Hominem et pecus

Burro, animal, ase, això és una animalada, cara de gos, ets un bèstia … són alguns exemples de com desqualifiquem a algú comparant-ho amb un animal. Els animals, pobrets ells, no pertanyen a aquesta categoria superior, intel·ligent i civilitzada a la qual pertanyem els humans. Comparant-te amb un animal, t’insulto perquè et rebaixo a una subcategoria d’éssers que no són racionals i que segurament no tenen consciència.
Però com moltes altres humanes asseveracions, això és una autèntica ximpleria. Els animals en molts aspectes, poden donar-nos veritables lliçons de conducta així com a reaccions espontànies que nosaltres atribuïm només a la humanitat i sobretot, ens poden donar lliçons de coherència.
Ocupen un lloc al planeta i són coherents amb el lloc que ocupen i amb el planeta.
Popularment es creu que és l”instint’ de l’animal qui el guia infal·liblement cap a la conducta apropiada de la seva classe. Però com deia abans, no és l’instint, és la raó i la coherència, en altres paraules, és la moral animal. Estic convençut que moltes classes d’animals són tan morals com els humans, i que no pocs són més morals que la majoria de les persones.
La resistència a reconèixer una certa moralitat en els animals no és més que el nostre arrogant orgull, i el sentiment que reconèixer en altres criatures atributs que ens complau considerar com específicament humans seria degradar-nos fins al nivell de bèsties.

L’ètica estudia i determina la bondat o la maldat del comportament i accions humanes, així com aquells aspectes que es relacionen amb el bé, la virtut, el deure, la felicitat i la vida realitzada. Per a nosaltres, el tret essencial de la moralitat és el fet de poder escollir entre varies possibilitats alternatives d’acció. Podem estar segurs que els animals també estan indecisos entre motius oposats, com quan la fam els porta cap al menjar mentre que la por o la precaució els empeny a retirar-se; o com quan el sentit paternal entra en conflicte amb l’auto protecció, en el moment en què una criatura més poderosa s’acosta a les seves cries.
Encara que per més admirable que ens sembli el comportament dels animals, per més irreprotxable que sembli la seva conducta com a pares o parelles conjugals o membres d’un grup, mai podrem estar segurs de si el seu comportament en aquestes circumstàncies crítiques està determinat de la mateixa manera que fem els humans, quan prenem decisions morals, o si per contra segueixen cegament costums establertes o impulsos momentanis de l’ADN.
Com en les races humanes, també les espècies animals difereixen molt entre elles mateixes en el que en l’àmbit cultural es refereix. Moltes estan encara en estat de barbàrie, exemplificades sens dubte per l’home del segle XXI, en el qual encara se solucionen les diferències a força de violència. Des que es coneix la seva existència, l’home ha evolucionat, envaint, matant, torturant i violant. I aquestes virtuts tant humanes caldria combinar-les paral·lelament amb el saqueig, el robatori, l’extorsió i finalment, com a pràctica més evolucionada, la corrupció. No crec que hi hagi un Estat al món que s’hagi format sense violència; només cal fer un breu repàs a la nostra història. Antropològicament parlant però, cal puntualitzar, que aquests atributs tan distintius de les races humanes, s’han fet més exclusius en el mascle que en la femella. Encara que en la història de la humanitat hi han hagut dones agressives i malvades, l’home les ha superat amb escreix tant en quantitat com en maldat intrínseca.
Això no vol dir que en el món no hagin existit o no existeixin avui dia humans de bé. De generació en generació, podem trobar sempre a individus dedicats a aixecar la vida a nivells més alts d’organització, conscienciació i espiritualitat. Un esforç en què sabem reconèixer intuïtivament alguna cosa afí a la nostra naturalesa moral. La major part de l’esforç moral humà es dedica a estabilitzar la vida de l’individu, a instaurar harmonia en la societat i assegurar la continuada existència i prosperitat de la nostra raça. Això sense oblidar el decisiu paper de l’art, en totes les seves expressions.
No obstant això, i com a contraposició, també hi ha l’art de fer política en totes les seves expressions. Grans conceptes universals considerats sagrats com llibertat, democràcia, dret, humanitat, progrés, justícia, veritat, no són més que grans teories abstractes de la política i els seus Estats amb una finalitat més estètica que autèntica i que només serveixen per omplir la boca d’oradors, repetides una vegada i una altra com evangelis. La realitat però, és tot una altra cosa. Per molt profunds, exactes i lògics que siguin aquests conceptes, tenim una gran facilitat per a distorsionar i corrompre’ls, transformant-los en eslògans freds i abstractes, que no reclamen sinó una desapassionada devoció perquè resulten tan caducs com la mateixa modernitat que els va crear.

