Capítol VII

Abans de refugiar-me en l’interior de la PMM4, dono una volta pel seu voltant per comprovar que estigui ben recolzada sobre les quatre potes. Houston ha dit que la tempesta es mou en direcció Sud-oest el que vol dir que el vent és de component Nord-est. No se si és necessari o no, però em quedaré més tranquil apuntalant les dues potes que miren en aquesta direcció. No m’agradaria gens ni mica que la força del vent tombés a la nau.
Ràpidament, faig dues perforacions d’un metre de profunditat i a dos metres enfront de cada pota de la PMM4. De la caixa d’eines em faig amb dos tirants d’acer de 8 mil·límetres de diàmetre i els subjecto, el més tibants possible, des del més alt de la pota que arriben els meus braços, fins a cadascuna de les barrines que he clavat.
He anat tan de pressa com he pogut però la tempesta ja la tinc al damunt.
Pujo per la rampa a la nau i un cop dins, retiro la rampa i tanco l’escotilla, que per cert, des del primer dia m’està donant molts mals de caps, perquè continua tenint problemes d’obertura.
Ara a esperar que passi tot com més ràpidament millor.
Ningú a Houston m’havia dit res d’aquesta quantitat de llamps que estan arribant amb l’enorme massa de pols. Jo sempre he associat l’activitat elèctrica amb pluja, però aquí es produeixen tempestes seques.
Trucaré a Control. Quan estic fora de la nau sóc joanet, però quan estic dins de la nau sóc PMM4.
Control de Houston, aquí PMM4.
-PMM4 Aquí control de Houston. Endavant.
Control de Houston, aquí PMM4. Abans d’entrar a la PMM4 he apuntalat amb dos tirants les potes de la nau. Sembla que el vent és molt fort i no voldria que bolqués. També porta molta activitat elèctrica.
PMM4 Aquí control de Houston. Rebut. No creiem que sigui necessari però ha estat una bona decisió. Ara és important recordar-se de desmuntar-ho quan passi la tempesta, perquè en el dia de la tornada, no estigui la PMM4 lligada a terra en el moment de l’enlairament.
Si la tempesta té molta activitat elèctrica, hauries de desconnectar els mòduls 3 i 4 de la HNeT per precaució. Prepara’t per passar al mínim dos dies dins de la PMM4. Creiem que la tempesta pot ser una ajuda per resoldre el problema relacionat amb el teu cor. Canvi.
-Control de Houston, aquí PMM4. Rebut. Acabo de desconnectar els mòduls 3 i 4 de la HNeT. Ara digeu-me perquè la tempesta pot ser una ajuda per al meu cor, canvi.
-PMM4 Aquí control de Houston. Rebut. L’equip mèdic que t’està atenent pensa que l’acció que millor pot resoldre el teu problema de cara la missió i per al teu futur a la Terra, és fer-te un nou cateterisme.
La intervenció consistiria a aprofitar el teu confinament, mentre estàs refugiat a la PMM4 i sedar-te. Estaries unes 24 hores sedat. La intervenció seria feta mitjançant un nou cateterisme, aplicat des del canell del teu braç  fins al miocardi i no duraria més d’una hora.
La nova angioplàstia consisteix a col·locar un nou stent o intro-stent a l’interior del que ja tens implantat per eliminar la placa que s’ha format. Canvi.
-Control de Houston, aquí PMM4. Rebut. Abans de donar la meva aprovació a la vostra proposta, tinc tres preguntes per acabar d’entendre tot el plantejament.
El diagnòstic és que en un stent dels que tinc implantats, s’ha detectat una re-estenosi que amenaça en obturar el flux de sang i produir un nou infart. La meva primera pregunta referent a això és: s’ha produït ja un avís d’infart, un petit infart o encara no s’ha produït res.
La meva segona pregunta: l’altre stent, el que de moment no ha provocat re-estenosi, la pot provocar en un futur pròxim?
I la tercera pregunta és: si el cateterisme es pot fer en una hora, per què em voleu sedar 24 hores?
I també un últim comentari. Suposo que és l’activitat elèctrica de la tempesta però en l’últim canvi, la vostra comunicació m’ha arribat amb molt QRM (soroll de fons). Canvi.
