Capítol I

Tinc 69 anys, pateixo una arteriopatia perifèrica bastant severa que m’impedeix fer determinats esforços amb les cames, com córrer o caminar de pressa. Fa tres anys que vaig patir un infart agut de miocardi pel qual porto implantats 2 stens, també tinc sobrepès, sóc miop i pateixo una hipoacúsia de prop de 38 decibels.  A la meva edat i amb un informe clínic com aquest, seria totalment impensable fer un viatge com el que estic a punt d’iniciar. Però si bé les meves facultats físiques estan bastant minvades, les cognitives en canvi, sembla ser que encara les mantinc intactes.

Ara, escric aquest relat mentre porto tres dies ingressat al Memorial Hermann Medical Center de Houston, Texas. Aquí m’estan fent moltes proves i analítiques per comprovar en última instància, les meves constants vitals i sobretot el meu estat anímic. Si tot està com és d’esperar que estigui i no sorgeix cap inconvenient d’última hora, demà a les set i deu minuts de la tarda, hora de Houston, em despertaré a Mart en un lloc anomenat Eberswalde, un cràter d’impacte de 65 kms de diàmetre, situat al nord d’una zona coneguda com a Holden, on hi ha un possible llac sec desde fa milers d’anys. El cràter Eberswalde està localitzat exactament en les coordenades 24º S 33º W i va rebre el seu nom d’una ciutat alemanya, d’acord amb les regles de la Unió Astronòmica Internacional per a la nomenclatura planetària.

Em despertaré doncs a Mart a les 19 hores i deu minuts, horari de Houston i espero poder desembarcar de seguida, tot i que el meu cos, no s’haurà mogut del planeta Terra. La meva ment estarà al cràter Eberswalde mentre el meu cos romandrà aquí, en una habitació especialment instal·lada al MCC o Mission Control Center a Houston, Texas.

Llavors m’hauré convertit en un psiconauta.

Tot això succeirà gràcies als grans avenços que hi ha hagut en els camps de l’enginyeria cibernètica, l’enginyeria biònica i la neuroinformàtica que, treballant en un projecte conjunt anomenat P.M.M. (Psico Mars Mission) han aconseguit que un clon informàtic d’una part de la meva ment, hagi viatjat a Mart a bord de la PMM-4 en un viatge que ha trigat 11 mesos, fins fa dos sols que la càpsula espacial va aterrar finalment al cràter Eberswade sense cap novetat. I sobretot, sense que jo hagi hagut de patir tot el procés del duríssim i llarg viatge per l’espai, estalvian-me els perills que comporta, així com tot l’estalvi econòmic i de càrrega a la nau que això significa.

Com deia, la PMM-4 ja fa dos sols que és a Mart (el terme sol és usat per la NASA, per referir-se a un dia solar a Mart), el temps necessari per posar a punt tot el complex sistema biónic i el neuroinformàtic. Primer cal acoblar l’ordinador d’alt rendiment (HNeT) amb el sistema robòtic que sortirà de la nau i que per cert, no s’assembla gens a mi, però que respondrà fidelment amb la visió i el tacte de les extremitats amb els meus estímuls des de aquí a la Terra. Una altra enorme avantatge és que aquest robot que actuarà amb la meva ment, no necessitarà respirar oxigen ni tindrà problemes fisiològics, el que significa un altre gran estalvi de infraestructures vitals abord. Es pot dir que la part del meu cervell informatitzat que ja és a Mart, farà de interface entre el robot i jo, però sense prendre decisions, ja que seré jo, aquí a Houston, qui les prendrà.

Qui pensi que no cal clonar cap cervell per manejar per control remot a un robot que estigui a Mart s’equivoca, perquè el robot actuará directament mitjançant els meus estímuls cerebrals com si fos jo mateix, però des de la terra. A més, per controlar el ròver com el famós Curiosity, que tant ens ha ajudat en l’exploració de Mart des de la Terra, es feia i es segueix fent utilitzant els vehicles orbitals que hi ha a Mart, com a nodes intermedis per transmetre grans volums de dades. El problema és que aquests vehicles orbitals com el Mars Reconnaissance Orbiter només retransmet les dades que li arriben del Curiosity a la superfície de Mart fins a la NASA, mentre aquest orbita per sobre d’ell, és a dir durant 8 minuts seguits, fins a la següent òrbita. La resta està en silenci.

