Era dimars, 9 de desembre de 1980 i eren les vuit del matí quan sortia de l’hotel Grand Hyatt del carrer 42 i, encara que em trobava només a una cantonada de l’oficina al Chrystler Building, no esmorzava mai a l’hotel perquè preferia fer-ho en un dels nombrosos diner de Lexington Ave., on preparaven esmorzars i estaven plens gom a gom d’oficinistes de aquella zona de Manhattan. M’agradava l’ambient i sentir l’olor matiner d’ous remenats, bacó i pa calent. Em vaig asseure en un tamboret lliure de la barra i vaig demanar el meu esmorzar. A casa meva no acostumava mai a menjar tant als matins, sempre he estat un addicte al clàssic cafè amb llet, però allà, en aquell bulliciós viver, em venia de gust sentir-me per uns moments, el protagonista d’un tròpic de Henry Miller.
Portava ja quatre dies a Nova York preparant la producció d’un spot per Fritos, que s’havia de rodar a Arizona i mentre esperava els meus scrambled eggs, vaig detectar una singular atmòsfera. Tant els clients de la barra, com els asseguts, els cambrers i els cuiners del diner, generalment molt ràpids i afanyosos, estaven bocabadats mirant les notícies en directe que s’estaven transmetent per la tele. Al meu costat hi havia una noia amb pinta de secretària i li vaig preguntar què havia passat.
-No ho saps?, aquesta nit han matat al John Lennon. Algú li ha disparat un tret davant de casa seva, a Central Park.
La notícia realment em va impactar molt, no només perquè em considerava un fidel admirador de John Lennon des que formava part dels Beatles, sino també fins aquella etapa en solitari, sempre al costat de la polémica Yoko Ono. També em va impactar justament la casualitat de trobar-me a Nova York aquell mateix dia de l’atemptat.
Ja a l’entrada al vestíbul de la planta baixa del Chrystler Building, on hi han uns elegants ascensors de marqueteria, no es parlava d’una altra cosa i quan vaig arribar al pis de l’agència de publicitat, encara més del mateix. Inclús hi havia una recepcionista plorant. Era increïble com John Lennon, gaudis de tanta popularitat i afecte a la ciutat de Nova York.
Aquell dia tenía organitzat un càsting amb la productora, d’on havia de sortir qui seria el protagonista del spot de Fritos. Com sempre, buscàvem un noi jove, guapo i dinàmic amb pinta de cowboy doncs l’espot era especialment dirigit al públic espanyol.
Mentre a poc a poc, s’anaven coneixent més notícies i detalls de l’atemptat que ens anaven arribant a través dels mitjans de comunicació. Lennon va ser abatut a les onze de la nit del dia anterior, per cinc trets efectuats a l’esquena, davant d’on ell residia, l’edifici d’apartaments Dakota en el West Side mentre anava acompanyat de la Yoko Ono. Es veu que el seu assassí un tal Mark David, s’havia lliurat posteriorment a la policia sense oferir cap mena de resistència.
A l’oficina de la agència hi havia una preselecció feta per la productora, de quinze possibles candidats a protagonista, que anaven arribant esglaonadament a la sala de càsting i dels quals, s’havia d’escollir els tres finalistes, gravar-los en vídeo i proposar-los posteriorment al client en la reunió de preproducció que s’havia de celebrar a Dallas, seu de la divisió de snacks de PepsiCo.
També durant aquell matí, em van fer escoltar una proposta de jingle pel mateix espot, realitzat per un estudi musical de la city.
Mentre això succeïa, anaven arribant més i més notícies a través d’un monitor de televisió que hi havia a la sala posterior del càsting i anavem coneixent més detalls del fet, que col·lapsava tots els mitjans de comunicació i anava prenent la dimensió d’una tragèdia.
Lennon va ser declarat mort a les 11:15 d’aquella mateixa nit al St. Luke’s-Roosevelt Hospital Center. Es veu que el seu assassí Mark David Chapman, havia estat esperant-lo tot el dia davant de l’edifici d’apartaments de luxe on residia Lennon i la Yoko. Inclús aquell mateix migdia, Lennon li va signar la portada del seu últim disc. Es parlava d’un atemptat fet per un boig però per la ràdio, segons ens va dir un candidat del càsting, havia sentit dir que l’atemptat havia estat obra d’un complot del govern per treure’s del damunt a l’incòmode John Lennon.
Jo no és que tingués dubtes, però una part important de nord-americans sempre han generat fantasmes de conspiracions en tots els seus successos tràgics i per aixó la seva història està plena d’exemples.