-PMM4 Aquí control de Houston. Nosaltres també et rebem amb molt QRM. Això ho produeix l’activitat elèctrica però sobretot està produït per la càrrega electrostàtica de les partícules de pols. No et sorprenguis si en els pròxims minuts es talla la comunicació.
Per respondre a les teves tres preguntes, tinc al meu costat al doctor cap de l’equip que t’està assistint i t’ho dirà ell mateix en persona. Un moment.
Hola Joan. Sóc el doctor JD Polk, metge cap de l’equip que t’atén aquí a la Terra. Et saludo i et dono les meves més sinceres felicitacions per la tasca que estàs duent a terme al planeta Mart.
A la teva primera pregunta et respondré que encara que no s’ha produït un efectiu atac al cor, tenim indicis i avisos que aquest es produirà imminent. Les analítiques realitzades, l’activitat elèctrica de les teves coronàries d’una banda i el teu cansament de l’altra, així ens ho indica. A més hem fet diverses radiografies del teu cor on es pot apreciar perfectament la re-estenosi pel que realitzar una nova angioplàstia no només és inevitable sinó molt urgent.
Referent a la teva segona pregunta, et diré que dels dos stents que portes implantats, són totalment diferents, el que demostra que et van ser implantats un després de l’altre amb gairebé un any de diferència i per dos hospitals diferents.
El que re-insertarem és un stent especial que va …
Tot d’una la comunicació, molt sorollosa, s’interromp.
Mentre a fora de la nau hi ha un autèntic castell de focs d’espurnes i guspires, a dins no només m’he quedat sense comunicacions sinó que una part important del sistema elèctric s’ha apagat i el superordinador HNeT ha deixat de funcionar.
No he entrat en pànic perquè hi ha un protocol molt concret per resoldre situacions d’aquest tipus. Ho vaig entrenar al simulador de la NASA almenys vint vegades.
En joanet és autònom i disposo de la meva pròpia energia. Deixaré passar una estona abans de reinicialitzar el sistema perquè prefereixo recordar els comentaris que m’ha fet el metge cap de la NASA sobre intervenció que m’han de fer a milions de quilòmetres de distància i enmig d’una violenta tempesta de pols.
Acabo de girar el meu cap 180º per mirar a través del petit ull de bou de la l’escotilla i la visibilitat és zero. Només s’aprecien els flaixos dels llamps que cauen un darrere l’altre. Crec que és millor mantenir el sistema elèctric apagat durant una bona estona doncs la nau està molt carregada d’electricitat estàtica. Ho veig amb tot el que és metàl·lic i que el meu braç toca, perquè salten petites espurnes blavoses. Tota la PMM4 està vibrant mentre els trons semblen més aviat explosions. Els escolto molt bé però no em deixen sord. De tots els sentits que posseeix en joanet, de segur que l’oïda és el menys sofisticat. Només el just per escoltar les transmissions del centre de control i poca cosa més. Houston em va dir que a Mart no hi ha gaire per escoltar. No hi han ocellets ni rierols que puguin delectar als meus oïdes. A més em van dir que un so restringit era necessari per no tenir confusions ni mal de cap.
M’han aconsellat, o millor dit, m’han ordenat que estigui tranquil i relaxat, però la veritat és que tinc una meitat del coco pendent de la tempesta exterior i l’altra meitat pensant amb la urgent necessitat de patir un nou cateterisme en el cor, amb tot l’embull que això comporta. S’ha tallat la comunicació just en el moment que el metge responsable responia la meva segona qüestió. Tampoc he pogut preguntar els riscos que comporta una operació realitzada en aquestes condicions tan atípiques. Segur que això mai ha succeït abans. També volia preguntar si havien comunicat a la Joana la meva situació. En fi, que no tinc massa informació. L’únic que sé és que van a sedar-me però tampoc sé exactament quan ho faran. Si ja ho han fet o si ho faran d’aquí a deu minuts, una hora, dues…
Bé doncs, intentaré mantenir la calma en la mesura del possible.
Ja fa una estona que estic sent maltractat per la tempesta, la nau ha passat de vibrar a donar batzegades i a més, cada vegada veig més espurnes electrostàtiques d’arreu al meu voltant.

