Capítol IV

Durant els 11 mesos que va durar el viatge de la nau PMM-4 a Mart em van tenir bastant entretingut. Vaig viatjar tres vegades a Houston, que per cert des de Barcelona, ​​si el vol no era directe, resultava molt llarg i pesat i també tres vegades a Ginebra. A Ginebra només es van ocupar del meu cervell i vaig estar sotmès durant hores i hores a moltes sessions amb màquines connectades al cap mitjançant elèctrodes de tots els colors. Estaven copiant una part de la meva ment a un superordinador. Van ser unes sessions realment interminables que em recordaven aquella setmana d’hospitalització a l’UVI, totalment entubat, quan vaig patir l’infart de miocardi.

Perquè les sessions no fossin tan pesades, en una gran pantalla que hi havia a l’habitació, em passaven documentals d’animals de la National Geografic. En diverses ocasions em vaig quedar fins i tot adormit. Vaig demanar-lis de broma que em posessin documentals de noies desvergonyides, però van dir que havia de mantenir-me totalment neutral sense cap tipus d’excitació. Encara que jo els vaig dir que a la meva edat molt poques coses d’aquest mon aconseguien excitar-me, però només vaig aconseguir que em posessin videoclips de cantants una mica ja passats de rosca.

Encara que en el capítol anterior vaig donar a entendre que en la missió no s’utilitzava la IA (Intel·ligència Artificial), ho vaig dir perquè si bé és veritat que les decisions i reaccions al medi les faré jo des de la Terra i que el superordinador HNeT obeirà només a les meves ordres, també és cert però, que tot el sistema treballa amb tecnologia hologràfica neuronal i això, vull deixar clar, no és altra cosa que Intel·ligència Artificial. A més, el petit cervell del robot està configurat amb RNA ni més ni menys que una Xarxa Neuronal Artificial. Per tant, tot el sistema obeirà a les meves ordres però sempre que les meves ordres siguin fonamentades, coherents i no siguin autodestructives.

Tant Hollywood com la literatura de ficció ens han predisposat sempre a la Intel·ligència Artificial. Pel·lícules com 2001, una Odissea a l’Espai, amb HAL, la intel·ligència artificial que viatja a bord de la nau i no té cap objecció a assassinar fredament a la tripulació per tal de dur a terme la seva missió. O els robots de Terminator que volen acabar amb tots els humans, són el tipus de temàtiques que ens tenen a tots com a societat molt temorosos del desenvolupament científic en aquest sentit. Crec sincerament que les màquines no ens dominaran mai, la intel·ligència humana disposa d’uns mecanismes molt complexos per raonar, crear i discernir coses i que la Intel·ligència Artificial no serà altra cosa que un soci. Ens caldrà d’ella i ella de nosaltres.

Més que por a les màquines i a la Intel·ligència Artificial, crec que a qui hem de témer és al mateix home i la seva capacitat científica de manipulació. La tecnologia avançada que permet la lectura de la ment i el control mental està arribant a les seves últimes fases. En les últimes dècades s’estan duent a terme exhaustives investigacions per desxifrar el que passa dins dels nostres caps i intentar fer funcionar el cervell amb estímuls procedents de l’exterior. La tecnologia utilitzada està molt més avançada del que molts de nosaltres puguem imaginar o estiguem disposats a creure. És penós arribar a la conclusió que la ment d’un ja no pertany a l’àmbit del privat, i que altres persones puguin assabentar-se sense que ho sapiguem, dels nostres codis PIN, les nostres claus, les nostres idees innovadores, el que pensem dels altres o sobre el sexe, i que altres persones, també sense que ho sapiguem, puguin accionar el nostre cervell per fer que tinguem comportaments que no són els que acostumem a tenir. Això sí que fa por.

Però no tot és cervell i intel·ligència. El cervell humà per si sol no hagués arribat mai a l’estadi actual si no fos perquè ha necessitat per dur a terme els seus plans, d’òrgans mediadors i el més important ha estat sens dubte, la mà. La intel·ligència va sorgir de l’home perquè tenia mans i podia utilitzar-les per fer coses: eines, armes, escriptura, pintura, escultura, música, medicina, violència, carícies … Tendim a considerar la intel·ligència i la racionalitat com una propietat abstracta i al marge del contacte amb la realitat material, quan de fet comprèn tot el que l’ésser humà ha hagut de realitzar per sobreviure. D’aquí que l’avanç de la intel·ligència i el creixement del cervell s’ha anat configurant a poc a poc en relació i diàleg amb la realitat material, a través de la mà i de la resta del cos, com a mediadors. I la conseqüència d’aquest perfeccionament és que la mà, guiada pel cervell, ha sobrepassat les seves pròpies possibilitats a través de les eines. Per això que la tècnica humana, tan sofisticada en la realitat sigui una prolongació tant del cervell com de la mà.

