Ses casetes des capellans

La Mallorca encisadora,
adolescent, la ingènua,
la dels viatges de nuvis,
la s'endugué el progrés mal entès.

Dissabte passat, n’Antonia ens va convidar a sopar a la Joana i a mi, en ses cassetes des capellans. Després d’un entrant de sobrassada casolana i formatge maonès, vam menjar una boníssima porcella asseguts els nou comensals que érem, en una llarga taula situada davant de la caseta, sota els pins i il·luminada amb un cordó de mitja dotzena de bombetes. S’havia aixecat un càlid vent de gregal que feia que de tant en tant caiguessin a taula agulletes de les remogudes branques dels pins que teníem al damunt, mentre de fons, sentíem el soroll que feien les onades trencant amb força a la platja.
La nit em va semblar màgica doncs no era la primera vegada que sopava a la fresca de ses casetes. Amb totes aquelles sensacions, gregal inclòs, em vaig sentir transportat a la meva adolescència quan vaig passar alguns estius amb els meus pares, en aquella mateixa caseta, propietat d’uns familiars de Muro.
A ses casetes des capellans, tens la mateixa sensació de tornar en el temps recobrat, perquè entres en un àmbit, en un lloc de la memòria, on els rumors, les aromes iodades i de resina, l’arquitectura naïf i un urbanisme sense asfalt, formen un encantador i primitiu poblat que res té a veure amb barraquisme. És contemplant aquesta senzillesa, que et fas una idea de com ens hem allunyat de tantes coses per les quals val la pena viure.
Des de 1272 fins al primer terç del segle XX i segons va establir el comte d’Empúries, els habitants de Muro només podien aprofitar la llenya del bosc comunal. En aquestes terres, denominades el Braç i situades al bosc adjacent a les dunes de la platja de la badia d’Alcúdia, on per cert hi creixen lliris blancs, és on hi havia una caseta rústica propietat dels senyors de Son Sant Martí que utilitzaven els capellans de Muro per passar uns dies de descans durant l’estiu. D’aquí ve el nom d’aquest petit poblat tan singular del municipi, com de tot Mallorca. Anys més tard, els veïns de Muro van començar a estiuejar en aquest espai alçant unes casetes d’autoconstrucció.
Inicialment ses casetes es van construir amb teles de sac i canyes doncs només servien per passar uns dies. Amb el temps, es van anar consolidant afegint-hi canyís, falciots, tova i calç, però amb el terra sense enrajolar, fins a formar un petit nucli de població de 141 casetes, una d’elles municipal situada al centre del nucli, així com un bar fonda (ca ses Janeres) i una petita capella feta de marès, a l’aire lliure, on des de llavors se celebra la missa, tots els diumenges a les 8 del vespre i cada feligrès, ha de portar la cadira de casa seva. 

Cal dir que a ses casetes hi anaven els murers més propers a la pagesia. Encara que no faltava alguna família benestant, evidentment, però els rics de veritat, tenien xalet a Can Picafort, al Port d’Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire i eu Moll de Pollença. Ses casetes però, eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa.

La bonica platja de ses casetes limita a la dreta pel poble de Can Picafort que pertany a Santa Margalida i a la seva esquerra per l’Albufera. És una platja de dunes suaus enclavada dins de la gran badia d’Alcúdia entre el massís d’Artà i la Serra de Tramuntana. Una badia oberta al Nord-est i que, per aquesta raó, tant els vents del gregal com de llevant que bufen forts a l’hivern, han doblegat i humiliat a tots els pins i arbustos en direcció a la costa. L’aigua poc profunda, és molt transparent i la blanca sorra de marès li proporciona un color blau turquesa característic a tota la badia. Alguns hiverns especialment durs a causa dels temporals, les ones arrosseguen cap a terra, gran quantitat de Posidònia oceànica, anomenada vulgarment alga que habita en grans prats a quaranta metres de profunditat. Això fa que en alguns estius, les platges estiguin cobertes per autèntics magatzems d’aquesta alga.

El sopar a ses casetes va transcórrer realment encantador, xerrant de tot una miqueta, com crec que és bonic xerrar: una miqueta de tot i fent càtedra de res. Al cap d’algunes hores ens vam aixecar de la taula, no perquè no estiguéssim a gust sinó perquè el gregal, que al principi havia estat suau i agradable, estava ja bufant fort i molt humit.

Ses casetes, un altre trosset de Mallorca, que afortunadament encara existeix i que sempre portaré dins meu i dels records que l’uneixen amb la meva infància i adolescència.