Per la televisió també vèiem imatges de la gran multitud de persones que s’anaven congregant davant de l’edifici d’apartaments Dakota, al Central Park.
Aquell viatge a Nova York, era un dels nombrosos que vaig fer durant la meva professió de creatiu publicitari i aquella vegada havia anat a Manhattan, acompanyat de la meva dona Joana. El viatge tenia un caràcter especial ja que va ser una invitació nadalenca de la agència central de Nova York, a l’agència de Barcelona on jo treballava. S’havia organitzat una reunió de creatius de les diferents oficines del món, convidant també a les dones o marits de cadascun, i com els americans són molt conservadors i carrinclons, per a l’últim dia hi havia previst un sopar-ball de comiat de rigorosa etiqueta, al restaurant Rainbow Room a l’últim pis del Rokefeller Center. I va ser durant aquella setmana, mitja de feina mitja de celebració, que vaig aprofitar per organitzar el càsting amb la productora.
Havia intentat trucar a la Joana a l’hotel per donar-li la notícia del pobre Lennon però a recepció em van dir que havia sortit. La sessió de càsting acabaria al migdia i havíem quedat per dinar junts en un restaurant de China Town. Aquella mateixa setmana tornàvem a Barcelona i després dels nadals, al gener, havia de tornar aquesta vegada a Tucson, per rodar aquell spot de Fritos.
Aquella tarda, després de dinar francament bé en un restaurant molt autèntic de China Town, la Joana i jo vam decidir que en un dia tan desgraciadament històric com aquell, valia la pena anar a passejar per Central Park i passar per davant de l’edifici Dakota on hi havia hagut els trets. En aquells moments ja corrien diverses versions contradictòries sobre l’assassinat a causa de les contradiccions en els informes de la mateixa policia. També recordo la profunda indignació que va provocar la reacció de Paul McCartney després de ser preguntat per un reporter sobre la trista notícia i que li va respondre: “És una nosa, no és així?”.
El taxi va haver de deixar-nos en els voltants perquè la zona, plena de gent cantant cançons de Lennon, estava acordonada.
Yoko Ono va enviar un missatge a aquella multitud davant de l’edifici Dakota, dient que els seus cants l’havien mantingut desperta; els va convidar a què es reunissin de nou a Central Park el següent diumenge per deu minuts d’oració silenciosa.
El diumenge següent 14 de desembre, la Joana i jo estaríem anant cap a l’aeroport i no podríem assistir-hi però milions de persones arreu del món van respondre a la sol·licitud d’Ono de mantenir deu minuts de silenci en honor a Lennon. Trenta mil es van reunir a Liverpool, i el grup més gran -al voltant de 225.000- es van reunir al Central Park de Nova York, prop del lloc dels trets.
Tal com estava previst, vaig tornar als Estats Units però aquesta vegada vaig volar directament a Dallas on es va celebrar la reunió de preproducció a la seu del client. Dels tres candidats del càsting es va escollir finalment un protagonista, al qual es va trucar per telèfon perquè agafés un avió i es presentés al rodatge a Tucson, Arizona.
Al gener i al desert de Tucson, on rodàvem, podies quedar gelat a la nit i et podies fregir de calor durant el dia. Vam estar una setmana de rodatge i tota la postproducció es va realitzar posteriorment a Nova York, on recordo que va ser la setmana més freda que que recordo haver passat mai en aquella ciutat. Un dia a la tarda, vaig decidir fer una volteta per l’edifici Dakota de Central Park. El fred era molt intens, uns vuit graus sota zero i feia molt de vent, per això vaig decidir no baixar ni tan sols del taxi. Tot i així, davant del que va ser domicili del Lennon hi havia encara molta gent que abrigats com esquimals feien guàrdia per retre-li homenatge al desaparegut músic.
Un any més tard, Yoko Ono va llançar un àlbum en solitari anomenat Season of Glass. La portada del album era una fotografia de les ulleres de John Lennon esquitxades amb la seva pròpia sang. Chapman es va declarar culpable de l’assassinat de Lennon al juny de 1981, anant en contra dels consells dels seus advocats, que desitjaven al·legar demència. Va rebre una sentència de cadena perpètua, però sota els termes de la seva declaració de culpabilitat es va convertir en candidat per a la llibertat condicional a l’any 2000, després d’haver complert 20 anys.
A Chapman se li ha tornat a negar la llibertat condicional i segueix empresonat a la presó estatal d’Attica.
