Hello Tokio

Eren les deu del matí i estava a l’habitació de l’hotel amb la cara deformada. Les parpelles inflades que amb prou feines em permetien obrir els ulls. La resta del cos el tenia ple d’inflors amb grans taques vermelles que em provocaven una desagradable picor, o sigui com el Dr. Hide, m’estava convertint en un autèntic monstre. Per això, quan vaig arribar a l’habitació i sense desfer la maleta, vaig tancar les cortines i em vaig ficar al llit. Així a les fosques, vaig intentar adormir-me. No estava espantat perquè no era la primera vegada que em passava. Sabia que aquella terrible reacció al·lèrgica del meu cos, duraria almenys unes deu o dotze hores, després d’haver-me pres un potent antihistamínic que per sort, havia posat a la maleta abans d’emprendre aquell llarg viatge a Tòquio.

Des que vaig viure un parell d’anys a Brasil, el meu cos es va veure afectat per una sèrie de fortes al·lèrgies que ni amb les innombrables proves a les quals vaig estar sotmès a São Paulo per esbrinar la causa, vaig poder treure l’aigua clara de quants productes o substàncies me les estaven directament provocant perquè hi havia moltes contradiccions en els resultats. Sabia això si, que curiosament ho era a l’àcid acetilsalicílic o aspirina, encara que en la meva infantesa i adolescència m’hagués fet un fart de prendre aspirines, doncs en aquells temps es feian servir bàsicament com analgèsic i antipirètic. També és cert que aquelles terribles crisis al·lèrgiques que vaig patir en el Brasil, havien disminuït dràsticament des que vaig tornar a Europa, però l’intolerància a l’aspirina i l’alcohol, havien anat persistint durant anys.
Tot i coneixent aquest fotut handicap, ara em trobava fatal i completament sol a només 13.900 quilòmetres de casa per culpa meva.

En el vol de la Jal que em va portar a Tòquio des de Londres, després de fer escala a Ancorage Alaska, vaig començar a sentir un lleuger mal de cap, que amb el pas del temps es va anar convertint en una insuportable cefalea. Vaig pensar que segurament m’ho havia provocat aquell maleït whisky que mai hagués hagut de prendre. Vaig demanar a l’hostessa que em donés algun analgèsic que no fos aspirina i com sempre passa, a bord d’aquell 747 només havien aspirines. Per fortuna viatjava en business i en un vol amb molt pocs passatgers el que va permetre estirar-me horitzontalment per veure si el dolor remetia. No va ser així sinó tot el contrari i per això, com qui té un terrible mal de queixal i no li importa res per tal de lliurar-se del dolor, vaig cometre la tonteria de demanar-li a l’hostessa que em donés l’aspirina.
Al cap de mitja hora d’haver ingerit l’aspirina, el mal de cap efectivament va disminuir però vaig començar a sentir aquells inequívocs símptomes de l’al·lèrgia: la inflor que comença sempre per l’interior per passar després a l’exterior per ensurt dels que m’acompanyen. L’esòfag s’infla i no permet que em pugui empassar ni un glopet d’aigua. Una hora més tard, ja comença imparable, la meva transformació de Dr. Hide fins al monstre.
Faltava poc per aterrar i l’única cosa que em preocupava llavors era passar el control de passaport amb un aspecte horrible i que no es pogués identificar la foto del document amb la meva cara, o pitjor encara, que el funcionari detectés que jo era portador d’una estranya malaltia infecciosa i no em permetés entrar al país.
Sigui com sigui, o perquè la meva metamorfosi kafkiana encara no s’havia produït, la qüestió és que vaig passar el control de passaports sense incidències, encara que sentia tot el cos i la cara que em cremava i va ser al taxi, durant l’interminable trajecte que havia des de l’aeroport de Narita fins al centre de Tòquio on realment es va produir la meva transformació.
-Es troba vostè bé? em va preguntar el recepcionista de l’hotel, en veure que pràcticament no podia obrir els ulls com si m’haguessin donat dos cops de puny.
-Vol que truquem a un metge? va insistir l’únic japonès que vaig conèixer en tot el viatge, que parlava un perfecte anglès.
-No es preocupi, -em vaig inventar per tranquil·litzar-ho- sempre que vinc a Tòquio em passa el mateix, sóc al·lèrgic a les grans ciutats.
Encara que va semblar no quedar molt convençut de la meva estranya explicació, jo només volia pujar a la meva habitació, posar-me al llit i resoldre tant el jet lag com les terribles ganes de gratar-me.
Eren les deu del matí i gràcies al meu sumat cansament, em vaig quedar adormit.

Ho vaig fer durant vuit hores seguides perquè quan vaig despertar i vaig mirar per la finestra, ja era de nit. Vaig fer un control al mirall i vaig poder comprovar amb satisfacció que les meves deformitats havien pràcticament desaparegut. Tenia encara les parpelles una mica inflades i moltes petites taques vermelles per la cara i el cos, però em trobava molt millor. No obstant això, vaig decidir no sortir encara al carrer aquella nit i sopar alguna cosa al restaurant de l’hotel. Em vaig vestir i vaig baixar a la planta baixa.
Recordo perfectament l’agradable sensació que vaig tenir en arribar a la colossal planta baixa de l’hotel New Otani. Sense dubtes va ser la meva millor benvinguda a Tòquio.
Hi havia ni més ni menys que vuit restaurants per escollir i al fons d’una gran avinguda interior, al costat d’un preciós jardí, estava sonant In the Mood, de Glenn Miller, interpretada per una orquestra vintage americana. Allà es van curar totes les meves al·lèrgies.