L’animal líder en canvi, pren les decisions transcendentals en les què està en joc la supervivència del ramat, és a dir, decisions de vida o mort, on menjar, on descansar, cap a on emigrar, etc. Si la decisió no la prengués el lider, el resultat seria negatiu ja que una decisió presa sense energia i seguretat sol comportar a diferències amb el ramat, que solen acabar en baralla i divisió, el que tornaria vulnerable al grup i òbviament presa fàcil, per als seus depredadors.
Els gossos, els búfals, els dofins, i una interminable llista de mamífers, aus i peixos, no fallen a l’hora de triar els seus líders. ¿Com els humans? Les persones som els únics animals que triem líders mentiders. Tots els polítics prometen coses en campanya que després mai compleixen. Els animals coneixen l’engany, però no la mentida. Moltes espècies saben enganyar a les seves preses amb tota classe de trucs, però no menteixen.

Són molts els humans que són amics dels cavalls i estimen als seus gossos i gats, però la veritat és que són milions d’espècies animals les que habiten el nostre planeta, les mateixes que reben molt poc o cap ajut o comprensió per part nostra , ja sigui un animal ferit a la carretera, aquells que són afectats pels verins escampats en els jardins, o els que acaben al plat. En aquests casos, com en molts altres, s’acaba freqüentment l’amistat amb els animals.
Si s’afirma: «Jo menjo carn, però em declaro amic dels animals», és al cap ia la fi una gran contradicció, ja que si menjo carn animal estic tàcitament donant l’ordre que es crien animals en granges de cria intensiva amb el consegüent sofriment ocasionat, igualment estic donant l’ordre tàcita que algú els mati i esquarteri.

He d’admetre que personalment em trobo posicionat dins d’aquest grup tan contradictori de persones. La meva lenta i maldestre conscienciació sobre el món animal, me l’està proporcionat sens dubte, la meva mascota.

 

Homo hodie

Per als qui, des d’un enfocament liberal, vivim i observem l’esdevenir de la societat occidental en les últimes dècades, resulta inqüestionable la cada vegada més accentuada pèrdua de costums, gustos i valors que fins fa relativament poc temps semblaven constituir les bases més elementals de tota civilització.
Si a això li afegim un neocapitalisme cada vegada més ferotge amb una clara insuficiència de la democràcia i al seu rebuig per part de la societat per estar aquesta impulsada essencialment per una corruptora avidesa de diners, és molt preocupant constatar que la nostra civilització actual està en un punt d’inflexió. Si els diners pensen, els diners dirigeixen i els diners corrompen, tal és l’estat de les cultures decadents. Aixó sense comptar que els humans som l’espècie de mamífers més poblada del món, amb una cada vegada més incontrolable superpoblació que arriba als 7.000 milions de persones, superant els límits de sostenibilitat de l’entorn i paradoxalment, produint un impacte negatiu sobre la resta de les altres espècies.

La gent sap que per evolucionar cal una autèntica revolució. Però les revolucions fan molta por perquè també saben que les pacífiques no funcionen, perquè no han funcionat mai. No és que no es pugui viure en pau per molt llargs períodes, sí que es pot. Però té un preu: la submissió als poders decadents i dominants. Tant és que siguin monarquies o democràcies, el poder sempre imposa les seves lleis, i per aquesta raó, el revolucionari es rebel·la.

D’aquí la necessitat de revolucions periòdiques.