Capítol II

El 15 de gener de 2017, no havia passat encara un mes des del sopar amb el Marc i el seu pare, quan vaig rebre un e-mail enviat per la Comissió Europea de Tecnologies Futures i Emergents (FET) de Ginebra, Suïssa, en què em convidaven a posar-me en contacte urgent amb un número de telèfon del seu departament d’investigació HBP, per a un assumpte de màxima importància. Un calfred va recórrer tot el meu cos: m’havien acceptat per formar part dels seleccionats de la propera missió a Mart. La PMM-4.

L’ajuda de Marc cap del projecte, havia estat sense dubte, crucial.

Vaig estar 10 dies a Ginebra passant proves des de les vuit del matí fins a les cinc de la tarda, amb quaranta-cinc minuts al migdia per dinar. Al principi, vam tenir diverses sessions de cultura general amb molta geografia, que no em van semblar en absolut difícils, després en dies següents, ens van fer molts tests d’habilitat i rapidesa mental davant de la pantalla d’un ordinador. També hi va haver una prova real molt interessant, on havíem de conduir un cotxe per un circuit mullat a diverses velocitats. A cada recorregut, hi havien variants i obstacles diferents que teníem d’evitar.

Jo estava molt preocupat amb la prova de matemàtiques que ens havien de fer el dijous, però em vaig tranquil·litzar de seguida quan vaig poder veure els exercicis que tenía de resoldre. Eren de trigonometria esfèrica, podíem fer servir la calculadora científica i ja ens donaven fins i tot la fórmula correcta a utilitzar per conèixer la nostra posició en un hipotètic desert, sense cap referència visual a la vista, només el sol i la lluna. Per sort, feia 16 anys que vaig aconseguir treure’m el títol de capità de iot. Llavors vaig patir molt la trigonometria que vaig aconseguir superar gràcies a una immersió total en les matemàtiques durant un any. Per això els exercicis de Ginebra, substituint l’oceà per el desert, em van semblar fins i tot fàcils i senzills en comparació amb els de capità.

Un altre dia, em van portar a la base d’entrenament de la Swissair a l’aeroport de Zurich on em van fer una prova que realment em va entusiasmar. Primer vaig rebre un briefing de 90 minuts d’un instructor, que em va ensenyar tots els conceptes bàsics del vol i les principals funcions de la cabina de comandament del Airbus A321. A continuació i ja dins del simulador de vol, una noia pilot molt maca em va ensenyar tots els procediments del check-in, encesa de motors, pista en servei i enlairament, autoritzats per la torre de control. Estava content i pletòric perquè en una etapa de la meva vida, vaig ser pilot privat i encara porto l’aviació dins de la sang. Ara ja fa anys que no volo, però em passo moltes hores en simuladors i tinc totalment memoritzats tots els procediments en cabina de bastants avions de línies aèries actuals, entre ells precisament l’Airbus A321.

Vam fer diversos vols amb els seus corresponents procediments. La pilot instructor asseguda al lloc del copilot, hi era no només per supervisar l’exercici sinó que actuava i corregia els possibles errors greus que l’alumne pogués cometre. En tots els exercicis que vaig fer mai em va d’haver corregir de cap error. De l’únic que estava eximit és del contacte per la ràdio VHF amb la torre. Aquesta tasca la realitzava directament la instructora. Va ser molt divertit i en acabar, els instructors que m’acompanyaven em van felicitar.

Totes aquestes proves me les van fer juntament amb tres candidats més, un anglès i dos suïssos del cantó alemany i no hi havia cap dona. Segons sembla, el grup anterior que va estar a Ginebra, hi havia una candidata italiana de Milà. Abans i després de cada prova, excepte la del simulador de vol, ens feien un electre cardiograma i un encefalograma.

Al cap de deu dies vaig tornar a Barcelona a l’espera dels resultats de la selecció. Deu dies del mes de gener, que la meva gosseta Bimba va sentir la meva absència perquè m’ho va fer saber quan vaig creuar la porta de casa. No està acostumada que jo estigui fora de casa durant tant temps, ja que pràcticament des que va néixer hem estat sempre junts. Quan la vaig veure tan contenta i emocionada, vaig prometre que si tenia la sort de ser seleccionat, la portaria a Houston amb mi. Seria la meva condició personal que jo faria a la NASA.

Era el 26 de febrer i aquest cop no vaig rebre cap e-mail. El Marc em va trucar personalment des de Ginebra per donar-me la notícia i felicitar-me. D’entre 47 avis, m’havien escollit a mi. No m’ho podia creure. Bé, realment els escollits vam ser dos, però l’altre avi, seria el meu possible substitut en cas que es produís alguna incidència i en cas contrari, ja estava seleccionat per a la següent missió inmediatament després de la meva. Estava tan emocionat i nerviós, que em vaig haver de seure per recuperar la respiració. Marc en adonar-se de la meva emoció, des de l’altre costat de la línia fent broma, em va pregar que per favor no em morís justament ara, doncs li jugaria a ell una mala passada.

Davant d’una decisió tan important i que m’afectava tan directament, no vaig poder resistir preguntar-li per quina raó vaig ser jo l’escollit. Necessitava saber que hi havia a la meva persona de diferent o de particular pel que feia als altres seleccionats. Que potser va influir en la decisió el fet que jo hagués estat pilot o també capità de iot? De cap de les maneres -em va dir- entre els altres seleccionats la gran majoria eren expilots de línies aèries amb gran experiència i amb milers d’hores de vol intercontinentals amb 747, etc i que, comparat amb les meves hores de vol en Cessna, feia riure.

El motiu que la balança s’inclinés cap al meu costat va ser justament una cosa tan impensable com el fet que tota la meva vida havia treballat com a creatiu. Dibuixant, pintor, director d’art i creatiu publicitari. Director creatiu en diverses agències multinacionals de publicitat. Una ‘cosa’ que ara, com a jubilat, em fa regirar els budells. Una cosa que gairebé voldria oblidar. Doncs aquesta ‘cosa’ m’ha seleccionat i aquesta ‘cosa’ em portarà a Mart.

“Té esperit creatiu -es veu que van dir els seleccionadors- i això ens interessa.”