 

Ja han passat unes tres hores des que em vaig refugiar a la PMM4 i la veritat és que la situació, a part de ser claustrofòbica, acolloneix bastant. Hi ha ràfegues de vent que sacsegen d’una manera impressionant a la nau. Són cops molt forts que sembla que s’hagi de bolcar d’un moment a l’altre. Encara que no tinc una audició gaire sofisticada, sento perfectament els catacracs de pedres de totes les mides, impactant contra el casc i que em dóna la sensació d’estar dins d’una olla de fer crispetas. Espero que no es trenqui res vital dels motors. Encara em sento bombardejat pels llamps i estic completament segur que com a mínim un parell, han caigut damunt la PMM4. 
També he connectat una altra vegada el sistema elèctric però als deu minuts s’ha tornat a desconnectar automàticament com a mesura de seguretat contra l’electricitat estàtica. Hi ha un altre interruptor general alternatiu que en cas de necessitat anul·la l’actual i pot connectar el sistema passi el que passi. Però prefereixo no fer-lo servir i esperar una estona més. Per generar electricitat la PMM4 utilitza un Generador termoelèctric de Radioisòtops (RTG). Aquest generador consisteix en una càpsula que conté radioisòtops de plutoni-238 i la calor que generan es converteix en electricitat per mitjà d’un termopar, que produeix 3 quilowatts per hora. Tot i que la missió està programada per durar aproximadament 10 – 12 dies, el generador RTG té una vida mínima de deu anys.
Des que sóc a Mart només tinc una clara consciència de la meva realitat, quan em fico cada vespre dins de la PMM4, abans de quedar-me adormit. És llavors, quan reflexiono sobre mi mateix i la realitat actual, convertit en un estrany cíborg, meitat humà meitat màquina, mentre el meu veritable cos vell i cansat jeu a milions de quilòmetres d’aquí. Aquesta curiosa paradoxa que et fa entendre que la vida, la consciència de viure, l’ànima, resideix només en el nostre cervell. La resta és només un cos que ens acompanya durant tot aquest temps mentre el nostre cervell és viu.
Em pregunto que passaria si durant la angioplàstia que cal fer al meu cor, aquest deixés de funcionar i em morís. Continuaria vivint dins d’en joanet? Quedaria el meu cervell confinat per sempre dins d’aquesta màquina? Hauria de tornar a la terra on el meu autèntic cos va ser enterrat o incinerat mesos abans? Com afrontaria jo i la meva família aquesta estranya situació?

I mentre divago fent aquestes conjectures, la tempesta a fora encara segueix castigant el casc de la nau, tot i que aquell continu de llamps i trons ha disminuït bastant. He connectat l’electricitat i de moment es manté. No vull adormir-me sense deixar a la PMM4 amb energia i en joanet recarregant-se. Per la ràdio només es percep un soroll insuportable (QRM), el que indica que la connexió amb Houston encara està tallada.
Fa uns moments o unes hores, no ho sé per què he perdut una mica la noció del temps, estava bastant acollonit, però des de fa una estona estic sumit en un agradable benestar. Crec, mentre mantinc encara una mica de sobrietat, que he d’estar ja sedat des de fa una estona i segurament a Houston han començat a fer-me el cateterisme a les artèries.

El pensament em va molt de pressa mentre en aquest Olimp, paralitzat per la inesperada tempesta de pols a Mart déu de la guerra, fill de Júpiter, intrèpid heroi de la mitologia grega, representat com a un guerrer amb armadura i amb un elm granellós i un llop i un picot com a símbols. Marit de Bellona i amant de Venus, va tenir dos fills: Deimos i Fobos que són les dues llunes de Mart. Mentre lluny, allà a la Terra, excepte un grapat de científics, ningú coneix ni coneixerà mai la meva secreta història, que igual com li va passar al protagonista de la novel·la de Kafka en la Metamorfosi, em vaig ficar al llit que era un jubilat i em vaig despertar en un planeta vermell, transformat en un gran insecte de titani. 

