Un diari de deu dies

L’altre dia mentre feia diversos canvis a la meva habitació i mentre removia un munt de llibres d’una prestatgeria a una altra, em va aparèixer una oblidada llibreta que amb certa emoció, vaig reconèixer de seguida. Les seves pàgines manuscrites recollien deu dies de reflexions i solituds que a manera de diari, vaig escriure a Gènova vivint en una pensió, esperant embarcar en el ‘Augustus’ que salparia amb destinació a Buenos Aires aquell pròxim 4 d’agost del 1973.
Vaig interrompre les meves mudances i vaig seure una estona per tornar a llegir aquelles poques pàgines que, en un viatge pel temps, em van traslladar a 45 anys abans.
Aquell breu diari formava part d’uns moments que van ser molt dramàtics per a la meva existència. Tenia llavors 25 anys i, enmig d’un punt mort, la vida m’estava oferint una segona, o millor dit, una tercera oportunitat per tornar-ho a intentar. Els errors comesos fins llavors ja no els oblidaria mai més, però l’oportunitat de poder reorganitzar la meva vida una altra cop, lluny del asfixiant entorn d’aquells últims anys a Barcelona i dels últims dos mesos viscuts a Milà, m’omplia de dubtes i temors d’una banda, però també d’esperances per una altra.

Dos mesos abans, després d’una llarga i tempestuosa relació de tres terribles anys, vaig decidir abandonar a la meva dona, marxar de casa i, per si no n’hi hagués prou, abandonar també a la nostra filla de dos anys, amb tots els terribles sentiments de culpa que això significava, i tot, amb l’intenció de començar una nova vida ben lluny, lluny d’Espanya. Aquella terrible decisió no va ser només perquè la nostra relació de parella no fos bona, sinó perquè més a més, m’havia ficat en un bon merder.

Vaig fugir a Milà acompanyat d’una companya de feina. Una companya que en els mesos anteriors, assabentada de la meva situació matrimonial, m’havia ofert tota la seva comprensió i afecte. Recordo que li deia que en aquella situació angoixant, desitjava desaparèixer i marxar a qualsevol país, lluny d’Espanya per començar una nova vida. Però aquella comprensió i afecte, amb aquells vint-i-pocs anys que teníem, es va anar transformant inevitablement en una relació. Una improvisada relació on la nostra poca o insuficient precaució, va generar el més obvi que una relació d’aquell tipus ens podia portar: l’embaràs.

Doncs sí, la noia estava prenyada. Era un parell anys més jove que jo i filla d’una benestant família barcelonina, per cert molt catòlica, apostòlica i romana com després es va demostrar. La primera idea doncs, la idea d’avortar, va ser per a ella una sortida totalment impensable. Malgrat tot el que se’ns venia al damunt, va voler tenir el fill fos com fos, mentre que a mi, aquella situació em va superar i em va deixar totalment confús, en tots els sentits.

Cal situar-se en el context de aquella Espanya on tot això succeïa, tenint en compte els inviolables preceptes religiosos i legals de llavors, els tabús socials i els excessos de moralina, així com les bones costums i la reputació existens. Raons totes elles, que em van envair produint-me un profund complex de culpabilitat.
Era evident que ara sí. Ara sí que tots dos ens havíem fotut en un gran embolic.
Com explicava ella a la seva pia família que havia quedat prenyada i que el pare de la criatura era un home casat?
I com explicava jo a la meva dona que per culpa de la nostra mala relació havia deixat prenyada a una noia que no volia avortar?
Realment era una situació molt complicada però amb tota la inconsciència que ens caracteritzava, vam decidir tots dos, convertir aquell problema, en un problema sinó encara més complicat: desaparèixer, o sigui fugir.
Ella fugiria de la seva opressiva família perquè em deia que també ho desitjava i jo, fugiria de la meva. On?, doncs a Itàlia.

Crec que si en aquells temps el meu anglès hagués estat més o menys fluid com el que parlo ara, ens haguérem escapat sens dubte a Londres, perquè en aquells temps de Beatles atreia molt, però l’idioma era un obstacle massa important, a l’hora de trobar una feina com la meva i no acabar fent de cambrer.

Si la nostra escapada hagués estat a les antípodes en lloc de Milà, hauria resultat bastant difícil localitzar-nos, però va resultar molt fàcil per a la seva família doncs ja vam ser localitzats en el mateix trajecte del ferri, abans d’arribar al port de Gènova. Va ser quan pels altaveus del vaixell van repetir diverses vegades el nom de la meva companya, demanant que es presentés al despatx del contramestre. A bord del vaixell i per la ràdio costanera, ja va rebre la primera trucada de la seva mare. Es veu que la noia, amb el propòsit de deixar una pista oberta a la família per si de cas, va decidir en l’últim moment abans d’embarcar, confessar-li tota la història al seu germà petit.
L’aventura doncs, començava sense un gran futur.