En la meva missió, aquests intervals de comunicació per a la transmissió de dades no existeixen. Primer perquè des de l’època del Mars Reconnaissance Orbiter fins avui, hi ha tres vehicles orbitals més que solapen les seves òrbites. Segon perquè l’ordinador HNeT a bord de la nau s’ocupa d’omplir les possibles variacions de flux entre el robot i el meu cervell aquí a la Terra. El que és impossible de solucionar és el desfasament de temps existent entre la realitat de Mart i la de la Terra. Sempre hi hauran els famosos 14 minuts de retard, que és el temps que triga la informació en arribar a la Terra, encara que per una seqüenciació de successos, no té cap importància, ja que des de la meva ment ho percebré tot en directe.

No és la primera vegada que es realitza un viatge a Mart d’aquestes característiques, per ser exacte aquest psico-nauta viatge al qual participo ja és el quart. Abans de mi hi han hagut tres missions anteriors amb resultats sempre molt satisfactoris. Les diferències fonamentals de la meva missió respecte a les anteriors és que per primera vegada en la història dels viatges espacials -i per sort per a mi- es farà amb un home de la meva edat, que l’única cosa a la que podia aspirar a la vida fins ara, era a passar el millor possible la jubilació. Segons sembla, Hi ha un gran interès científic i mèdic en què això sigui així.  La segona gran diferència és que la meva missió, inclou una infraestructura bio-informàtica d’última generació, tant per a l’ordinador principal (HNeT) com per al cervell del robot, que ha estat construït per primera vegada, amb tecnologia RNA o Xarxa de Neurones Artificials.

Tot sigui dit, però no tinc gens de por pel que pugui passar sinó tot el contrari, em sento exuberant, enèrgic i sobretot feliç. Ja m’han advertit de tots els problemes seriosos que poden sorgir durant la missió, que podrien començar en el meu delicat cor i podrien acabar en el meu grapejat cervell, però penso que una oportunitat tan gran com aquesta, just en l’ocàs de la meva vida, surti com surti, serà una experiència que valdrà la pena viure-la amb tota intensitat. Molt pocs són els afortunats a tot el món que hagin tingut la meva sort. Sobretot si penso que l’alternativa a aquesta aventura hagués estat continuar amb la meva vida de jubilat, passejant a la gosseta cada dia i emprenyant-me pels sorolls cada vegada més infernals de la meva ciutat, rondinant com fan els vells rondinaires, perquè això és el que sóc.

Tot va començar el dia que vaig conèixer a Marc, un enginyer biòleg fill d’un bon amic meu. Va ser en un sopar cap a la fi del 2015, quan Marc havia viatjat a Barcelona per passar el Nadal junt al seu pare, ja que tots dos vivien sols. Durant aquell sopar, el Marc em va explicar que estava treballant en el Human Brain Project, o H.B.P. Un projecte metge-científic i tecnològic, que té com a objectiu reproduir les característiques del cervell humà, i d’aquesta manera aconseguir avenços en el camp de la medicina i la neurociència. El projecte, que havia començat a l’octubre del 2013, era el vaixell insígnia de la Comissió Europea sobre Tecnologies Futures i Emergents. La HBP té la seu a Suïssa, concretament a Ginebra i Marc era el cap de l’equip de bio-enginyers que estaven duent a terme un projecte secret en paral·lel, sense divulgació en els mitjans i en col·laboració amb l’agència espacial nord-americana NASA. El projecte feia tres anys que estava funcionant i es deia Psico Mars Mission. El PMM fins llavors, ja havia aconseguit enviar tres missions robotitzades a Mart, controlades per un cervell humà des de la Terra i amb gran èxit. Com apassionat que sóc de l’astronàutica i de la ciència-ficció, vaig trobar tot aquest tema realment fascinant, encara que li vaig expressar la meva sorpresa doncs no entenia el perquè d’aquell secretisme que es volia mantenir de les Missions davant l’opinió pública.

La seva resposta a la meva estranyesa em va semblar convincent. Em va dir perquè estava en joc el prestigi dels Estats Units i Europa davant el món. Ens trobàvem de nou en una carrera espacial sense precedents en la qual els Estats Units encara mantenian el liderat, mentre Rússia, Índia i la Xina ja tenien missions actives a Mart, el Japó  ja estava en fase d’un inminent llançament. Enviar una missió tripulada a Mart, que romangui allà un cert temps i que després torni a la Terra sana i estàlvia és una tasca d’una complexitat gegantina. Les probabilitats de que alguna cosa no surti bé i la tripulació no només no pugui tornar a la Terra sinó ni tan sols arribar a Mart, són molt altes. És un projecte que té moltes variables tecnològiques, físiques i biològiques, passant per les psíquiques.

