corbes. No hi havia trànsit però hi havia boira amb una certa visibilitat.
Em va envair una profunda sensació de pau i em vaig adormir.

Quan em vaig despertar, no sé si al cap d’una hora o dues, o de deu minuts, els vidres estaven entelats, els llums antiboira enceses, el motor aturat, amb el contacte donat i la quarta velocitat ficada. Vaig netejar l’entelat del vidre amb la mà i vaig descobrir que estàvem enmig d’un camp de cultiu. Vaig sortir disparat del cotxe i vaig veure que la carretera estava a uns 150 metres darrere. Havíem deixat marcat en el sembrat les empremtes de les rodes durant el recorregut. Davant del cotxe, totes les llums menys una, estaven enceses i el radiador ple d’herbes i fang. Vaig despertar a l’alemany, que tampoc s’havia assabentat i vam donar les gràcies per no estar morts. A aquesta mateixa carretera, una mica més endavant d’on ens vam sortir, estaba plena de barrancs i penya-segats.

A part del terrible cansament que va posar en risc a les nostres vides, la intrèpida i inútil aventura es va acabar, quan entràvem a Barcelona al cap de 86 hores i mitja després d’haver-la començat. Estàvem tan cansats que vam decidir passar per alt el rotllo patatero de tornar a la plaça de Catalunya, on havíem començat.
Per què?, si no hi hauria ningú esperant-nos! Pel que ens vam anar ràpidament a casa per descansar.
Bé, cal dir que efectivament vam establir un rècord que fins llavors ningú havia fet, però a part de la possible satisfacció personal, no va servir per res més, ja que els records Guiness encara no s’havien inventat.
Al cap d’un mes curiosament, ens van trucar de la televisió espanyola per fer un reportatge sobre el nostre primer record. Crec que es va deure als contactes que tenia el alemany Wolfgang.
La qüestió és que a banda dels telegrames i els justificants d’aquests, no disposàvem de cap prova, fotos o material filmat.
El programa es deia ‘A todo gas’ i s’emitia a la 2 en UHF de Barcelona. Era l’únic programa que televisió oferia dedicat monogràficament al món del motor.

Penso que potser va ser per la falta de notícies automobilístiques, però la qüestió és que ens van dir que reconstruirien més o menys el nostre viatge al voltant d’Espanya, seguint el nostre guió i així muntar un bon espai per al programa. Després, acabaria amb una entrevista a Wolfgang i a mi.
Total que un dia, un equip de televisió amb una càmera Harryflex de 35 mm, ens vam desplaçar fins a diferents localitzacions, a fi de rodar un simulacre del viatge.
A la plaça de Catalunya vam rodar la sortida i l’arribada, a la carretera de Vallvidrera, a la Rabassada i en altres localitzacions, com reposant benzina, es va rodar la resta.
Curiosament però, Wolfgang es va negar rotundament a ser entrevistat. Mai vaig saber la raó de la seva obstinada decisió sent com era, el pare de la criatura i l’amo del cotxe. La qüestió és que al·legant una absència del país, jo vaig ser l’únic entrevistat.

Per veure fins a quin punt Radiotelevisió espanyola passava de tot i l’únic que desitjava era omplir un programa, els vam advertir que el nostre recorregut podria representar un delicte de tràfic i ser fins i tot sancionats per haver realitzat una prova en circuit obert sense permís de l’autoritat competent.
Tranquilos, -ens van respondre-  estar tranquilos porque en España, todo lo que sale por la tele va a misa.

I estic segur de que avui en dia, segueix sent així.

Mapa-carreteras

Tags: NEWS, PERSONAL

Entrades similars