Els esdeveniments que van succeir a partir d’aquest moment van ser força previsibles. En aquells temps encara no existien els telèfons mòbils, però la seva família la trucava dues i tres vegades al dia a unes hores precises i al cap de pocs dies de la nostra arribada a Milà es va presentar la seva mare a l’hotel on estàvem allotjats, doncs el pare es trobava molt delicat de salut per viatjar. Era una dona forta i decidida capaç de tot per salvaguardar la imatge de la família i, gràcies als detectius, arribava totalment informada de la meva vida i circumstàncies i aixó si, amb instruccions molt precises. Mare i filla es van tancar a l’habitació on van estar parlant diverses hores. Mentre jo, esperava novetats assegut a la recepció, intentant calmar el meu estat nerviós. Pel que es veu, com vaig saber més tard, existien dos plans, l’A i el B:
El A consistia a portar ràpidament a la filla de tornada a Barcelona, mentre a mi es procediria a empaquetar-me amb una denúncia a la policia espanyola i un’altra a la italiana. I aquí s’acabava el bròquil, sense contemplacions.
El pla B, que va ser pel que la filla va intercedir, consistia en aconseguir l’anul·lació total del meu matrimoni. Fet factible, gràcies als excel·lents contactes de la família amb la cúria romana del Vaticà. En els anys setanta, encara que complicat, era possible divorciar-te civilment, però fer-ho per l’església era gairebé impossible i menys encara en anul·lar un matrimoni, sobretot si havien fills pel mig.

Un cop doncs anul·lat el meu matrimoni per la cúria, no tornaríem a Barcelona sinó que aniríem a Sitges en una residència de la família. A Sitges i en una cerimònia íntima, ens casaríem i romandríem allí fins després del naixement de la criatura. Després, quan tot ja estigués ben organitzat i arreglat, podríem tornar a Barcelona i ser presentats, vaig suposar, oficialment en societat. O sigui primer rentar la nostra imatge de cara a Déu i després de cara a la societat.

La mare em va voler deixar ben clar que jo havia d’estar molt agraït a la seva filla qui va intercedir perquè tot fos així, ja que per part de la família, per a mi, no hi hauria mai cap perdó.

Va ser evident que un pla C no existia, ossigui el fet de deixar-nos tranquils a Milà i que ens espaviléssim nosaltres mateixos. Però era també evident que el pla B era el pla ideal i fet a mida, pel que feia la meva companya d’aventura.

Després de portar jo una vida tan anàrquica i desorganitzada, ara ja no tenia per què preocupar-me mai més per res. Perquè ja hi havia qui decidís per mi. Decidiria com seria el meu futur, què hauria de fer, què tindria que dir, què pensar i potser fins i tot què menjar.
Havia estat fugint de l’infern i m’havia fotut de potetes al cel.

I mentre la mare, la cúria romana i els advocats ho preparaven tot, nosaltres romaníem a Milà on a la meva companya cada dia que passava, li creixia més la panxa. Vaig trobar fins i tot treball de dissenyador, però sabia que res d’allò podia durar gaire. No em va quedar més remei que acceptar aquella vida amb aquelles condicions o acabar amb els meus ossos en una presó amb un munt de càrrecs a l’esquena.

Tot romania a l’espera, fins que un dia, va ocórrer el miracle.
La meva dona es va presentar a Milà.
Ja hi som tots, vaig pensar. Que comenci l’espectacle.
Però mai oblidaré les seves paraules en veure’m: -Joan, t’has ficat en un bon merder i per això sóc aquí. Per treure’t del merder, si tu vols, és clar.

Aquelles paraules em van sonar a salvació i música celestial. Tot el que havia passat fins llavors, que no era poc, va transcórrer per la meva ment com una pel·lícula en alta velocitat. Se’m va fer un nus a la gola, no em vaig poder contenir i vaig trencar a plorar com un nen. Un nen de 25 anys.

Vam estar la resta del dia i la nit parlant, dient-nos tot allò que no ens havíem dit en tres anys.
La meva dona estava perfectament al corrent de la situació, ja que els advocats de la família de la noia s’havien posat en contacte amb ella per comunicar-li totes les decisions preses i tot el que s’estava organitzant. Per això i vist el panorama, va decidir agafar un avió i plantar-se a Milà per donar-me un cop de mà.
El seu oferiment va ser molt clar i concret: si jo havia arribat fins on havia arribat, perfectament podia tornar a repetir-ho però, aquesta vegada més ben fet i amb ella.
A partir d’aquell moment vaig començar a veure-la amb uns altres ulls. Aquell gest valent, defensant fins a les últimes conseqüències el que ella volia em va emocionar, no solament llavors, sinó per a la resta de la meva vida. De sobte jo, també vaig deixar de sentir-me com aquell pardalet encantat, que havia anat acceptant totes les situacions que s’havien anat produint tal com queien.

