La nècora tatuada

Mentre al Port Balis de Llavaneres està caient una enèrgica tempesta d’estiu, em trobo xuclant, amb pervers plaer i pota a pota, una exquisida nècora. La seva carn dolça i atapeïda, té gust a concentrat de mar. De tant en tant, els retorçats trons que precedeixen els llamps, interrompen amb sobresalt, tot aquest flux de plaer. A la taula, tinc dos bonics exemplars i mig d’aquests crustacis gallecs recentment bullits i servits sobre una petita catifa de gel pilé.

En aquest mariscat festí estic acompanyat per un corpulent mosso veí de Mataró, el mecànic que m’està reparant el motor Volvo Penta del meu vaixell. La tempesta ens ha enxampat en el trajecte des del seu taller al vaixell, obligant-nos a buscar ràpid refugi en la taverna que es troba a meitat de camí, on hem decidit donar-nos el gust d’un bon esmorzar.

Mentre des quartero i xuclo meticulosament el meu crustaci, no puc deixar d’observar al mecànic acompanyant, que davant meu, està afanyat a idèntica manipulació gastronòmica. Observo que, naixent en els artells dels seus dits amb els quals subjecta les potes de la nècora, pujant pels canells, grimpant pels braços i avantbraços, cobrint després les seves espatlles i arribant fins al coll, a la mateixa alçada de la jugular, exhibeix tota una infinitat d’entrellaçats i difusos tatuatges que donen a la seva pell un aspecte lilós i verdós, semblant a la d’un rèptil.

– Portes més tinta subcutània que en la mateixa enciclopèdia espasa,-  li dic amb certa simpatia esperant no ofendre’l.

No te mola?, em respon mentre m’ensenya amb orgull el seu braç dret.

-No ho sé, perquè tens dibuixats tal entramat de temes i motius que necessitaré una bona estona per desxifrar-los. Ets un autèntic catàleg vivent del tattoo.

He tardado más de tres años en conseguir esta apariencia. Además, también tengo tatuadas las piernas y los muslos… I mentre comença a narrar-tota la història, des del seu primer tatuatge fins a l’últim, detecto en la seva pell àngels exterminadors, signes corsaris, cors espinats, motius ètnics, asiàtics i tribals juntament amb un crist crucificat i sanefes de tota mena. La resta, que intueixo, ja no m’és visible.

-I si un dia te’n fartes? – li pregunto interrompent la seva sòrdida història.

No creo que me harte, pero de ser así, me tendría que transplantar todo el ‘body’,-  em contesta amb ironia.

No només diu estar orgullós de tota la seva col·lecció de tattoos sinó que li encanta exhibir-los. Per a ell signifiquen molt més que simples entintats subcutanis. Són el reclam de la seva adquirida personalitat, estil de vida i una manera d’anunciar-se. I diu que gràcies a aquest aspecte, se sent diferent de la multitud que l’envolta. Per això porta posat un atapeït mallot blanc, cobrint la mínima superfície de pell possible i permetent que tota l’audiència, pugui contemplar la seva il·lustrada obra, per cert -penso jo-, feta per un altra.

De tot el que m’ha dit el meu company de taula em quedo amb això últim. Crec que la popularitat dels tatuatges té a veure amb la necessitat de les persones que viuen en grans ciutats de mostrar la seva individualitat. Sembla que la gent es tatua per moltes raons, però crec que aquesta és la fonamental.

Jo vaig créixer en un món sense tatuatges. Un món de pells netes, cossos impol·luts i epidermis inèdites. L’únic tatuat que recordo de la meva infantesa va ser el Popeye. Llavors només es coneixien els tatuatges marítims, els legionaris i els carceraris. Igual que molt del que va ser alguna vegada considerat part de la contracultura, avui fins a cert punt, la cultura principal s’ha apoderat del tatuatge. La visibilitat de celebritats altament populars amb múltiples tatuatges, com Beckham i Cole, sens dubte ha contribuït a la decisió de molts de tatuar-se, cosa que abans es considerava extravagant o antiestètic.

El problema sorgeix si després, complerts ja uns anys, descobreixes que viure és saber desprendre i deixar anar llast, llavors només quedarà el tatuatge perquè només el tatuatge és indeleble i tossut com un tumor. Ja sé que és pitjor qui viu tatuat per dins i qui voldria tatuar-nos les seves creences en el cervell. Però afortunadament aquests es poden esborrar.

No obstant això, i malgrat el meu aparent rebuig del tatuatge, confesso que puc entendre el desig de dibuixar-coses en la pròpia pell, ho accepto. El que no accepto, no entenc i repudi solemnement és que els tatuatges tinguin tots, o la immensa majoria, aquest estil ‘artístic’ tan horrible i de mal gust.

És que els dissenyadors de tattoos no tenen més creativitat que dibuixar papallones, dracs, serps, punyals i cristos crucificats?

Denuncio el mal gust supí dels dissenyadors, els seus catàlegs horteres plens de símbols, signes i icones absurds passats de moda i, compadeixo sobretot als seus entusiastes clients que hauran d’exhibir-los fins al final dels seus dies.

La tempesta d’estiu ja ha passat. Les nècores i el Albarinho, també. El sol torna a brillar amb força. El meu tatuat company i jo, ens aixequem de la taula i tornem al vaixell.

Mentre caminem pel moll, li endevino la figura d’un petit cranc vermell al clatell que, molt bé podria ser … una nècora?

El món, realment, és curiós.