Pretend you’r happy when you’r blue

“Pretend you’r happy when you’r blue …”: quan estiguis trist, fingeix que ets feliç.

Això deia Nat King Cole en la seva cançó Pretend. Fingir és una manera molt creativa de mentir. És una mentida que implica bones dosis interpretatives. La meva àvia em deia que els homes fingeixen amor per obtenir sexe i que les dones fingeixen sexe per obtenir amor.
L’art de fingir dolor quan no existeix és una habilitat que no tots posseeixen i hauria de ser aplaudida.
Els Mexicans tenen molta afició al que es coneix com wrestling, una teatralització de combats entre dos professionals de lluita lliure. L’element teatral és el que preval, perquè es tracta de representacions en què suposadament tot val. Els actors molt ben entrenats i amb màscares que permetin fingir la construcció d’herois amb els quals el públic s’identifica: Rei Mysterio, Blue Demon, Mil Màscares, Psicosi o el Rayo de Jalisco. Els espectadors que acudeixen entusiasmats saben que és una representació, que tot és fingit, de la mateixa manera que sabem que es tracta d’una performance el relat d’una pel·lícula pornogràfica. Si la pel·lícula porno permet despertar l’instint sexual, la sessió de lluita lliure allibera el perfil violent de l’espectador i, encara més atractiu, l’acceptació de trampes i transgressions a les suposades regles que perpetren els lluitadors seguint el guió. Tant la lluita lliure com el porno són actes fingits on es sublimen les pulsions.

Però si tant el wrestling com el porno són mers estereotips professionals de l’art de fingir, els reality show i sobretot els polítics, estan en un mateix nivell.
Si fingir és una manera de mentir, la sinceritat sol anar sempre acompanyada de la veritat. Però la sinceritat d’entrada és molt dolorosa. I per això tenim la necessitat de fingir.
Fingim status, fingim seguretat, professionalitat, fingim generositat, fingim orgasmes, fingim amor … Les mentides pietoses estan íntimament lligades a la concepció que generalment tenim d’amistat; no cal analitzar-molt detingudament per advertir la greu contradicció que té lloc a l’unir el tipus de relació més pur i més intens amb una suposada necessitat de fingir. Com de lluny pot arribar un fingir o el que anomenem una mentida piadosa? Com confiar en un recurs d’aquesta naturalesa per alimentar un llaç sentimental entre dos éssers vius? La veritat fa mal; però, no fa més mal descobrir l’engany?