Vaig acceptar proposta i vam decidir un plà d’acció, aquesta vegada ben lluny, per intentar evitar possibles represàlies de la família en qüestió: fugir cap a Amèrica del Sud.
L’endemà mateix, vam comprar bitllets per viatjar a Buenos Aires a bord del Augustus, un vaixell que salpava de Gènova el pròxim 4 d’agost. El viatge duraria 15 dies i precisament per aquesta raó, ens va semblar molt millor fer un parèntesi de 15 dies, que no pas la rapidesa d’un avió.

Un cop tinguéssim organitzada la nostra vida a l’hemisferi austral, la mare de la meva dona ens portaria a la nostra filla, per reunir-se definitivament amb nosaltres.

Tot aixó semblava molt bé però, a partir de llavors, què passaria amb la meva companya de fuga?
La resposta de la meva dona lògicament, va ser taxativa:
-Doncs el mateix que em va passar a mi, quant tu et vas anar.
Tenia tota la raó però aquella noia ni era una persona tan forta ni tan decidida com ho era ella. Durant aquells últims dies a Milà, havíem llogat un petit apartament provisional i érem veïns en el mateix edifici d’un bon amic meu milanès, que ens va ajudar molt en el procés d’ubicació a la ciutat. Sens dubte per la noia, aquella inesperada arribada de la meva dona l’hauria posat a l’aguait de com podria evolucionar aquell melodrama. Sens dubte també, que en aquells moments, la seva família ja hauria d’estar assabentada i a temps real, de la visita de la meva dona a Milà.

Em sentia molt angoixat perquè era una bona persona que m’havia recolzat molt en aquells moments difícils i complicats. Jo li estava molt agraït i sentia per ella molta tendresa, també admirava el seu talent i la seva sensibilitat però la veritat és que no l’estimava. D’això no en tenia cap dubte. Estàvem ficats en un bon embolic i jo havia procurat acceptar i responsabilitzar-me de la situació per la meva part de culpa que em corresponia. És molt possible que els dos haguéssim pogut inventar-nos el nostre propi món a Milà o on fos i haver tirat endavant la nostra vida junts, però aquell sobreprotector clan familiar m’ofegava i em feia sentir oprimit perquè impedia la capacitat de decidir per mi mateix. És cert que ella carregava amb la pitjor part de l’embaràs però també és cert que jo hauria de renunciar a moltes coses i a adaptar-me al seu entorn, mentre que ella no.
Encara que sonés a tòpic, em tranquil·litzava pensant que malgrat tot, érem joves i teníem tota la vida al davant.

Recordo aquell trist 25 de juliol de 1973 que amb el meu dossier de dissenyador, una bossa amb dues samarretes i el banyador, vaig fugir de Milà per a romandre deu dies a  Gènova, en una pensió, a l’espera d’embarcar en el Augustus el següent 4 d’agost.
La meva dona havia tornat amb avió a Barcelona per preparar-ho tot i reunir-se amb mi a bord del vaixell, ja en el port de Barcelona, on faria escala i amb destinació final a la ciutat del Plata.
Va ser durant aquella estada de deu dies a Gènova, on vaig escriure el breu diari descobert enmig de polsosos llibres, que no transcric aquí perquè crec que és massa trist i personal. Però m’ha vingut de gust escriure aquest relat perquè feia massa temps que el portava dins meu sense airejar-ho. Un relat que he procurat que fos breu i he evitat, a propòsit, posar els noms dels protagonistes. Crec sincerament que ara em sento potser una mica millor referent a aquest tema.

Epíleg:
Realment aquell viatge a Sud-amèrica va significar el principi d’un nou capítol de la meva vida, un nou episodi on els seus efectes i conseqüències han durat fins avui dia.  Encara que a Buenos Aires, degut a la crisi política i econòmica en la que estava immersa, no va resultar ser el nostre destí somiat. Gràcies a uns amics que vam fer a bord, al final vam acabar vivint a São Paulo. Al cap d’un més ja tenia una bona feina i un espaiós pis, on la nostra filla va poder reunir-se definitivament amb nosaltres.
Tot i que estàvem molt bé a Brasil, a la meva dona li costava adaptar-se i enyorava molt tornar a Europa.
Al cap de dos anys, vam tornar però no cap a Barcelona sinó paradoxalment va ser un’altra vegada a Milà, on hi varem viure cinc anys més i vam tenir una segona filla.
De la noia que es va escapar amb mi no vaig tenir notícies fins vuit anys més tard, que vaig saber que el nadó havia estat un nen i que curiosament, ella es va casar ràpidament al cap de poc temps de tornar a Barcelona, on tingué altres fills.