Què sol et sens quan estàs completament sol!

Igual que en el llibre del petit príncep, tinc un planeta sencer per a mi tot solet mentre puc mirar a un altre bonic planeta blau anomenat Terra, a milions de quilòmetres d’aquí i amb un futur incert. La curta història dels seus més de 7.000 milions d’amuntegats homo sapiens no ha fet més que començar i ja s’han fet els amos del planeta. Però de moment han produït poques coses de les quals puguin sentir-se orgullosos, perquè han dominat el seu entorn, han fet créixer increïblement la producció d’aliments, han construït enormes ciutats, establert imperis i creat xarxes comercials i de comunicació entre ells mateixos. Però, no han aconseguit disminuir el sofriment. Un cop rere l’altra, el gran augment del poder humà no ha aconseguit una millora individual del sapiens i també ha causat una immensa infelicitat a altres animals que comparteixen amb ell el mateix planeta. I si mirem només 70.000 anys enrere, que per al temps en l’espai i les distàncies còsmiques no és res de res, l’homo sapiens era només un mico gens especial que vivia tranquil·lament a la sabana africana. Durant els següents mil·lennis que han passat després, el petit mico s’ha transformat en l’amo de tot el planeta i també en el terror de l’ecosistema. Avui es troba a les portes d’esdevenir un déu disposat a dominar el sistema planetari del Sol, amb la capacitat divina de crear i destruir.

Ara els pensaments ja no van tan de pressa, van a slow-motion i només puc sentir al fons, l’enrenou de cassoles que fa la tempesta en el casc de la PMM4. El sedant em deu estar fent l’efecte. Tinc son. Encara fa llampecs. M’adormo.

 

Em desperto i em fa mal el cap. Em sento bastant atordit mentre miro l’hora que és. Són les 4:17 del sol 6 pel qual dedueixo que he dormit un dia sencer, tal com m’havien dit. La tempesta de pols encara sembla sentir-se fora però sense la violència d’ahir. No se si ha estat un somni o ha estat realitat mentre dormia però recordo que tenia molt fred i amb els ulls aclucats, perquè em feia por obrir-los del tot, he vist una sala gran amb metges i infermeres. Estaven a la meva dreta i he sentit una mica de dolor en el meu canell dret. He tornat a tancar els ulls i he començat a somiar altres coses. Però també feia molt de fred. Potser la meva ment m’ha tornat a Houston per uns instants, potser ha estat només un somni.  Poso en funcionament de nou els mòduls 3 i 4 de la HNeT que m’havien fet desconnectar i a la pantalla m’apareixen diversos missatges, escrits pel control de Houston. Em diuen que després que les ràdio-comunicacions es tallessin, no van poder rebre la meva autorització personal per a procedir amb l’angioplàstia, però que l’autorització va ser donada per la meva dona Joana, davant la gravetat de la situació.
En un altre missatge hi ha la resposta interrompuda a la meva segona pregunta, escrita pel doctor JD Polk dient que en resum, el stent que havia produït la re-estenosi no contenia medicaments incorporats a la malla, mentre que l’altre sí. Per tant era molt poc probable que aquest segon stent em pogués provocar problemes en un futur pròxim.
En un altre missatge em diuen que l’angioplàstia ha estat realitzada amb èxit a les 14:35 del sol 5 amb la inserció d’un nou stent mitjançant un cateterisme des del meu braç dret fins al cor. També hi ha un missatge de la Joana demanant-me que truqui a Houston de seguida que em desperti per dir que estic bé. I finalment un últim missatge del Dr. JD Polk, dient que m’havien de sedar durant 24 hores perquè la meva ment estigués totalment relaxada en el moment de la intervenció i amb un necessari descans post-operatori, per les següents hores.
-Control de Houston aquí PMM4
Continua havent-hi molt QRM, no sé si és millor utilitzar els missatges…
-Control de Houston, aquí PMM4, em reps?
-PMM4, Aquí control de Houston, et rebem amb molta interferència. Ens alegrem d’escoltar-te. Com et trobes?
-Control de Houston aqui PMM4. Rebut. M’acabo de despertar, em trobo molt bé i acabo de llegir tots els missatges ara mateix. Només tinc una mica de mal de cap. Està la meva dona Joana en el Control? Canvi.