Havia arribat al Japó per produir un anunci de dibuixos animats per a un client de confiteria, amb la Hello Kitty com a protagonista. Els propietaris japonesos de la marca que fins llavors mai havien fet una animació de la seva famosa gateta, no van autoritzar que l’anunci es fes a Espanya i com a condició van exigir que l’animació de la Kitty es realitzés al Japó per així poder controlar tot el procés de l’animació.
L’endemà doncs, em vaig reunir amb els propietaris de la marca Hello Kitty i la productora d’animació que ells havien escollit. Jo per la meva part portava el guió i el jingle amb la música de fons, ja que la Kitty no podia parlar ni dir mitja paraula perquè senzillament, la famosa mascota mai ha tingut boca.
Jo ja estava advertit de la particularitat de les reunions de treball japoneses. Era absolutament fonamental que la meva presentació a la reunió estigués precedida d’un delirant intercanvi de targetes i reverències. Presentar-se a una reunió sense la targeta era com presentar-se en calçotets. Com al Japó es parla molt poc anglès, jo anava acompanyat per la Umiko, una intèrpret que havia treballat cinc anys a Barcelona i parlava un català sorprenent. Tot això per a la realització d’un espot de només 20 segons, que durant una setmana havia de realitzar la productora japonesa fins a tenir plantejats tots els moviments bàsics, que en animació es diu la ‘prova de línia’ i que jo i el propietari de Hello Kitty hauríem de aprovar l’últim dia. Si era correcte, jo tornaria a Barcelona i si per contra, hagués algun problema, hauria de quedar-me a Tòquio un’altra setmana més, fins a obtenir una prova de línia acceptada.
Això significava que durant aquella setmana que la productora treballava per obtenir la prova de línia, jo estaria totalment lliure com si d’unes vacances pagades es tractés.
La Umiko, que havia cobrat per fer-me d’intèrpret durant tota la setmana, també es va quedar lliure i es va brindar a fer-me de guia durant els matins per tota la ciutat i, a petició meva, també els migdies a conèixer els restaurants més típics i interessants de Tòquio. A les tardes ella es volia quedar a casa seva ja que estava embarassada de sis mesos.

Per aquells temps jo era un autèntic entusiasta de la cuina japonesa. La primera vegada a la meva vida que vaig provar sushi i sashimi va ser al restaurant Mikado de Londres el 1975, on em va portar el meu company de treball Marco. Ell va ser el responsable que jo quedés des de aquell dia totalment enganxat al menjar japonès. Jo llavors, que treballava a Milano i havia de viatjar molt sovint a Londres, no vaig deixar a cada viatge, de reservar la meva taula en el Mikado. Després, en tornar definitivament a Barcelona, només vaig descobrir un únic restaurant japonès situat al carrer Comtal i es deia Tokio. Posteriorment, quan la família Yamashita va obrir el Yamadori al carrer Aribau, em vaig convertir en el seu client més habitual. Avui en dia els restaurants japonesos han proliferat tant, que pots trobar gairebé un parell a cada cantonada.
Però llavors, situat a la meca del meu menjar favorit, ho vaig aprofitar a fons.
Els migdies acompanyat per l’agradable Umiko, que va resultar ser una excel·lent amfitriona i a les nits tot sol, en qualsevol sushi-bar recomanat per la mateixa Umiko. Va ser una setmana totalment gastronòmica on fins i tot em vaig atrevir a menjar Fugu, el famós peix globus, perquè turísticament parlant, la ciutat Tòquio en si mateixa no em va entusiasmar gaire, potser perquè llavors vivia esbiaixat amb l’atractiva Nova York, la meva ciutat favorita.
Alguns anys després, vaig veure Lost in translation, una pel·lícula interpretada per Bill Murray i Scarlett Johansson que em va agradar molt perquè sintetitzava molt bé la meva pròpia experiència viscuda a la ciutat de Tòquio. Jo no vaig conèixer com el Bill, a una jove casada amb un fotògraf, però l’ambient, els absurds locals nocturns, els carrers plens de gent i l’hotel, em van evocar perfectament el meu viatge al món de la Hello Kitty.

La setmana va passar de pressa i la prova de línia va passar també satisfactòriament. Excepte petits detalls, tan la meva supervisió com la del propietari de la petita gateta, van ser positives, a l’espera a Barcelona de la versió definitiva i acabada.
Abans de pujar a l’avió que em portés de tornada a casa, em vaig cuidar i molt de portar amb mi un analgèsic que no contingués àcid acetilsalicílic, per si de cas.

Hotel New Otani.- Tòquio
Jardins de l’Hotel New Otani.- Tòquio