 

A diferència de Ginebra els meus viatges a Houston en l’estat de Texas, eran molt més agradables. Encara que també vaig haver de passar moltes hores tancat en el Centre Espacial de la NASA. Houston és la quarta ciutat més gran dels Estats Units, només per darrere de Nova York, Los Angeles i Chicago. Malgrat l’enorme downtown ple de gratacels, Houston és una ciutat amb zones molt agradables que conviden al passeig. Els dies que tenia lliure per la tarda o pel matí, els dedicava a fer de turista per la gran ciutat.

Havia estat a Houston feia anys, quan jo era llavors creatiu de publicitat per rodar tres espots en el seu impressionant downtown. Vaig recórrer les avingudes i el gratacel on vam estar rodant, fins i tot vaig pujar fins a l’últim pis per recordar una impactant escena de l’espot amb el skyline de fons com a protagonista. La ciutat havia crescut per descomptat, perquè hi havia noves torres edificades en el central business district, però la impressió primera que vaig tenir és que tot estava igual.

Houston és una ciutat molt plana, sense carrers que pugin o baixin i per tant ideal per anar en bici. Les seves avingudes estan dotades d’amples carrils només per a bicis i a més hi ha molts tours organitzats per recórrer el centre pedalant. Vaig estar temptat de llogar una, però la meva part més conservadora em va convèncer perquè ho deixés córrer, no fos que ara em caigués en ple entrenament i enviés a norris tota la missió.

Dels tres viatges que vaig fer a la capital texana, en el primer em va acompanyar Joana, els dos següents vaig anar sol. Les meves estades al Centre Espacial duraven tot un mes i els únics dies lliures sencers que disposava, eren dissabtes i diumenges. És evident que a Joana se li fes llarga la setmana i per això no em va acompanyar en els dos següents viatges.

El Centre Espacial està ubicat en una zona molt propera al port a la badia del Golf de Mèxic i consta de diversos edificis i instal·lacions. El centre de la NASA realment es diu Centre Espacial Lyndon B. Johnson per a activitats humanes de vols espacials, la resta d’instal·lacions són oficines i museus de l’Espai oberts al públic. M’allotjava en un hotel prop de downtown i cada dia a les set del matí en punt em passavan a recollir amb un minibús de la NASA per portar-me al Centre Espacial. En acabar al vespre, m’acompanyaven de retorn a l’hotel o bé em deixaven on jo els digués.

Durant les tres estades a Houston, les meves activitats diàries més importants van ser bàsicament entrenar al simulador, conèixer de memòria la situació i el funcionament de tots els instruments i indicadors interns, així com la maniobra d’entrar i sortir de la nau, de dia, de nit i amb tempestes de sorra simulades. També vaig aprendre a resoldre problemes elèctrics, reparar avaries i manipular amb cura al superordinador HNeT, així com fer-li un reset i reinicializar-lo en cas d’emergència, que havia d’aconseguir fer-ho en menys de cinc minuts, ja que de no ser així, jo em quedaria sense visió i sense braços, encara que la NASA disposava d’un as a la màniga amb un menut equip d’emergència per solucionar la visió. Però el meu simulador era una mica especial, perquè em simulava a mi mateix, igual com si jo estigués allà dalt, només que quan em veia els meus propis braços i mans, eren les d’un robot.

També era molt important aprendre a mantenir converses amb el centre de control de la NASA utilitzant els seus argots i els seus codis per evitar converses innecessàries. Cal no oblidar que encara que jo no seré a Mart físicament, si hi estaré psíquicament, de manera que tota la informació o ajuda l’hauré de gestionar des d’allà. Tot i que de jove vaig ser un radioaficionat molt actiu, he de dir que les comunicacions amb el centre d’operacions va ser possiblement el tema que més em va costar aprendre. Parlo anglès però no mastego les paraules en anglès com ho fan els nord-americans i resultava de vegades molt difícil ‘entendre’ el que m’estaven dient, sobretot depenent de l’operador que ho feia. Hi havia alguns que em costava molt entendre’ls i els deia que per favor no masteguessin tant les paraules, però ni cas. A altres en canvi, els entenia perfectament.

Avui dia hi ha simuladors per a qualsevol tipus d’activitat. No podem viure ni aprendre coses noves sense simular-les avans. De fet la paraula simular prové del llatí ‘similis’ que vol dir semblant, o sigui que el que volem és semblar o fer un’altra cosa que no som o que no fem. Veiem simulacions constantment en la vida quotidiana, els exemples més clars els veiem a la televisió o al cinema, on el 90% dels programes i pel·lícules que veiem consisteixen i estan compostos per actors i escenaris en els quals se simulen històries que no són certes, simplement molt ben simulades perquè semblin veritables i aconsegueixin emocionar-nos o fins i tot espantar-nos. També hi ha animals de diverses espècies, que porten en el seu instint una capacitat que els permet veure que són part d’un entorn (amagar-se o camuflar) i fer-se els morts per preservar les seves vides.