-PMM4, Aquí control de Houston. Rebut. La teva dona Joana s’ha anat a l’hotel perquè estava molt cansada. Ha passat tota la nit aquí. Ara la trucarem per telèfon i podràs parlar amb ella. Segons l’equip mèdic que t’ha assistit, les teves constants vitals estan perfectament bé i el stent implantat no presenta cap dificultat. També se t’està medicant convenientment com a complement a l’angioplàstia que t’han fet. La tempesta de pols calculem que encara durarà unes sis hores més. T’hem enviat una foto feta des de l’orbitador R.M.O. perquè vegis la seva posició actual. Quan hagi passat és molt important fer una revisió externa de la PMM4 per comprovar que no hi hagi danys que afectin la seva operativitat. També caldrà desmuntar els tirants que vas posar com seguretat que la lliguen a terra. Canvi.

-Control de Houston, aquí PMM4. Ok molt bé Houston, rebut amb bastant QRM però sense problemes. Durant la intensa activitat elèctrica de la tempesta en la primera fase, es va generar molta electricitat estàtica a l’interior. També crec que la PMM4 va rebre la descàrrega de com a mínim un parell de llamps. Això no obstant, amb un check-in ràpid, he comprovat que tot està funcionant bé.
Després tinc una pregunta personal que vull fer al Dr. JD Polk. Podré parlar amb ell? Canvi.

-PMM4, Aquí control de Houston. Rebut. Demà dedicarem la major part de les activitats a comprovar l’operativitat de la PMM4. Tens sort perquè el Dr. Polk es troba justament aquí doncs a hores d’ara ja estava molt interessat per controlar la teva recuperació.
Un moment i et passo amb el Dr. Polk.
-Bon Dia PMM4, aquí el Dr. J.D. Polk. Ja veig que estàs bé. L’angioplàstia ha estat un èxit, abans que el teu cor patís un nou infart. T’escolto. Endavant.

-Control de Houston, aquí PMM4. Bon dia Dr. Polk. Primer de tot vull donar-te les gràcies per la complicada angioplàstia realitzada a les meves artèries en unes condicions tan especials i poc habituals. En general em trobo perfectament bé. Mentre estava començant a sentir els efectes de la sedació, se m’ha ocorregut fer-te una pregunta per a mi molt important: en el cas que el meu cor s’hagués aturat en plena intervenció i jo hagués mort. Què li hauria passat al joanet, aquí a Mart? Hagués continuat vivint, encara que només fos per uns dies, o no?
Moltes gràcies i canvi.

-PMM4, Aquí control de Houston. Rebut. En el cas que el nou cateterisme que t’hem practicat, s’hagués complicat per algun determinat motiu i haguessis mort aquí a la Terra, he de dir-te que desafortunadament, també haguessis mort en Mart. Encara que la teva consciència està a Mart i et sents físicament allà, tot el teu cos biològic està aquí, a la Terra amb nosaltres. Encara que pensis i prenguis decisions a Mart, el teu cervell veritable aquí a la Terra, és qui pren realment aquestes decisions. El teu robot només posseeix un repetidor neurològic del teu cervell. La bioenginyeria ha aconseguit grans èxits però encara no ha pogut clonar tota una ment humana. Has entès bé l’exposició?

-Control de Houston, Dr. Polk, aqui PMM4. Rebut i et dono les gràcies per la resposta. Bé, de fet durant el meu període d’entrenament a Houston i a Ginebra, ja m’havien explicat molt bé aquest tema. Però en viure l’experiència autèntica, directament i sense simulador, he pres consciència de ser realment en joanet aquí a Mart, perquè el meu veritable jo i la realitat que l’acompanya, m’han desaparegut del tot.

De fet m’esperava una resposta com la que m’ha donat el Dr. Polk.
Sóc només un miratge de mi mateix. Encara que tot el que em passa aquí és absolutament real, el meu veritable jo està en un llit, acabat d’operar en un altre planeta.

 

Pròxim Capítol VIII: dunes