El programa PMM permetia una i un’altra vegada aprendre, sense posar en risc a cap tripulació, de totes les variables que puguin afectar el viatge d’anada, l’estada, així com el retorn. Quan una tripulació viatgi cap a Mart com està previst que passi en el 2030, la majoria de problemes s’hauran solucionat avans i permetrà el feliç retorn a la Terra de la tripulació. L’exploració interplanetària té un caràcter èpic i la humanitat no perdonaria un tràgic accident tot just al primer intent. A més el programa PMM permetia fer grans progressos paral·lelament en camps tecnològics emergents de la medicina i la neurociència.

El seu pare, en to de broma, li va preguntar si hi hauria lloc en les properes missions del PMM per a dos jubilats com ell i com jo, per prestar el nostre cervell i poder passar uns dies de vacances a Mart. Marc li va respondre que encara que la seva pregunta tingués un to sarcastic, realment aquest era l’objectiu del proper projecte PMM: utilitzar el cervell d’un home de setanta anys per a la missió a Mart.

Tant el seu pare com jo, no només vam quedar sorpresos pel comentari sinó que el vam estar bombardejant de preguntes al respecte, per comprendre quin sentit tenia, prendre una decisió tan exòtica com aquella. Marc, que va insistir en el secretisme de la missió, ens va donar tota mena d’explicacions com a resposta a la nostra curiositat. La NASA no tenia res a veure amb aquesta decisió, va ser la Human Brain Project europea, qui va prendre la iniciativa d’utilitzar un cervell d’un home de 70 anys per a la propera missió. Això va ser així perquè el cervell humà, que segueix sorprenent la ciència cada dia que passa, durant l’últim any i al contrari del que es creia fins ara, en els exàmens de ressonància magnètica nuclear que va realitzar l’equip del Marc a Ginebra, van demostrar que una majoria de persones de 65 a 75 anys i en certes condicions, tenen la capa externa del cervell -relacionada amb les capacitats cognitives de memòria i atenció- molt més gruixuda que la dels joves. Això es deu al fet que el funcionament del cervell no s’atura amb la vellesa, per contra en aquest període se segueixen desenvolupant diverses àrees cerebrals responsables de l’activitat intel·lectual. Envelleix el cos, envelleix el sistema circulatori i tots els òrgans en general, però el cervell continua amb la seva activitat. Quan es descobreixin i es constatin amb exactitud els factors que contribueixen a la longevitat cerebral, hi haurà l’esperança de evitar la pèrdua de memòria i també com tractar o prevenir l’Alzheimer. També va puntualitzar que aquest fenomen de longevitat descobert en certs cervells de la tercera edat, es deu en gran mesura a l’herència d’una certa combinació de gens i l’haver viscut un estil de vida molt actiu.

El projecte PMM llavors, proporcionaria a la ciència una informació sense precedents per estudiar i comprendre aquest tema, que d’altra manera haguessin fet falta bastants més anys d’investigació. Li vaig preguntar al Marc si ja tenien triat a l’avi o àvia que anava a realitzar aquesta missió i em va dir que estaven encara en fase de selecció. No tots els cervells d’aquesta edat són vàlids, es precisen unes condicions determinades molt concretes però que en absolut influïen les condicions físiques de la persona escollida. Com a curiositat, Marc em va detallar que un aspecte important de la selecció era precisament la percepció psicofísica dels colors. No tothom percep els colors de la mateixa manera, tot i que objectivament parlant, el color no existeix com a tal en la realitat física, únicament hi ha la variabilitat de les longituds d’ona de la llum visible i només té entitat en tant que fenomen psíquic viscut. En la percepció dels colors se sap que un objecte suscita un determinat color perquè absorbeix totes les longituds d’ona de la llum blanca, excepte la del matís que reflecteix, que és precisament el que percebem. La percepció dels colors llavors, semblava que era un curiós i un important filtre en la selecció del psico-nauta.

Aquella nit no vaig poder dormir, vaig començar a donar-li voltes a la idea d’atrevir-me a demanar a Marc que em permetés participar en la selecció del proper psico-nauta que viatjaria al planeta vermell. Li vaig donar moltes voltes però per moltes que li donés, el tema era apassionant. Era l’oportunitat de donar-li un sentit a l’últim capítol de la meva vida. Fins i tot, si no aconseguia que em seleccionessin.

Sense haver pegat ull en tota la nit, l’endemà al matí vaig trucar al mòbil del meu amic i li vaig dir si el seu fill Marc es podia posar al telèfon. No li vaig dir de que es tractava, però crec que ell ja s’ho va imaginar.

Quan Marc es va posar al telèfon, el meu cor bategava molt de pressa.