La simulació per aprendre o per provar alguna cosa que no es coneix, és la que més s’ha desenvolupat i perfeccionat en les últimes dècades. Podem dir que la simulació és el procés de fer alguna cosa en un model d’un sistema del món real per a dur a terme experiències amb la finalitat de comprendre el comportament i funcionament del sistema a la realitat. Avui dia, abans de tenir una experiència directa, hi ha simuladors per a gairebé tot. Simuladors de conducció d’automòbils, de carreres, d’avions, de trens, de negocis, clínic-mèdics, musicals, meteorològics, de la borsa, en fi, un llista que no acabaria mai. Jo mateix, amb la meva afició a la aeronàutica, a casa em passo moltes hores davant d’un simulador de vol, en un sorprenent programa molt semblant a l’experiència real, enlairant-me i aterrant avions de tota mena.

També hi han simulacions molt sofisticades per ordinador que serveixen per modelar situacions de la realitat per mitjà d’un programa informàtic. Ja sigui per canvi de variables, o fer prediccions sobre el comportament d’un sistema. Per això la simulació per ordinador, és una part fonamental per fer models de molts sistemes naturals en física, química o biologia i sistemes humans com l’economia i les ciències socials.

Al Centre Espacial de Houston hi ha simuladors de tot tipus de vehicles i naus espacials. També hi ha unes enormes piscines on els astronautes es submergeixen amb els seus voluminosos vestits espacials per simular passejos per l’espai amb l’absència de gravetat.

Eberswalde cràter. Mart

A part de les meves llargues sessions de simulació, també vaig aprendre geologia marciana. El cràter Eberswalde on aterrarà la PMM-4 situat en les coordenades 24°S 33°W, serà on jo-robot, m’hauré de moure, recollir mostres, perforar el sòl i portar de tornada alguns minerals determinats. Mart posseeix una característica global general de tot el planeta: la part nord és una enorme depressió topogràfica de 3 a 6 km més baixa que la del sud. L’origen i l’edat d’aquesta diferència depressiva entre les dues zones encara no es coneix, però la hipòtesi més plausible que existeix fins ara és que va ser a causa d’un primitiu mega-esdeveniment d’impacte en la història del planeta.

El cràter Eberswalde està situat prop de l’equador i en el hemisferi sud, on abunden formacions molt antigues amb molts cràters d’impacte produïts per bombardejos intensius d’aeròlits. El 2011 aquest cràter on aterrarà la meva nau, va ser seleccionat com un dels quatre llocs possibles d’aterratge per al rover Curiosity del programa MSL (Mars Science Laboratory). Finalment els científics el van desestimar i van triar en el seu lloc, un altre cràter proper anomenat Gale, on el Curiosity va aterrar al agost de 2012. Mart té la més gran cantitat de tipus de cràters d’impacte que qualsevol altre planeta del Sistema Solar i mostren una gran diversitat d’estats de conservació, des dels molt recents que es mantenen pràcticament intactes, als antics i molt erosionats. Cràters que han remogut sediments, estan plens d’impactes posteriors i constitueixen un registre de les grans variacions de l’activitat vulcanològica, fluvial i d’erosió que han hagut al llarg del temps en del planeta vermell. Anomenat precisament planeta vermell a causa de la quantitat d’òxid de ferro que conté la sorra i pols de la seva superfície. El flux d’aigua sembla haver estat normal a la superfície de Mart en diversos etapes de la seva història, i especialment en les èpoques més antigues. Molts d’aquests fluxos van tallar la superfície del planeta, formant una xarxa de valls i provocant processos de sedimentació. El mateix cràter Eberswalde es creu que està situat a sobre d’un antic llac. La sonda MRO hi va descobrir esmectitas de ferro/magnesi. Un mineral que requereix que es formi aigua. Per això una de les missions més importants que hauré de dur a terme serà trobar possibles evidències de l’existència d’aigua subterrània en aquesta zona.

També vaig rebre alliçonaments de clima i meteorologia de Mart que encara que a mi no m’afectaran mai directament, si que poden afectar a la mobilitat i funcionament del robot, que per cert, ja que els americans són tan donats a posar-li nom a tot, ningú m’havia dit fins llavors, quin nom tenia el robot. Li deien senzillament robot i ja està. A la següent sessió de simulador ho vaig preguntar als responsables més directes de la missió i em van respondre que efectivament no tenia nom perquè esperaven que fos jo mateix qui el bategés. Aquell dia quan vaig arribar a l’hotel m’ho vaig estar pensant i vaig decidir posar-li el diminutiu del meu nom, és a dir Joanet. Em va fer molta gràcia anomenar-lo així i també els hi vaig dir als del programa que, a part de ser el diminutiu o nickname del meu nom, com ells diuen, també tenia la particularitat d’estar format per dues paraules: joa (nickname) net (xarxa) . A més, vaig afegir, net no només vol dir xarxa en català sinó que era part del nom que ells havien posat al superordinador d’abord, o sigui, el HNeT.

Els hi va encantar la meva proposta i des d’aquell dia, al robot el van anomenar Joanet, amb una pronunciació molt poc catalana, ja que deien alguna cosa així com jou-net.

 

Proper capítol V: sol 1